Alguns diuen que avui dia les coses estan canviant, però fins fa poc només hi havia una cosa que tingués menys ressò que escriure ciència ficció, a Catalunya: escriure sobre ciència ficció. En una història literària com la nostra, tan desavesada a apreciar els gèneres fantàstics (la ciència ficció, la fantasia, el terror), associats gairebé de manera exclusiva a l’humor des dels seus orígens a causa de la preponderància del Realisme (en el país del peix al cove i de la puta i la Ramoneta el pragmatisme d’aquest gènere sens dubte degué encaterinar molt més els nostres lletraferits), l’assaig sobre el fantàstic ha estat relegat a un nivell residual i ínfim.

Són ben pocs els estudiosos de la nostra literatura de gènere; són ben poques les obres que se n’han fet al llarg dels anys; ha estat ben escassa la seva repercussió fins ara. Una autèntica llàstima, perquè sense la tasca experta i entenimentada de la crítica, sense el rigor i el treball arqueològic d’uns historiadors del gènere, el valor dels autors i de les obres pot passar injustament desapercebut o ésser senzillament ignorat pels lectors, en última instància els que donen sentit a tot aquest tinglado.

Sebastià Roig és, juntament amb uns pocs altres (Olcina, Martínez-Gil, Munné-Jordà…), un d’aquests sonats meravellosos que s’han atrevit a capbussar-se en la nostra història literària per explicar-nos l’altra literatura, aquella que no figura en les històries canòniques que tenim a les lleixes de casa, signades per noms erudits com Martí de Riquer, Antoni Comas o Joaquim Molas. Aquella que mai van voler editar factòtums culturals del nostre país com Josep Maria Castellet o Jaume Vallcorba. De fet, és ben notori el menyspreu que molts dels nostres il·lustres homenots han dispensat als gèneres fantàstics i a la literatura d’anticipació en general.

Els malsons dels nostres avis. El terror i el fantàstic a Catalunya forma, juntament amb el posterior El futur dels nostres avis (Diputació de Girona, 2012) un tàndem magnífic per conèixer la història dels primers anys del fantàstic a Catalunya. No únicament de la literatura, sinó també del cinema, amb el qual sovint ha anat tan lligat aquest gènere. Si El futur… se centra especialment en la ciència ficció i la fantasia, Els malsons… se centra en el terror. Ara bé, tot sovint els comentaris, referències i citacions traspassen fronteres entre un i altre, donat que no estem parlant de compartiments estancs, sinó de vasos comunicants.

El llibre, que comprèn des de 1900 fins a l’esclat de la Guerra Civil (data simbòlica que significà el final de tantes i tantes coses a casa nostra) s’estructura en un Pròleg signat per Antoni Munné-Jordà i 15 capítols. Cada capítol està dedicat a un element característic del terror. Així, per exemple, al capítol titulat “L’admiració per Edgar Allan Poe” Roig ens fa saber de l’acollida a Catalunya de l’obra del mestre, les traduccions de Riba, el desvetllar de l’interès per Lovecraft i els imitadors nostrats. Es referirà més endavant, a “Cadàvers que no volen ser-ho”, de nou a Poe i a un dels seus temes més característics, els enterraments prematurs, i trobarà interessants analogies amb una de les joies del nostre Modernisme, Els sots feréstecs (1901), de Raimon Casellas.

El cinema i King Kong són els protagonistes del capítol “Bèsties en zel” i el geperut de Nôtre-Dame i el seu contrapunt català, Josafat (1906), del que porta per títol “Gent estrafeta”. Dràcula (1897) i les primeres mostres de literatura vampírica a Catalunya, amb el conte de Joaquim Ruyra “La xucladora” (1903), o les irregulars versions fílmiques del clàssic d’Stoker, ocupen “Els petons letals del vampir”. Al capítol “Fantasmes i ectoplasmes” prestarà una especial atenció a una interessantíssima novel·la espiritista que tenim la sort que ha estat recentment reeditada per l’editorial Males Herbes (amb pròleg del propi Roig), La barca d’Isis (1933). Si no l’han llegida, aprofito per recomanar-los-la.

Evidentment, Frankenstein (1818), el monstre de monstres, havia de tenir un lloc d’honor entre tots aquests horrors. És al capítol “Rebombori al laboratori”, que Roig dedica a la figura del mad scientist. Ho aprofita per parlar de dues obres catalanes que tenen a veure amb aquest tòpic del gènere: L’hilarant monòleg teatral “L’escudellòmetro” (1905) de Santiago Rusiñol i la que es considera la primera novel·la de ciència ficció a Catalunya, Homes artificials (1912), de Frederic Pujulà. Acaba el capítol amb un altre tipus de monstres, el robots, tot parlant de Metròpolis (1927), de Fritz Lang i Thea Von Harbou.

H. G. Wells apareix per partida doble: en primer lloc al capítol “Experiments a la vista!”, centrat en descobriments extraordinaris com ara el que ens presenta a L’home invisible (1897). Roig aprofita aquest capítol per parlar de la visita llampec que l’autor britànic féu a Barcelona, tota una decepció per a la premsa, i del seu mal humor per culpa d’uns llagostins. En segon lloc, a “Persones o bèsties”, Roig ens en parla a propòsit de L’illa del doctor Moreau (1896), que donà peu a una desconcertant pel·lícula. No podia faltar, en un capítol com aquest, una referència a El misteriós cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde (1885).

Aquests no són tots els casos, només alguns. Fu-Manxú, homes-llop, Fantômas, caníbals, l’Atlàntida, etc. El llibre està vastament documentat (de fet, si alguna cosa té és documentació a dojo) i aborda totes les cares de l’horror. Però que no s’espantin els lectors, que no és cap patracol il·legible. Al contrari. Roig escriu com parla, la qual cosa fa que més d’una vegada se’ns escapi una riallada quan deixa anar una de les seves astracanades irreverents o un dels seus estirabots entramuntanats. Sempre amb una acurada visió crítica del món i del medi literari. A més, les fotografies que acompanyen el text de Roig (de la col·lecció de Lluís Benejam) de cartells de pel·lícules, programes de mà i diverses revistes resulten un complement deliciós.

Per tot això, cal reivindicar aquest tipus d’obres. I d’autors. Roig, amb aquesta obra i la següent, ha confegit un retrat precís i amè del nostre fantàstic els primers decennis del segle XX que ha romàs injustament relegat al desconeixement general. M’atreviria a dir que més enllà de tot el que he anat comentat, la seva obra ha tingut, a sobre, mala sort, i que en cap dels dos casos els canals de distribució han esta a l’alçada ni han facilitat que el gran públic pogués fer-se amb aquests títols. Autors, editorials, públic i crítica són els eixos bàsics de qualsevol literatura normal. A casa nostra, tradicionalment el fantàstic ha menjat a part i, malgrat que en els últims anys diverses senyals fan pensar que, efectivament, alguna cosa es mou, encara hem de lamentar la precarietat d’almenys un d’aquests eixos. Serà qüestió de posar-s’hi entre tots, perquè la roda giri, i giri en la bona direcció.

Aquesta ressenya l’he elaborada a partir de la que vaig publicar originalment el 19 de juny de 2015 al web FantàstiK.