Conec lectors que reben amb escepticisme els intents dels escriptors generalistes (etiqueta que no m’agrada gaire) d’apropar-se a la ciència ficció o a la fantasia. Val a dir que, de vegades, són aquests escriptors els que provoquen aquesta actitud una mica defensiva quan intenten distanciar-se, amb arguments més o menys desafortunats, dels gèneres no realistes, com si aquests fessin pudor. Que de vegades en fan, no ens enganyem, però no més ni menys que la resta de gèneres literaris. L’autor de l’obra que comentaré avui ho ha fet, això, en ocasions (provocant una resposta irada de la Ursula K. Le Guin). Tanmateix, crec que fóra un error oblidar-se dels textos per culpa de la pantalla de fum d’unes declaracions desafortunades. La normalització dels recursos del fantàstic només pot ser positiva, i és important que des de plataformes com El Biblionauta en parlem de forma constructiva i sense cinisme. I que entenguem, també, que si la història de qualsevol gènere literari que tingui un cànon més o menys consolidat (i la ciència ficció el té. Més o menys) és, sovint, un diàleg entre autors i obres que són conscients els uns de les altres, l’aparició d’obres que desconeixen aquesta tradició —que podrien, des d’aquest punt de vista, ser considerades ingènues, poc rigoroses, o poc innovadores en alguns aspectes concrets de la seva “cienciaficcionalitat— pot aportar estilismes o punts de vista literaris interessants. Crec que la novel·la No em deixis mai, del premi Nobel Kazuo Ishiguro, pot llegir-se amb aquestes ulleres.

I la veritat, més em val trobar unes bones ulleres per a apropar-me a la ressenya, perquè aquesta és una d’aquelles novel·les, o històries, que només s’haurien de criticar desvelant elements de la trama als quals és millor apropar-se, per primera vegada, des de la ignorància: el punt de vista del narrador; l’estructura d’anar a i tornar des de un passat progressivament més proper; el donar per compartit amb el lector un context social i cultural tanmateix peculiar… el descobriment del món en el qual transcorre la novel·la, en definitiva, que en realitat no és més que una cambra de ressonància per una sèrie de temes que acaben per desembocar en una de les grans preguntes de la ciència ficció (ho vulgui o no l’autor): què és ser humà? O deixeu que matisi: a qui considerem humà?

La novel·la comença a finals dels 90 en una Anglaterra alternativa, ucrònica, un punt distòpica, en què el punt de divergència amb la nostra Història s’anirà revelant poc a poc. La història la narra Kathy H. en primera persona, i ja des del primer paràgraf es defineix com a cuidadora de donants. Què i qui (i per què i com) són aquests donants, i quin és el motiu pel qual cal que algú en tingui cura, són els principals misteris de la història.  D’una banda, actuen com a transfons necessari per a entendre el món del llibre; però també és una força tremenda que condiciona la personalitat, expectatives i esperances de  la Kathy i els seus companys.

La Kathy té una personalitat molt marcada que contrasta amb la seva posició, més aviat deliberada, en un segon pla respecte als seus amics. La seva narració és un seguit de records encadenats provocats pels esdeveniments del seu present, i això dona lloc a una estructura narrativa una mica (massa) reiterativa que permet dosificar la informació i construir la història de manera més o menys indirecta. Si endrecéssim la trama de forma lineal, el que tindríem és una història amb tres actes ben diferenciats: la infància de la Kathy i els seus dos millors amics (Rut i Tommy) a Hailsham, una mena d’internat anglès amb peculiaritats notables; la seva adolescència i principi de vida adulta a unes cabanes aïllades mentre esperen la seva iniciació com a donants o cuidadors; i, finalment, la culminació de la tasca per a la qual els han preparat.

Ishiguro situa en primer pla les relacions personals entre la Kathy, en Tommy i la Rut, tres personatges ben dibuixats que l’autor sap fer servir amb prou habilitat com per a què l’enigma —que el llibre explica per fases, però relativament aviat i que es transforma progressivament d’un tipus d’enigma de repercussions més àmplies en un altre psicològicament més punyent, a una escala més individual—  no acabi per ofegar els aspectes més psicològics i emocionals de la història. I és una sort, perquè si valorem els aspectes més científics d’aquesta història de ciència ficció… de sentit, no en tenen gaire… Però a mi m’és igual, no crec que sigui el punt, aquí. El que proposa Ishiguro és que ens preguntem —o alemenys és el que jo em pregunto, que no té per què ser el mateix— el preu que estem disposats a pagar pel benestar de la nostra societat, a quina part de la nostra humanitat estem disposats a renunciar i si aquesta renúncia implica cert grau de transferència quan deshumanitzem a altri en nom de la nostra felicitat. I per preguntar-s’ho —que no per respondre-ho— utilitza el sexe, utilitza l’art, utilitza el dolor…

I encara hi ha una altra qüestió: com és possible mantenir un sistema essencialment injust simplement per l’acceptació, acrítica però no mancada de patiment, d’aquells que en són víctimes: donar per fet que les coses són com són perquè algú ho ha decidit per nosaltres. En cert sentit, és una de les coses que més m’agraden del llibre, veure com els seus personatges són lliures (aparentment, si més no) d’anar on vulguin, d’interaccionar amb qui vulguin, però… no ho fan. Això, i alguns altres detalls, fan més per a construir un escenari inquietant que moltes de les revelacions explícites que se’ns revelen.

No em deixis mai és una novel·la que val la pena llegir sense defenses: val la pena deixar que ens faci plorar i que ens faci mal, i que ens faci pensar. I tot això, sense negar un cert grau d’encarcarament en la seva estructura, ni l’absurditat “científica” en què es recolza. Ni cert grau de fredor que contrasta amb la intensitat del que explica. Què li aporta, doncs, a la ciència ficció més enllà de ser una bona novel·la en sí mateixa? Potser un plantejament indirecte dels detalls que s’utilitzen per a construir un escenari i cert rebuig a apartar la mirada de les vivències més íntimes dels seus personatges, i la negativa a explicar els perquès més profunds que planteja. Però senyor Ishiguro: això és ciència ficció. I de la bona.