TROPES DE L’ESPAI (1959) – Robert A. Heinlein

RESSENYA

TROPES DE L’ESPAI (1959) – Robert A. Heinlein

Una obra tan controvertida com premiada i inspiradora i, sobretot, entretinguda.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print
Autor: Robert A. Heinlein
Títol: Tropes de l’espai (Starship Troopers)
Editorial: Pleniluni
Any: 1988 (1959)
Pàgines: 255
ISBN: 9788485752454
L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

El propòsit de la guerra és donar suport a les decisions del Govern per la força.

Robert A. Heinlein és un dels grans noms de la ciència ficció contemporània. Alguns el situen a l’alçada d’Isaac Asimov o d’Arthur C. Clarke, malgrat que es tracta d’un autor molt més controvertit, i que genera opinions de tot tipus. Sobretot, la discussió està en la filosofia bel·licista que defensa en les seves obres, l’autèntica preocupació de llibres tan populars com Tropes de l’espai (reconvertit en una irregular pel·lícula l’any 1997 per Paul Verhoeven), molt més que no pas els avenços científics o tecnològics que centren l’interès d’altres grans autors. Considerat el pare de la ciència ficció militarista (i elegit primer Gran Mestre de la Ciència Ficció el 1975, és l’únic autor que ha guanyat quatre vegades el prestigiós premi Hugo: el 1956 amb Estrella doble; el 1960 amb Tropes de l’espai; el 1962 amb Estrany en terra estranya, i el 1967 amb La lluna és una amant cruel), aquest soldat frustrat a causa de la seva salut delicada, és l’autor d’alguns dels títols més influents dels últims cinquanta anys i una autèntica referència pel gènere.

Tropes de l’espai ens explica la història de Johnny Rico, un jove de divuit anys que, influït pels amics i les lliçons del senyor Dubois (el veterà de guerra que imparteix a la seva escola l’assignatura d’Història i Filosofia Moral i que per la quantitat de mutilacions del seu cos no té res a envejar al propi Millán Astray), decideix allistar-se voluntari per fer el Servei Federal. Haver servit no és en aquesta societat futura només l’única manera d’esdevenir un autèntic ciutadà (i per tant de gaudir del dret a vot), sinó que també comporta un rang social superior al de simple civil.

Heinlein en estat pur. Les disquisicions d’ordre moral i social són allò que interessa autènticament l’autor d’aquesta novel·la, i per això és en els diàlegs que Dubois manté amb els seus joves cadells (i on es defensa aquest sistema social) on radica el més excel·lent de l’obra.

Heinlein fabula amb una hipotètica caiguda dels governs mundials a causa de la seva crisi de valors i d’una política de la tolerància que va ser fatal i que els abocà al col•lapse. L’ordre mundial havia estat capgirat i la gent es va veure obligada a buscar noves formes de governar-se, més enllà de la caduca democràcia del segle XX.

Rico s’allista a la Infanteria Mòbil, un cos d’elit en el qual només els més forts aconsegueixen completar l’entrenament, amb la idea de romandre-hi únicament els dos anys necessaris per a esdevenir ciutadà, i després seguir amb la carrera que li tenia pensada el seu pare. Precisament a les feixugues càrregues que els joves reclutes han de suportar dedica Heinlein la primera part de la novel·la. A l’igual que a La jaqueta metàl·lica (1987) de Kubrick, els joves pipiolos s’han d’enfrontar a una disciplina fèrria i a unes proves inhumanes que seleccionaran a la fi només aquells més preparats per a un eventual conflicte armat. L’exercici físic esgotador, la manca de son, el tracte amb els oficials de rang superior… Tot va encaminat a forjar en l’esperit d’aquells simples adolescents indisciplinats la idea que existeix quelcom superior al bé individual, el bé col·lectiu. L’esperit de corps. I no tan sols això: ja que únicament els ciutadans són posseïdors d’aquesta condició, ells i només ells són dignes d’intervenir en l’elecció dels governants.

El sistema social resultant, defensat amb tant de convenciment com demagògia per l’autor, es basa en l’ús controlat de la força.

En aquests primers capítols, Heinlein no només mostra l’ensinistrament dels joves cadets, sinó que també ensenya al lector els pilars de la seva filosofia moral. Els seus arguments són tant convincents, tan ben travats, com perillosos. Tant que alguns l’han titllat, potser amb raó, de pseudifeixista. Resulta especialment recomanable el capítol 8, aquell que ja va encapçalat per una reveladora cita bíblica: Instrueix l’infant en el camí correcte i quan sigui vell no s’apartarà d’ell. – Proverbis 22,6.

Aquí, Heinlein fa una encesa defensa de la disciplina a les escoles, i col·loca la permissivitat i una educació condescendent amb les normes com els fonaments de la crisi que acabà amb el vell món del segle XX. I després de la bravata, la lliçó: el problema radica en què donaven per fet que l’home té instint moral. De fet, aquesta és la tesi que defensa l’autor: donat que l’home no té aquest instint moral quan neix, se li ha d’ensenyar. I les persones només poden aprendre’l a través de l’entrenament, de la pràctica i de la suor de la ment. Una bona dosi de violència a temps, ve a dir-nos, ens estalvia mals majors en el futur.

A la segona part de la novel·la, en canvi, pren protagonisme la guerra contra els aràcnids, una civilització extraterrestre que amenaça la Terra i que s’organitza al mode de les colònies de tèrmits o formigues. Quan Buenos Aires és arrasada per un atac alienígena, tots els cadets són mobilitzats i enviats al front. Johnny Rico ràpidament coneixerà llavors els rigors del combat, però gràcies al seu entrenament i al companyerisme anirà escalant en la jerarquia militar fins a assolir el meritori rang d’oficial. Atenent a l’opinió que li mereixen a l’autor les teories marxistes, no ens sorprèn que defineixi aquí les comunisme com un sistema més propi de formigues que de persones.

Una manera suau de dir que la humanitat no estava llesta per a un sistema polític d’aquestes característiques… més propi d’insectes.

Tropes de l’espai, en definitiva, és una obra indigesta en molts sentits. A mesura que es va desgranant la filosofia de l’autor es poden regirar un munt de coses dintre nostre, però precisament aquest ànim polemista i provocador resulta higiènic i necessari en una civilització, l’americana en particular i l’occidental en general (en la qual som nosaltres inclosos) que massa vegades cau en l’autocomplaença. Molts senyals veiem que han estat interpretats correctament per Heinlein cinquanta anys després de la novel·la. Això no vol dir que els remeis que proposa hagin de ser les més adequats. Resulta sorprenent una defensa tan encesa de la força militar essent tan recent el desastre de la Segona Guerra Mundial i el munt de lliçons que en van derivar quant a l’ús de les armes per evitar mals majors. No obstant, ésser en desacord amb la lletra no exclou la qualitat d’una gran simfonia, amb algunes idees que no hauríem de passar per alt: no podem construir societats viables sense pretendre que els seus ciutadans se’n facin responsables.

Ara més que mai cal prendre consciència de la gran responsabilitat que és participar en l’elecció d’un govern. De l’important que és votar, i votar en consciència.

L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agaradat? Comparteix:

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.