L’EMPREMTA DE SATURN (2018) – Pau Planas

Títol: L’empremta de Saturn
Autor: Pau Planas Puigbert
Editorial: Pagès editors
Any: 2018
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-1303-019-7
Valoració: ★★★

 

Tot i ja tenir certa trajectòria, L’empremta de Saturn —publicada per Pagès editors— és la primera novel·la que li llegim a l’escriptor gironí Pau Planas Puigbert, i de ben segur que no serà la darrera. Planas, com acabem de dir, no és nouvingut al món literari. L’any 2007 va guanyar el premi Just Casero amb la novel·la La nau, i pocs anys després va publicar-ne una altra: La ciutat de les finestres.

La novel·la que ens ocupa avui, L’empremta de Saturn, és una novel·la curta, de poc més de cent pàgines, però que necessita una lectura lenta, atenta i profunda. La informació i la trama —molt minsa— ens la donarà en comptagotes perquè anem fruint de cada petita dosi.

Està escrita en primera persona, però Planas utilitza dos narradors. La primera veu narradora és la d’una noia que viu en un futur no massa llunyà on es dedica a reconstruir cases acompanyada d’en Max, el seu androide. El futur, postapocalíptic i deshumanitzat, està dominat per l’Institut, una organització que apunta a dictatorial i controladora. En aquest context els humans, que conviuen amb robots i es mouen en naus espacials, duen uns braçalets des d’on es comuniquen, es relacionen i, també, són controlats.

Durant les obres de reconstrucció d’una casa, la noia trobarà un ordinador portàtil que conté un dietari. Per introduir el segon narrador Planas farà ús del tòpic de el manuscrit trobat igual que Cervantes al Quijote quan el narrador troba el text escrit pel ja cèlebre historiador àrab Cide Hamete Benengeli, però a L’empremta de Saturn el text serà dins d’un ordinador —a Payasos en la lavadora, Álex de la Iglesia també havia fet aparèixer el manuscrit a un pc abandonat.

El dietari que la nostra protagonista troba dins del portàtil sembla ser en un primer moment les anotacions d’un hortolà que deixa constància dels seus èxits a l’hort, però el text anirà creixent. Mica en mica anirem descobrint que el seu autor és un gironí de finals del segle XX i principis del XXI. El dietari, a més de tenir un paper dins la trama distòpica, serveix al novel·lista per descriure i analitzar la seva generació, la seva educació sentimental, el seu bagatge cultural en exposar-lo a la mirada d’una noia del futur. Ella el llegeix d’amagat del seu androide perquè el text l’està afectant en el seu dia a dia, disminuint el seu rendiment i fent-li qüestionar-se la seva existència.

Els capítols narrats des del futur i des del dietari es van alternant. Al manuscrit trobem la recerca genealògica de l’autor que serveix per parlar d’història i d’intrahistòria —en paraules d’Unamuno, la vida quotidiana de les persones quotidianes que no surten als llibres d’Història— de la Girona del segle XIX. L’autor també recorda la seva infantesa durant els anys vuitanta, la de Seat Panda vermell, Tintin i bicicleta. Al manuscrit també hi ha lloc per a la tendresa de la vida en parella i la criança dels fills. I sobretot, el text destaca per les picades d’ullet a la generació dels nascuts als 70 del segle passat i als amants de la literatura de gènere, de no gènere i de la cultura pop. El lector atent hi trobarà referències a clàssics com Frankenstein, a Star Wars, als Bee Gees, a l’Stephen King i fins i tot a l’Spud Webb —jugador de metre setanta que va guanyar el concurs d’esmaixades de l’NBA i que ens va fer somiar que tots podíem arribar a robar la bola al mateix Michael Jordan.

La protagonista del futur anirà glossant i comentant els capítols llegits del dietari mentre buscarà la manera de deslliurar-se de la vigilància del seu androide. El dietari trobat la durà a una nova vida més lliure i també més difícil, però haurà de ser capaç de donar passos valents i aprofitar-se de les tres lleis de la robòtica. Perquè, clar, a més dels referents citats abans, el text transpira molta empremta dels clàssics de la ci-fi: Orwell, Huxley i, per descomptat Phillip K. Dick.

Malgrat tots aquests ingredients, el text no és gens pop. Planas és barroc. El llenguatge està molt elaborat, el ritme és lent i el registre s’acosta per moments més al culte que a l’estàndard. No en va, també apareixen citats autors com Mercè Rodoreda, Josep Pla, Charles Dickens o Apel·les Mestres.

En definitiva, si us ve de gust una novel·la amb poca trama, poques pàgines i molta informació. Si us ve de gust analitzar, des d’un altre punt de vista, el final del segle passat i la primera dècada del present, L’empremta de Saturn és la vostra novel·la.

Com deia al principi, és la primera novel·la que li llegim a Pau Planas Puigbert, i de ben segur que no serà la darrera.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada