Fa uns dies, arran de la relectura de Tropes de l’espai de Robert Heinlein que van proposar els companys de l’Spoiler Club, es va generar un debat entre els aficionats del gènere pel marcat to promilitarista i elitista que té la novel·la, malgrat que alguns li valoraven les altres virtuts literàries. Sigui com sigui, això em va fer reflexionar sobre si valoraríem i recriminaríem el mateix d’una novel·la amb la qual sí que hi coincidíssim ideològicament. En un primer moment, pel meu cap de seguida hi va passar un no rotund. Però després de llegir La panerola d’Ian McEwan la cosa ja no em sembla tan clara.

Abans que res, però, situem-nos. Jugant amb l’argument de La metaformosi de Kafka, McEwan fa l’efecte invers: una panerola un dia es desperta convertida en un ésser monstruós, un ésser humà. Però no un de qualsevol, sinó que s’ha convertit en el mateix president d’un Regne Unit en plena polèmica entre els avantistes, que volen mantenir l’statu quo, i els inversionistes, que tenen l’ambició de capgirar l’economia del país fent que per treballar s’hagi de pagar i que per comprar et paguin. Al principi, Jim Sams, el nostre protagonista, se sent del tot confús. No sap què coi fa en un cos d’un humà i de què va tot això de l’inversionisme. Però de mica en mica sembla que va recordant la seua odissea fins a Downing Street mentre era una panerola i en qüestió de minuts comença a entendre com funciona el món dels humans. De mica en mica, anirà descobrint que no és l’única panerola, sinó que la majoria dels integrants del seu Consell de Ministres i, fins i tot, el mateix president dels Estats Units, també ho són. Aleshores, la novel·la es convertirà en una vertadera història d’intrigues polítiques en la qual el nostre protagonista en serà el principal instigador:

Amb aquest argument tan potent, la novel·la podria haver estat una bona història de conspiracions polítiques amb tocs fantàstics. En canvi, està tan maldestrament desenvolupada que la trama es desinfla pertot arreu. L’únic que se’n salva és l’estil, que flueix amb el seu llenguatge senzill i efectiu. Però la resta grinyola més que un gronxador rovellat. La trama està plena d’incoherències molt descarades com, per exemple, el fet que el protagonista al principi es faci el desorientat, com si tot plegat no anés amb ell, i al final es reveli que era una conjura política de les paneroles premeditada amb molta antelació. Això fa perdre molta credibilitat al narrador.

Tanmateix, el sospitós més probable és l’espectre ideològic corrosiu que es propaga per tota la novel·la. No diré l’estupidesa aquella que la literatura és Art (en majúscula i molta pompositat) i que l’Art no es pot contaminar de política. L’escriptor no ha d’habitar en la torre d’ivori de l’equidistància, més enllà del bé i el mal, però tampoc crec que la literatura s’hagi de convertir en un pamflet polític. Entenc que la literatura satírica implica per si mateixa la ridiculització d’algun aspecte de la societat que l’autor desaprova, però també implica fer-ho amb cert enginy i una certa gràcia. I McEwan no se’n surt. Les al·legories són tan evidents que freguen el límit de l’insult. Ja no pel simple fet d’identificar l’adversari polític amb una panerola que, fet de manera astuta, hauria estat divertit i tot, sinó per la simplicitat dels humans-panerola, que es converteixen en antiherois sense més profunditat psicològica que l’únic objectiu de provocar una debacle en el món dels humans. I per si no ens havia quedat clar amb tot plegat que els pro-Brexit són éssers repugnants que només busquen la nostra perdició amb el seu nou ordre absurd, McEwan mateix, en el prefaci que trobem abans de començar la novel·la, ens ho remarca:

“Amb el Brexit, alguna cosa lletja i estranya es va introduir en l’esperit dels nostres polítics, i a mi em va semblar raonable fer-hi aparèixer una panerola, una de les criatures vives més menyspreades. […] No estic segur que me n’hagi sortit amb la meva invenció absurda, l’inversionisme.”

Doncs no, no se n’ha sortit. És veritat que el llibre aconsegueix el seu objectiu amb escreix: fer una crítica corrosiva contra la desfeta politicoeconòmica que suposarà el Brexit per a la Gran Bretanya i Europa sencera, opinió que (torno a insistir-hi) comparteixo amb tots els ets i uts. Però basar una novel·la en un atac frontal contra una ideologia, sense les ironies i els dobles sentits murris típics del gènere satíric, em sembla poc elegant per un escriptor de la talla d’Ian McEwan. Una decepció.