CONSCIÈNCIA (2019) – Teresa Colom

RESSENYA

CONSCIÈNCIA (2019) – Teresa Colom

Moltes idees (potser massa) en la primera novel·la de Teresa Colom, que ens parla de consciència artificial i del món que s’acosta.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print
Autor: Diversos autors
Títol: Contes per al (des)confinament
Editorial: Males Herbes
Any: 2020 
Pàgines: 208
ISBN: 9788494780097
L’has llegit?
Valora’l*:

8 votes, average: 2,38 out of 58 votes, average: 2,38 out of 58 votes, average: 2,38 out of 58 votes, average: 2,38 out of 58 votes, average: 2,38 out of 5

Vots emesos: 8.
Mitjana: 2,38 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Els animals domèstics s’havcien arraulit als racons de les cases i no havien tornat a obrir els ulls. Tots havien mort sense agonia, com un vell que no desperta del son.

Vaig descobrir la Teresa Colom ja fa uns anys. L’autora acabava de guanyar el Premi Maria Àngels Anglada de l’institut on treballo, el Ramon Muntaner de Figueres, amb La senyoreta Keaton i altres bèsties, i al saber que es tractava d’una antologia de contes de temàtica fantàstica, la veritat és que no em vaig saber resistir i la vaig voler llegir. L’experiència va ser força més que gratificant. Els relats continguts en aquell llibre –el primer que feia l’autora andorrana en prosa, ja que sempre s’havia dedicat a la poesia– contenien una tètrica bellesa, un magnetisme a mig camí de l’elegància victoriana i la morbositat cruel del món dels infants, que em va captivar. Amb molt poc era capaç de confegir tot un univers particularíssim. Vaig deixar constància del bon regust que em va produir el llibre en una ressenya a aquesta casa.

Segurament per això, quan vaig saber que acabava de treure una novel·la de ciència-ficció –sí, sí: de ciència-ficció!– se’m van disparar les expectatives. I ja sabem que les expectatives les carrega el diable. No vull pas dir amb això que el llibre m’hagi decebut, ni de bon tros, però sí que és cert que m’ha sobtat. M’esperava una altra cosa. Però anem a pams, i comencem pel començament:

Consciència és una novel·la breu i que es llegeix amb força rapidesa. L’acció se situa en un proper 2090, en el qual s’ha aconseguit superar la mort dissociant els cossos de les ments. És el que s’anomena “vides de continuació”. Una persona agonitzant pot desfer-se del seu cos malalt i bolcar la seva consciència en una mena de xarxa on viu, o sobreviu, el temps que li permet la seva cartera. Aquesta novel·la, a diferència del llibre anterior, segurament sigui més punyent quant a crítica social i l’autora treu suc a les possibilitats del gènere. Resulta brutal, per exemple, el capítol “L’any de la mort de les quatre estacions”, amb un començament demolidor i un desenvolupament brillant. Un conte en si mateix, sobre les conseqüències terribles del canvi climàtic. En aquest sentit, no estalvia crítiques a aquest futur desigual que ja comencem a albirar i en el qual es preveu que la vida d’un individu duri tant com el seu crèdit bancari. La idea en si tampoc és revolucionària. S’ha parlat d’aquesta possibilitat des de fa força temps i la ciència-ficció ha especulat molt al respecte. Ben recentment, per exemple, la sèrie Black mirror, ens ha ofert perspectives originalíssimes i aterridores del que pot significar viure per sempre en un món digital. Un món… o una presó. Ara bé, Teresa Colom ofereix un enfocament prou interessant, que beu segurament d’aquestes fonts, però que no s’està també d’aportar coses de collita pròpia, que singularitzen la seva novel·la.

Una d’aquestes aportacions, precisament, és la profusió de detalls de “context”. És a dir, pàgines i pàgines dedicades a donar els detalls al lector de com el món de 2090 ha esdevingut tal i com és. Particularment, sempre he preferit haver d’anar destriant les regles del joc a mesura que jugava, i m’he mostrat recelós dels llibres que enceten pàgines i pàgines per construir un context narratiu versemblant. No dic que la informació que ens doni l’autora no sigui interessant, només dubto que sigui imprescindible per entendre el fons de la seva història. Consciència, al llarg de moltíssimes pàgines –pràcticament mitja novel·la– és un worldbuilding força enrevessat on coneixem les lluites empresarials, els intríngulis legals i els detalls tecnològics que fan possible aquestes meravelles futures. Entremig, la història realment interessant: la de la protagonista, la Laura Verns –Déu n’hi do el nom, una de les poques coses que m’ha recordat al seu llibre anterior–, pura consciència en un oceà de consciències i el misteri que emmagatzema, ni més ni menys, que en el seu subconscient. Sembla un joc de paraules, però no ho és.

La novel·la s’estructura en un seguit de salts en el temps que ens permeten resseguir l’evolució de la societat i els avenços tecnològics. I, alhora, a mesura que avancem en el temps, també anem arrossegant els diversos misteris que van apareixent al voltant de la identitat de la Laura, del seu desconegut benefactor, del motiu pel qual algú voldria desconnectar-la… Molts caps, que exigeixen un final ben lligat. Com així és. El desenllaç, val a dir, es resol convincentment i, malgrat les expectatives, en aquest punt sí que m’ha satisfet.

Consciència fa ús d’un llenguatge ric i fluid. Teresa Colom ens ofereix una prosa cuidada i elegant que ens farà fruir de totes les pàgines, fins i tot d’aquelles que potser ens resultin més tedioses. Sobretot a partir del moment que decideix abandonar l’exposició per centrar-se de ple en la narració i fa més ús del registre dialogat. Allà on l’autora andorrana excel·leix és sobretot quan parla dels personatges, dels seus aspectes emotius, de la seva sensibilitat. La tendresa, la delicadesa i alhora el drama i la crueltat són materials amb els quals treballa molt bé. D’aquí precisament la meva sorpresa i la meva queixa –ben meva, repeteixo–: hem passat d’una faula poètica i sensible de tipus gòtic en el seu llibre anterior a una novel·la amb tocs d’autèntica “hard” fiction i estètica propera a la sensibilitat cyberpunk, que funciona per acumulació, i que no m’acaba de fer el pes.

Fa uns anys, Don DeLillo es preguntava quin sentit té la vida si al final no ens morim mai, en una novel·la de ciència-ficció, Zero K, a la qual m’ha recordat aquesta en allò que m’ha convençut menys. Afortunadament, però, en la resta, Consciència m’ha agradat el suficient per recomanar-ne la lectura. Això sí, em resta un dubte, al final: si li traguéssim a aquesta novel·la tota aquesta parafernàlia més carregosa, no ens hauria quedat al final un conte autènticament meravellós a propòsit de la vida, la mort i el que hi pot haver després?

EL + NOU

L’has llegit?
Valora’l*:

8 votes, average: 2,38 out of 58 votes, average: 2,38 out of 58 votes, average: 2,38 out of 58 votes, average: 2,38 out of 58 votes, average: 2,38 out of 5

Vots emesos: 8.
Mitjana: 2,38 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agaradat? Comparteix:

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.