La jove editorial La segona perifèria, comandada per Miquel Adam, tot i ser generalista ja ens va sorprendre amb una fantàstica obra de gènere fantàstic: Nicolau, de la qual podeu trobar la ressenya aquí. Ara parlem d’una altra, Solo de viola, una obra estranya en el sentit positiu del terme. Diferent i d’altíssima volada pel que fa a la qualitat literària, és a més el preàmbul al particular univers d’Antoine Volodine anomenat postexotisme.

Antoine Volodine és un dels heterònims d’un traductor i escriptor d’origen rus amb un gran talent narratiu, amb una veu tan particular i reconeixible que no pot imitar-se sense caure en la paròdia.

Pel que fa a Solo de viola, és sense cap mena de dubte una novel·la no mimètica o no realista, però costa una mica encabir-la en un sol subgènere fantàstic. D’una banda, té clars reflexos de distopia: l’escenari en el qual se situa l’obra és un món dominat per un sistema polític autoritari amb clares referències al Nazisme. En aquest sentit, s’acosta més a Fahrenheit 451 o a V de Vendetta, que a altres distopies com 1984 o Un món feliç. Però Vodoline també juga amb allò que anomenem literatura de l’estrany o, fins i tot, amb el Realisme Màgic. 

L’escenari és un món que està en guerra entre els frondistes —membres o simpatitzants d’un partit feixista, violent, xenòfob, racista i anticultural— i els que s’hi oposen. La guerra continua viva al sud, mentre que el nord, que és on es desenvolupa la història, ja ha estat conquerit i dominat pel partit totalitari. En aquest rerefons, el llibre ens presenta un reguitzell de personatges que, tot i saber-se derrotats, provaran de mantenir la dignitat vers la barbàrie, fins a arribar a un episodi d’una sola nit, colpidor i impactant.

Com apuntàvem fa uns paràgrafs, l’inqüestionable talent narrador de Volodine és, sense cap mena de dubte, el punt més fort d’aquesta novel·la, que es divideix en tres parts. La primera, narrada en tercera persona, és on crea el món i coneixem els personatges. Fent ús d’un narrador omniscient, Volodine ens introdueix en les regles del joc de la partida que es disputarà a la segona part. Els personatges combinen una  curiosa ambigüitat d’arquetips arxiconeguts i trets peculiars que els singularitzen. Trobem diversos personatges de circ: un forçut, un pallasso, una nana…; quatre membres d’un quartet de corda, amb una bella solista que sap tocar l’ànima durant els seus solos —sí, d’aquí ve el títol—; però també dos lladres de cavalls, líders pagats d’ells mateixos, o diversos frondistes uniformats.

El nombre de personatges que apareixen en aquesta primera part —gairebé tots coprotagonistes— és aclaparador i podria tirar enrere, potser per això l’escriptor franc-rus els atorga arquetips per tots coneguts, que fan que sense gaires descripcions el lector els identifiqui i els assumeixi. Però alhora els dota de certes qualitats úniques i identificatives que els donen ànima i profunditat psicològica. Un té uns ulls verds que enamoren; l’altre és un poruc; aquell sembla un actor dels anys quaranta; aquella és promíscua i enamoradissa…  I els ocells. Perquè al llibre apareixen ocells, que són les víctimes del racisme, els desclassats, els infrahumans. A voltes sembla que “ocell” és un terme despectiu amb el qual els frondistes anomenen una ètnia odiada i menyspreada, i, en canvi, d’altres vegades sembla que aquests ocells són animals antropomòrfics que en comptes de braços tenen ales i en comptes de pell plomes.

Queda a la interpretació del lector, segons el seu tarannà més realista o militància al fàndom, optar per qualsevol de les dues opcions. En qualsevol cas a aquest ressenyaire li ha fet pensar en l’animalització del Maus de l’Spiegelman, —sobretot en aquell moment del còmic en el qual el mateix Spiegelman hi fa un cameo autoretratant-se amb una màscara de ratolí lligada amb goma al clatell—. La motivació per equiparar les ètnies perseguides amb animals podria ser la mateixa: igual que a Maus hi ha ratolins, potser a Solo de viola hi ha ocells (si és que són “ocells” i no un terme despectiu) per crear un efecte dramàtic i impactant.

Un cop coneixem el món i els actors de la novel·la comença una segona part, ara narrada en primera persona per un escriptor, Iakoub Khadjbakiro, i en la qual, en un rampell avantguardista, no hi ha ni un sol punt i a part. De tota manera, l’acció d’aquesta part de la novel·la és tan absorbent que el lector, endinsat en el drama, pot arribar a no adonar-se’n.  Difícil explicar-la sense fer-ne un espòiler. Només avançaré que, sense caure en recursos lacrimògens ni fàcils paranys emocionals, mitjançant la pena, la por i la tristor, Volodine aconsegueix encendre en els lectors l’espurna de la ràbia i el rebuig més bel·ligerant contra la intransigència dels règims totalitaris.

Per finalitzar, una tercera part, curtíssima, en forma d’epíleg i en la qual el narrador torna a la tercera persona serveix per tancar la novel·la, que deixa un regust amarg per la història, plaent per la narració i aquella sensació tan particular de tancar un llibre que vessa literatura de la bona, d’aquella amb majúscules. I és que Solo de viola és la primera obra traduïda al català d’un autor que es convertirà, com ja ocorre a mig món, en un dels indispensables, també a casa nostra.