Seguint amb la dinàmica del bloc de compaginar ressenyes de clàssics de la ciència ficció, novetats i obres escrites originalment en llengua catalana, vaig decidir incloure a la meva llista per aquest any aquesta novel·leta curta (no arriba a les 200 pàgines) de Montserrat Galícia. He de començar confessant que quan em vaig proposar de llegir El vent entre els saguaros no sabia res de l’autora, component de la junta de la Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia (SCCFF) i l’escriptora més prolífica de la ciència ficció en llengua catalana. Si vaig enllistar-la va ser únicament perquè era l’última novel·la de la col·lecció “Ciència-ficció” de Pagès Editors, l’editorial que més publicacions d’aquest gènere ha donat en català, i em va semblar que això era suficient garantia per a una lectura entretinguda. Amb aquest absolut desconeixement, doncs, vaig començar-la.

Ara que m’he informat, ja sé, per exemple, que Galícia sol fer ús de la 1a persona del singular a l’hora d’escriure. Desconec el resultat en d’altres ocasions, però en aquesta en concret he de dir que em sembla un encert majúscul. La proximitat amb la Ge, la protagonista, és clau per empatitzar amb el que li passa, i la naturalesa psicològica de bona part de la trama demana un punt de vista el més interioritzat possible. Com també em sembla un encert la brevetat del relat, lligat a una concisió i a una manca de divagacions molt d’agrair. Molt ben estructurada en dues parts força simètriques (“Prospectors” i “Saguaros”), l’autora ens situa en un futur proper (la segona meitat del segle XXI) i a còpia d’alternar el relat del temps present al misteriós planeta HD 629.947 amb flashos constants de la  vida anterior de la Ge a la Terra es teixeix una història àgil i intel·ligent, que he de dir que m’ha anat captivant a mesura que la llegia.

La protagonista, la Ge, i el seu marit, en McQuinn, treballen com a prospectors per a la Research Planetary Corporation.

Juntament amb en Hogan (el representant de la companyia) i la capitana Khuixnir viatgen fins a una estrella remota per comprovar les seves condicions d’habitabilitat i, en cas favorable, prendre’n possessió. El que havia de ser una tasca rutinària, però, aviat es complica. Les sondes no retornen cap informació del planeta i quan en McQuinn i la Ge hi baixen amb el mòdul espacial per explorar-lo, ells mateixos es troben que no són els primers en arribar-hi: un altre mòdul, amb dos prospectors de la competència, l’Slimane i la Roma, fa dies que hi estan treballant, en una missió idèntica. Està ben buscat aquest joc de miralls, i el to de misteri, de desconcert, ha aconseguit captar la meva atenció en aquests primers capítols.

D’ençà aquesta troballa, els fets inusuals es precipiten: interferències que impossibiliten la comunicació amb la nau, somnis estranys, migranyes, etc. L’autora s’atura en aquesta primera part a parlar-nos de com són les relacions afectives en el futur, i també del sexe. Ho fa de manera implícita en el dia a dia dels cosmonautes, però dóna la idea que tot allò que avui considerem transcendental en el futur és més aviat trivial i sense gaire importància.

Sobta el grau de desapassionament amb què els personatges viuen les seves emocions, com si en el futur els humans haguessin perdut la capacitat d’emocionar-se. En algun punt fins i tot recorda aquella divertida comèdia de Carles Soldevila Civilitzats tanmateix (1921), on tres nàufrags en una illa del pacífic mantenien les formes de la civilització fins a límits ridículs. 

La dimensió onírica del relat va prenent força a mesura que avancem en la lectura i és protagonista a partir de la segona part. D’alguna manera, sembla que les especials condicions del planeta exerceixen algun tipus d’influència damunt la percepció dels humans. I tot apunta que el centre d’aquests esdeveniments sobrenaturals és els camp de saguaros que cobreix l’escorça planetària, a través del qual els quatre exploradors senten unes veus misterioses que els atreuen, gairebé amb la mateixa força seductora que el cant de les sirenes a Ulisses. 

Impossible no veure en la Ge i els altres prospectors en Gibarian, l’Snaut i en Sartorius. No fa l’efecte de ser una influència i prou, sinó que aquesta novel·la sembla un autèntic homenatge al Solaris d’Stanislav Lem (de fet, un personatge fins i tot es diu Soris Stanislav, potser gens casualment).

No som gaire lluny, tampoc, de la trilogia de Southern Reach (2014), de Jeff VanderMeer.

En paral·lel a aquests fets al planeta HD 629.947, la novel·la ens n’exposa d’altres que tenen lloc a la Terra. Són flashbacks de l’adolescència de la Ge als suburbis de la seva Chicago natal i de la seva vida anterior. En un primer moment pot semblar que la història a Chicago i al correccional amb la Gilda i després la seva vida fictícia amb en Morton no treguin cap a res, però mica en mica tots aquests retalls es van convertint en una part fonamental del que ocorre en el present, al planeta HD 629.947, i ens ajuden a entendre el desenvolupament i el desenllaç. Cal assenyalar també que al costat de l’element cienciaficcional hi ha una forta càrrega de crítica social. Ambientar la part terrestre als EUA, el país amb més desigualtats socials del món, no sembla casual. La riquesa i la pobresa, les justificacions mesquines de les desigualtats per part dels que es dediquen a perpetuar-les, el desarrelament dels humans respecte la natura, la pèrdua de valors del món civilitzats, el sentiment de culpa i la traïció, etc.

La novel·la lliga dues històries amb solvència i a la fi ens adonem que més que de ficció del que ens parla és de la pròpia condició humana. La idea del viatge, l’autèntica tesi de la novel·la, connecta en aquest cas amb la idea de la impossibilitat de fugir de qui som i del que hem fet, d’amagar-nos, ni tan sols a les profunditats siderals.