No és un tòpic dir que aquest 2020 hem viscut una situació pròpia de la literatura especulativa provocada per l’expansió de la covid19. El confinament ha estat dur, certament, però també cal destacar-ne aspectes positius, com el fet que davant del confinament editorial, han estat diverses les iniciatives que no només han despertat la creativitat sinó que també li han donat forma amb tot tipus d’idees per mantenir el sector del llibre. Un d’aquests ha estat el que ara l’Editorial Males Herbes li ha donat forma de llibre amb el títol Contes per al (des)confinament i que recull els relats que els autors habituals de l’editorial van publicar durant el confinament al web. I ara, que ja estem desconfinats, i no sabem si acabarem tancats de nou, li han donat forma de llibre, amb les cobertes del verd característic de l’editorial.

El resultat, dotze relats que no necessàriament tenen a veure amb el confinament o el descofinament, simplement són relats especulatius que barregen diverses temàtiques. I com sol ser també norma en aquest tipus de reculls, els resultats també són prou desiguals, amb textos excel·lents, mentre que d’altres presenten una resolució més simple. Amb tot, els aficionats al gènere tenen un bon recull per llegir tant si estem tancats i confinats, com si podem sortir i realitzar les activitats que ens entretenen i que ens agraden.

D’aquests dotze textos, m’han sorprès molt positivament els que han escrit Gemma Martí O’Toole, titulat “Pedres per al kobold”, que si bé no és un relat pròpiament de gènere, sí que en té l’aparença fins al final i barreja història, llegenda i fantasia. Ramon Mas amb “Mal de seqüència” ens ha ofert un text de ciència ficció clàssica que m’ha recordat la pel·lícula Atrapat en el temps, però com si fos un negatiu de la història. I entre tots, destaca “El fang del paradís”, d’un valor tan segur com consolidat que és Antoni Munné-Jordà, un relat que juga amb la història d’Adam i Eva i com amb una màquina del temps es vol contemplar l’expulsió del paradís, amb un entramat molt erudit, original i escrit de manera exquisida; un indispensable.

Alguns dels relats tenen un contingut també interessant, a destacar el de Ruy d’Alexio, “Pandemònium”, molt original i divertit, amb temàtica relacionada amb els viatges en el temps, però sense defugir la quotidianitat. Pel contingut, també m’ha agradat bastant el de Ferran Garcia, “Vulgata”, que té l’aspecte de llegenda tradicional i de nou la lliga amb el món actual. I en el cas d’Enric Herce, “Anit, en Martí va tornar a parlar en somnis”, ofereix un llarg relat amb una forma molt interessant i explicat des de dos punts de vista que s’acaba d’entrellaçar al final, però que li falta un punt d’arrodoniment per culminar un desenvolupament extraordinari. És el relat més llarg del recull, però un dels que es fa més curt, sobretot per l’emoció pròpia del gènere negre al qual també deu bastant.

Albert Pijuan, amb “L’illa del doctor Woreau”, també ha teixit un relat molt lligat al món actual, de la solitud que sent molta gent i que porta a crear un ésser per educar-lo i que esdevingui la seva parella. La creació d’éssers i les relacions de parella també són l’argument del relat d’Inés Mcpherson, “A l’altra banda”. Lucia Pietrelli escriu “El dispar”, una recreació del mite de Cassandra, amb una noia que explica vaguetats sobre la mort del seu marit i les dificultats que tenen per creure-se-la. I Míriam Cano, al seu torn amb “Sort del casc”, exposa les dificultats que té una persona després d’uns dies en coma per recordar la realitat amb un final emocionant i altruista.

Elisenda Solsona i Héctor Rivadeneyra han escrit dos relats també lligats a temàtiques pròpies de la ciència-ficció clàssica. Així, “Escates i tiges” de Solsona és un bonic relat d’amor i del record amb anades i vingudes del més enllà per mantenir aquest amor i com l’eternitat sempre acaba essent un problema. Rivadeneyra, en canvi, a “Homo mensura”, ens parla de viatges estel·lars i els problemes que provoquen les hibernacions en les naus. Cal destacar, d’aquest relat, l’ús d’un llenguatge realista, propi del grup social de la persona que narra la història. Aquest relat és el que va guanyar el concurs Cryptshow de 2020, que organitza la mateixa editorial, que es veu així acompanyat d’un bon conjunt de textos.

Amb propostes com aquesta de la gent de Males Herbes es pot veure que davant de les crisis i dels confinaments no es pot quedar a l’expectativa, sinó que cal passar a l’ofensiva i engrescar tots aquells que són fidels a l’editorial, a la literatura especulativa i al món del llibre. Només així es poden superar les crisis. Sense oblidar que per part dels autors el confinament potser ha estat un estímul creatiu i no s’han deixat vèncer pel pessimisme. Tot suma i el resultat, en aquest cas, és un producte variat, atractiu i que permet viure el desconfinament d’una manera entretinguda, millor. Cal esperar, però, que no siguin contes per llegir durant un (altre) confinament.