ZONA PROHIBIDA (2012) – David Cirici

Autor: David Cirici
Títol: Zona prohibida
Editorial: Fanbooks
Any: 2012
Pàgines: 270
ISBN: 978-84-15745-55-6
Valoració: ★★★

 

David Cirici ha estat professor de llengua catalana i actualment compagina la tasca d’escriptor amb la direcció de la seva pròpia empresa de comunicació. Guardonada amb el premi Ramon Muntaner de l’any 2012, Zona prohibida s’insereix en el gènere de la ciència ficció per a joves, i entronca amb una seva novel·la anterior, la popular L’esquelet de la balena (Empúries, 1986). Ambientada, doncs, en aquell mateix futur distòpic on els nois i noies vivien isolats en escoles automàtiques, sota la supervisió d’hologrames que representaven els professors i els pares, i amb la tecnificació d’absolutament tot, Cirici ens presenta en aquesta ocasió la història de dues germanes bessones, la Daia i la Inge, recloses des de petites en un d’aquests centres a l’alta muntanya. L’autor fa ús d’una eficaç primera persona narrativa per capbussar-nos dins de la protagonista, la Daia, i saber què pensa en cada moment. Les reflexions a propòsit de l’escola ―d’aquest fantàstic concepte d’escola automàtica―, sens dubte sorgides de l’experiència docent del propi autor i d’una visió crítica de la tasca de les escoles i instituts del nostre país, resulten de les pàgines més interessants de la novel·la.

L’escola era una gran màquina que algun dia podia fallar. I cada vegada ens adonàvem més de les imperfeccions d’aquella mena de simulacre de realitat en què ens havíem educat.

Fortuïtament, un bon dia, una inundació col·lapsa l’escola i les empeny, a elles i a un centenar de companyes més, a abandonar aquell lloc que els seus pares havien construït feia molts anys per protegir-les quan, no se sap ben bé com, esclatà al món una terrible pandèmia que matà gairebé tothom. A l’exterior, retornades a un món preindustrial sense tota aquella tecnologia que els feia la vida tan còmoda, hauran enfrontar-se a un món absolutament desconegut i diferent del que s’esperaven i del que els seus pares havien previst. Aviat descobreixen que el món futur es troba immers per una raó que encara no coneixen en el caos i la violència.

Quina merda de món és aquest?

És el món del futur. El món que els han deixat els seus pares. Llavors, la Daia i la Inge s’adonen que el que han après a l’escola i el que necessiten per sobreviure al món real és ben diferent. L’escola, lluny de l’objectiu primordial que hauria d’acomplir, que és preparar els nois i noies per a la vida, les ha ultraprotegit a base de ficcions.

Estem acostumades que l’escola ens ho faci gairebé tot.

Quan un grup de salvatges segresta la Inge, i la Daia, sola per primer cop a la seva vida, i la resta de noies, van a parar a una estranya comunitat, amb d’altres nois i noies ―però cap adult― i han de treballar gairebé en condició d’esclaus en tota mena de feines humiliants i en condicions extremes, obren els ulls a la realitat i queden aclaparades.

Som un ramat sense capacitat de revolta, de plantar cara, de fer res.

Aquí, en aquest infern, la Daia, amb la idea obsessiva de retrobar algun dia la seva germana, amb qui la uneix un lligam especial, es conjura per no defallir, per viure, si no per ella almenys per la Inge. I la necessitat la du a endurir-se, a emmotllar-se a aquest món pel qual l’escola no l’havia preparada. Les curses de carros, l’entrenament per ser soldats, etc. D’aquesta manera Cirici introdueix un altre tema ben interessant també, i que ens duria a parlar de les similituds entre alguns aspectes d’aquesta novel·la i, com ja han fet notar altres, un dels booms editorials de la ciència ficció distòpica per a joves dels últims anys, Els jocs de la fam (2008) de Suzanne Collins. Però aquesta visió terrible d’un futur militaritzat, sotmès a la marcialitat d’un govern totalitari i filofeixista que manipula els joves com titelles no és nou. Només per a esmentar dos títols clàssics molt més profunds que el de Collins, podem pensar en Les tropes de l’espai (1959) de Robert A. Heinlein o El joc d’Ender (1985) d’Orson Scott Card.

Potser els capítols centrals de Zona prohibida, precisament aquells en què assistim a l’enduriment de la Daia a la Comunitat, siguin els que flaquegen més en alguns moments. Dóna la impressió en alguns punts que la duresa de la protagonista és impostada, fingida, costa de creure la facilitat amb què supera algunes dificultats aparentment insalvables algú tan hipersensible, tan poc preparat per un món així i a qui li costa tant evolucionar: competir en les carreres, escapar del departament de congelats, matar per primer cop, etc. Els canvis potser tenen lloc amb massa rapidesa. Al llarg d’aquests capítols, però, és on es van desgranant la majoria de temes col·laterals al de la recerca de l’Inge per part de la Daia: l’amistat entre les noies, el descobriment dels nois i de l’amor, la pròpia maduració sentimental d’aquelles adolescents del tot inexpertes en la vida, la maternitat i el problema de l’educació, etc. Sempre amb el rerefons d’una guerra i uns enemics, d’una zona prohibida on no poden anar, que cada vegada esdevenen més estranys, més absurds.

Feu una guerra sense saber res.

Li escup un dels suposats salvatges a la Daia. Els darrers capítols remunten el vol que en algun moment de les pàgines centrals dèiem que era més erràtic, menys directe. Daia i Inge demostren que ja no són ramat, sinó que entre aquesta nova generació també n’hi ha que tenen autèntic esperit de revolta, i que per tant pensen lluitar per guanyar-se el futur. Entre tanta distòpia, hi ha un espai per a l’esperança. Les reflexions a propòsit de la llibertat i la democràcia en aquest final resulten interessants i ben travades. L’engany del poder i el perill a ésser manipulats, despersonalitzats, està molt ben exposat ―i recorda en alguns moments distòpies com Un món feliç (1932) de Huxley o 1984 (1948) d’Orwell, sobretot amb aquella pantalla enorme des d’on

Es parla d’una nova albada de la civilització, d’un món perfecte en què cadascú tindrà una feina al servei de la comunitat que l’omplirà i el farà feliç.

I el desenllaç resulta convincent: es revelen adequadament, sense presses, alguns dels misteris que s’havien anat teixint al llarg de les primeres pàgines ―qui són els salvatges? quin és l’origen d’aquella guerra? és viva la Inge?― però no tots. Alguns interrogants, els justos, deixen la porta oberta a una continuació de la novel·la.

 

Subscriu-te:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada