Quarta traducció d’Extinció Edicions (s’ho prenen amb calma, fent bo allò d’a poc a poc i bona lletra) i quart llibre inclassificable que publiquen. En aquest cas, els elegits han estat l’anglesa Leonora Carrington i els seus contes, que se’ns presenten ordenats cronològicament, entre 1937 i 1971. Un bon grapat d’anys i d’històries breus (algunes brevíssimes, d’altres no tant) de tarannà absurdista, fantàstic, oníric. Surrealista? Molt probablement també, però no només, com explica molt bé Alma Reza en un pròleg que es fa indispensable i us convidem a llegir. Carrington resulta una artista tan “sui generis” que fins i tot aquesta etiqueta, surrealista, tan laxa, tan gran, la delimita, la constreny.

En la seva narrativa, més enllà de l’absurd i el món dels somnis (la seva estada al París dels anys 30 i la seva relació sentimental amb Max Ernst, de qui a més fou mussa, de ben segur que va influir-la), hi trobem també el món de les fades i les llegendes celtes i un humor irreverent, sarcàstic i macabre molt del gust de la seva Anglaterra natal. Tots aquests elements, empeltats amb intel·ligència, són el que confereix a la seva prosa un regust tan personal. Ho podem comprovar al llarg de les dues-centes pàgines escasses d’aquest llibre (amb lletra gran i format petit de pàgina).

Històries de fantasmes, de transformacions en animals, de bruixes, de vampirs, d’homes llop, de sirenes i de gólems, éssers escindits, incomplets o barrejats que pateixen els mals quotidians, però que els han d’afrontar des de la seva peculiar anormalitat, la qual cosa provoca uns resultats xocants al pobre lector, parapetat en al seva zona de confort. Els mecanismes del Realisme màgic també operaven de manera semblant, pel que fa a aquest equilibri entre quotidianitat i estranyesa, tot i que més continguda. Els contes de Leonora Carrington no tenen res de contingut. Són una festa de la sorpresa permanent. Una revolta contra la normalitat. De fet, si alguna cosa s’assembla als contes de Carrington és anar conduint per una cerretera desconeguda, de nit, plovent i sense frens. I borratxo, si volem reblar el clau. Cada revolt és aleshores un misteri. Cada ombra una amenaça d’estimbar-se. Resulta impossible de saber, de preveure, què et trobaràs al davant, i això fa el viatge, la lectura en el nostre cas, una experiència inoblidable.

El propi conte que dona títol al recull, “El setè cavall”, o “Conills blancs”, per exemple, un dels relats que més m’ha fet el pes, són bona mostra de tot això. Menció a part per a l’últim del recull, “Conte de fades mexicà”. Radicada en el Mèxic de Khalo i Rivera, Carlington deixà de banda aquí el folklore de la seva illa natal per submergir-se en el de la seva terra d’adopció, tan diferent i rebeca a una estranya, però alhora tan propera al món del sobrenatural. Resulta de fet una evolució comprensible, si és que podem parlar d’evolució i no d’un element natural de la seva pròpia tècnica narrativa. Tots els éssers fantàstics semblen tenir cabuda en l’univers de Leonora Carrington, siguin d’on siguin, perquè el seu és el món de l’estrany i res estrany li és, doncs, aliè.

Incomprensiblement (o no, era una dona), va tenir un reconeixement tardà i titubejant, a cavall dels Estats Units i Mèxic, i encara avui és una gran desconeguda per a molta gent. Prova que cal seguir explicant qui és, és la cara desencaixada de molts lectors quan tanquem l’última pàgina d’aquest llibre i ens demanem astorats com no havíem sentit a parlar mai de Leonora Carrington.