Obscura Editorial finalitza la tasca de prospecció recuperativa que va encetar amb l’obra més celebrada de l’escriptor i guionista William Peter Blatty i tanca, amb aquesta bona traducció de la Maria Rossich Andreu, el díptic de ficció dedicat a les possessions i exorcismes que formen l’Exorcista i Legió, cànon en el terror que veu dels conceptes religiosos de l’ànima humana en joc. A més, aquesta versió en català de Legion compta, de nou, amb l’encertat (i espectacular) treball d’il·lustració a la coberta del David Rendo

Si, a l’Exorcista, assistíem a la presentació de Pazuzu i a la revelació dels ritus de l’exorcisme, amb Legió, Blatty ens descobreix que l’enfrontament dels pares Merrin i Karras amb el dimoni potser no va quedar tan resolt com va donar a entendre. A Legió podrem comprovar que aquell final sonat amb protagonisme d’escales inclòs només era el preàmbul perquè Pazuzu mogués fitxa.

Si per l’Exorcista, l’autor es va basar en el cas real d’un exorcisme practicat a Maryland i Missouri, per Legió es va servir de la fama que va adquirir l’Assassí del Zodíac (de qui els editors ens aclareixen la connexió escabrosa amb la novel·la al final d’aquesta) per traçar les pautes d’actuació del Gèminis, l’assassí que, com a figura antagonista, interpel·la i desfia a en William F. Kinderman, el tinent de la policia de Washington encarregat de resoldre una sèrie d’assassinats rituals els quals, semblen ser d’execució impossible.

Legió no deixa de ser una novel·la d’investigació criminal d’uns homicidis que, per la seva crueltat amoral, posen en dubte la concepció d’un déu superior, benefactor i protector el qual no hauria de permetre els horrors als quals en Kinderman assisteix i dels quals, en certa manera, impotent i desconcertat, està obligat a aixecar acta en només set dies d’un mes de març de 1983; uns crims que no es poden explicar perquè no s’ajusten a les lleis de la naturalesa ni a la lògica resolutiva policial, forense ni científica. Legió híbrida novel·la negra i de terror amb llargs passatges amb reflexions filosòfiques, teològiques i existencialistes; es confirma continuista amb la trama de la seva famosa antecessora, però també, com a precursora en el gènere, per la capacitat especulativa i reflexiva respecte a la pregunta de si el mal més descoratjador és un tret intrínsecament humà o pot ser atribuït a un motor creador omnipotent del qual som incapaços d’albirar els seus motius últims i les seves accions (o inacció passiva).

A Legió, la trama se centra en el tinent Kinderman qui, secundat per l’Atkins, el seu sergent de confiança i el cap dels forenses, provaran de resoldre i encaixar les peces del trencaclosques desconcertant que suposa la sèrie d’assassinats que comencen amb la mort ultraviolenta d’un jove repartidor de diaris i que aniran tenyint la ciutat de sang i horror en la millor tradició d’un Jack l’Esbudellador satànic. Víctimes amb qui en Kinderman, d’una manera o una altra, coneixia o havia coincidit. Les mutilacions i profanacions de les quals son objecte les víctimes semblen portar cap al Gèminis, un assassí en sèrie voraç, un depredador de rituals implacable, fill d’un predicador evangelista, que actuava a la zona de Sant Francisco, mort dotze anys enrere.

Amb la incorporació de l’element de l’assassí en sèrie, fenomen assimilat amb fascinació per la cultura trash i pop, Blatty fusiona el terror d’origen espiritual amb el de la figura del monstre despietat, sàdic, implacable (i imparable) que representen assassins tan famosos com Chikatilo, Bundy, Gacy o Dahmer, elevats a categoria d’estrelles del rock i protagonistes de biografies, films i sèries a plataformes de pagament.

Legió, tot i l’abundància de personatges (i les referències inevitables a personatges de l’Exorcista) no acaba sent un llibre coral. L’ombra i personalitat de l’inspector Kinderman és massa gran i allargada. Les particularitats (i peculiaritats) del personatge, l’arsenal dialèctic que gasta, el pensament fraccionat en disciplines diverses, les hipòtesis trenades a través d’un ampli ventall de branques del coneixement i les arts o les disquisicions existencials i espirituals engendren un monstre de tanta magnitud i complexitat que pot arribar a resultar aclaparador i que acaba per menjar-se al seu antagonista, a la resta de secundaris i, en bona part, al mateix argument de la novel·la. La nèmesi d’en Kinderman, apareix esbossat en fosques intencions, plantejaments a l’ombra i complexos moviments que el difuminen fins que decideix mostrar-se de forma teatral i mefistofèlica (és d’agrair una mica de gore Grand Guignol) per fer trontollar la lucidesa, la raó i les creences filosòfiques i científiques de l’inspector en un gir inesperat que força el seu encaix en una trama que aprofita (de forma força eficaç) un altre gran clàssic de la literatura de terror (el dels sanatoris, manicomis i hospitals psiquiàtrics).

Hi ha molt de Blatty en en Kinderman. Blatty arma a la seva criatura amb un bast coneixement concret en moltes matèries del pensament. L’inspector raona i reflexiona en llargs soliloquis (i aparentment de forma atzarosa) sobre articles d’investigació, films o novel·les clàssiques per filar, de forma subtil, la línia de pensament que Blatty vol que porti al lector a descobrir la complexitat de tot el que li ha preparat. En Kinderman també és posseïdor d’un fi, incisiu i recaragolat sentit de l’humor que arriba a cotes altes (i poc vistes en novel·les de terror) a les escenes familiars (llegeixi’s, canvi de cognom familiar, relació d’odi-odi amb la sogra o amb la carpa a la banyera). No en va, Blatty va començar la seva carrera com a escriptor de novel·les humorístiques. Kinderman conquereix doncs el focus de projecció mentre relega a la posició de comparses a la resta de personatges que l’acompanyen, tret, potser, dels figurants representats per sacerdots jesuïtes, un prototip de religiós, amistós, proper i modern interessat en les coses mundanes i també partícip de les febleses (febleses inofensives, esclar) humanes, que tan bé retrata i que són els únics que aconsegueixen estar al seu nivell intel·lectual i filosòfic (Blatty va estudiar amb els jesuïtes i no va dubtar a plasmar la seva admiració per l’orde de Loiola en la seva obra).

La lectura de Legió, d’inici, i pels coneixements i les particularitats de la personalitat d’en Bill kinderman, pot semblar, com deia, una mica aclaparadora (no confondre amb complicada o carregosa), però si el lector hi connecta (no cal identificar-s’hi) es descobrirà essent portat de bracet per l’inspector (com acostuma a fer amb els seus amics jesuïtes quan van al cinema o a fer un mos al White Tower d’M Street) i es trobarà esperant el següent discurs del policia (ja lligat per sempre a la imatge de l’actor Lee J. Cobb) amb un mig somriure dibuixat als llavis.

Legió, publicada originalment l’any 1983 i traduïda al castellà per primer cop el 1984 (trenta-vuit anys més, per poder-la gaudir en català), segurament no ha deixat tanta empremta en el lector generalista (potser sí, en el de gènere) comparada amb Pet Semetary o Christine d’Stephen King, obres publicades aquell mateix any i que han esdevingut clàssics. Però, en el seu moment, va contribuir al fet que les novel·les de terror acabessin de sortir dels circuits marginals per integrar-se en els dels supervendes populars (gràcies, en part, a l’edició en format butxaca, més econòmica i amb portades cridaneres, a les adaptacions cinematogràfiques, al marxandatge, la publicació de revistes i les convencions especialitzades i la democratització de la cinta de vídeo) i lligada a una generació d’escriptors encapçalats per noms com Peter Straub, Ramsey Campbell, James Herbert, George R. R. Martín, Dean Koontz o Lisa Tuttle.

Segurament, Legió, en cas de publicar-se ara, algun il·luminat l’adscriuria amb l’etiqueta horrorosa (i vàcua) amb la què alguns crítics esnobs designen films de gènere com de «terror elevat» (segell d’autoria, atmosferes cuidades i segones lectures dins de la trama principal). Legió no deixa de ser un pastitx (en cap sentit, pejoratiu) de terror criminològic, amb elements paranormals satànics i/o diabòlics (resurrecció dels morts, possessió, manipulació de cossos i ànimes), amb el plus slasher de la presència d’un serial killer desitjós de venjança i manipulat per un ens no humà.

Al·licient (per si encara queden dubtes): els cameos de personatges de l’Exorcista, que amb petites (però importants) aparicions lliguen i acaben per dotar de sentit una trama en la qual les motivacions del Mal acaben per tenir un pes cabdal en el nus intern de la narració.

A Obscura Editorial, els lectors de terror empedreïts només podem fer que agrair-los la tasca de recuperació i aproximació de clàssics moderns del terror com l’Exorcista i Legió a la nostra llengua: hurra per en Karamàzov! (en Kinderman, dixit) i, només els més fans radicals els podem reprendre que Legió no hagi sortit en tapa dura com la seva germana i el toc a la lleixa de la llibreria hagi quedat una mica desigual.

El que si podem fer és demanar-los que continuïn la línia encetada amb aquestes recuperacions i ens tradueixin altres grans clàssics literaris del terror dels 60, 70 i 80 que han estat adaptats magníficament al cinema com la santíssima trinitat (impia) que formen Psyco de Robert Bloch (1959), adaptada per Hitchcock l’any 1960, Rosemary’s Baby, d’Ira Levin (1967), adaptada per Roman Polansky el 1968, i The Shining de Stephen King (1977), adaptada (lliurement) per Stanley Kubrick l’any 1980.