ENTRE DOS MONS: EL DIBBUQ (1914) – S. An-Ski

Autor: S. An-Ski
Títol: Entre dos mons: El dibbuq (Tsvishn tsvey veltn: der dibek)
Editorial: Editorial Males Herbes
Any: 2018 (1914)
Pàgines: 201
ISBN: 9788494725883
Valoració: ★★★★★

 

Malgrat que avui dia l’ídix sigui una llengua minoritària i en regressió, va tenir una tradició cultural i literària important entre els jueus de l’Europa Central i Oriental, que va culminar amb el Premi Nobel de Literatura per a Isaac Singer el 1978. Entre dos mons: El dibbuq és una obra de teatre que sorgeix a partir d’aquest món de l’ídix que va desaparèixer després de la II Guerra Mundial a causa de l’holocaust i a l’establiment de l’hebreu com a llengua oficial d’Israel.

Aquesta peça dramàtica fou escrita per Xloyme-Zanvl Rapoport, sota el pseudònim S. An-Ski. Tot i començar com a estudiant talmúdic va renegar dels seus orígens jueus, va adoptar el rus com a llengua d’expressió, es va convertir al socialisme i va viatjar per tot Europa. Ara bé, va retornar a Rússia on va realitzar estudis antropològics a les comunitats jueves. Fruit d’aquesta recerca, va conèixer una bonica història sobre una possessió i va decidir dramatitzar-la en una peça teatral molt reeixida que es va estrenar a Varsòvia el 1920, poc després de la mort de l’autor. De seguida va tenir gran èxit, amb versions cinematogràfiques i operístiques. En català, es va estrenar el 2004 al Festival Internacional de Teatre de Tortosa Entrecultures, amb idea de Joan Salvat i direcció de Moisès Maicas, amb traducció d’Anna Soler i Joan Ferrer, que ara s’han encarregat també d’aquesta edició.

Un dibbuq és un mal esperit que s’enganxa a l’ànima d’una persona viva i presenta una personalitat separada, segons la tradició jueva. Amb aquesta definició queda clar què es trobarà el lector en aquesta obra, una possessió. Ara bé, hi ha molt més, i, sobretot, molt ben explicat i ambientat.

En efecte, la peça comença en una escola talmúdica on uns estudiants pobres debaten sobre religió i sobre la càbala. Entre aquests, destaca en Khonen, que domina aspectes cabalístics màgics. A més dels estudiants, també hi ha la presència d’un personatge misteriós, el Missatger, que tindrà un paper important com a una mena d’enviat del més enllà que posa en contacte els dos mons. La conversa s’interromp amb l’arribada de la Leye, l’única filla del cap espiritual dels nois, i la seva dida, que pronuncia una frase premonitòria:

Filletes meves, una sinagoga és sempre trista. A mitjanit els morts hi venen a pregar i hi deixen les seves penes.

Leye i Khonen encreuen les mirades i es desperta alguna cosa. Quan el noi coneix que el casament de la noia amb un jove ric d’una ciutat propera és imminent, mor en un racó sol i els seus companys triguen a adonar-se’n.

Passa un cert temps, Khonen va ser enterrat i és el dia del casament de Leye, que es lamenta sobre la tomba d’uns amants assassinats en el precís moment que s’estaven casant:

Però si mor abans d’hora, què passa amb la vida que no ha viscut? Què passa amb les seves alegries i les seves penes? Amb les idees que no ha pogut acabar de meditar? Amb els plans que no ha tingut temps d’acomplir? Què passa amb els fills que hauria pogut engendrar?

Just a l’altar on s’ha de casar, l’ànima del noi posseeix la núvia que es nega a acceptar el seu promès. És curiós i divertit alhora veure com és la veu d’un home, Khonen, en el cos de la noia qui es nega a casar-se. Serà el misteriós Missatger, observador de tot, que interpretarà que a Leye se li ha enganxat un dibbuq.

Davant de la desesperació de tots, cal doncs, solucionar el problema que passa per expulsar aquest dibbuq del cos de Leye. Se li demana que l’abandoni, que el lloc dels morts no és entre els vius, a la qual cosa, Khonen respon que no ho farà, sinó que pensa restar unit a la noia que estava destinada a ser “la seva promesa”. En aquest punt passa allò tan habitual que el lector se sent proper al personatge dolent, al dibbuq, vol entendre els motius d’aquella situació i percep que no és gratuït el que fa Khonen.

El que cal, doncs, és expulsar el dibbuq a través d’un exorcisme per alliberar per un costat Leye i per un altre aquella ànima damnada que no es comporta tal i com s’espera. Mentre, els rabins es disposen a excomunicar Khonen per alliberar-la, apareix una nova dada revelada al rabí en somnis i que posa de manifest una relació no coneguda entre Khonen i Leye. Les conseqüències d’aquesta revelació impliquen obrir un judici entre Reb Sénder, el pare de la noia, i el dibbuq, que evidentment sorprèn moltíssim al lector. Després d’escoltar les parts, les reals i les d’ultratomba, amb la presència de testimonis difunts, el tribunal dicta una sentència prou equitativa, per bé que no del tot satisfactòria per a Khonen.

Quan sembla que tot ha estat solucionat després de saber la veritat i quan sembla que l’obra acabarà aquí, hi ha un gir final a l’obra marcat pel destí dels personatges que dona com a resultat un cloenda magistral, molt lírica, que es relaciona amb molts dels passatges que s’han anat explicant en el decurs de l’obra.

A Entre dos mons: el dibbuq no només hi ha una bona història, molt ben arrodonida i extraordinàriament closa, sinó que també hi ha tota una ambientació que transporta al món jueu de l’Europa Oriental: estudiants talmúdics, guies espirituals, rabins, sinagogues i llegendes, així com els estudis de la càbala i de les tradicions hebrees. El lector s’hi sent molt proper i en cap moment, gràcies a les anotacions i, sobretot, al pròleg, s’hi sent perdut o desorientat. La traducció també hi ajuda, amb una llengua molt natural i contemporània.

Ens trobem, sense cap dubte, amb un encert editorial que és d’agrair, agraïment que cal fer extensible a la tasca que van dur a terme Anna Soler i Joan Ferrer a l’hora de fer llegible aquest text en català.

Subscriu-te:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada