Entre les llengües ultraminoritàries d’Europa, el romanx és de les més riques literàriament del continent, almenys en termes relatius. Si ens fixem en el seu escàs nombre de parlants, uns cinquanta mil, i investiguem la seva literatura, ens sorprendrà no només l’alt nombre d’obres publicades, sinó també la qualitat de moltes d’elles, com constaten les seves traduccions a llengües com l’alemany, el francès, el romanès i l’anglès.

Una d’aquestes obres és ja un clàssic de la ficció postmoderna del nostre segle, Sez Ner [Sez Ner] (2009), d’Arno Camenisch, mentre que la novel·la curta sobre la xenofòbia rural i la seva manifestació totalitària i violenta «Il president da Valdei» [El batlle de Valdei] (1935), de Gian Fontana, destaca entre la ficció del segle passat. Ambdues obres s’inscriuen en el gènere de narrativa realista d’afer rural que predomina en la literatura romanx, tal com correspondria a una llengua que es parla en pobles petits de diverses valls del cantó suís dels Grisons.

Tanmateix, la literatura fantàstica i especulativa també s’ha conreat brillantment en aquesta literatura o, més aviat, literatures. De fet, existeixen diverses normes lingüístiques regionals amb les seves corresponents literatures. El «romanx grisó» (rumantsch grischun) que utilitza l’Administració federal és una norma lingüística sincrètica recent que no correspon a cap dialecte concret; la seva literatura és, de fet, limitada. La creació literària romanx es manifesta més aviat en tres variants regionals principals: la surmirana (surmiran, a la comarca de Surmeir, al centre del cantó), la ladina (ladin, a Engadina o vall del riu Eno, al seu torn dividida en dues normes diferents, la meridional o i la septentrional o tanques) i la surselvana (sursilvan, a Surselva o vall del Rin Anterior, des del naixement del riu fins a les rodalies de la capital cantonal, Cuera). Aquestes tres normes guarden entre si una relació semblant a la que mantenen en el galoromànic meridional, el gascó, l’occità (que té dues normes concurrents, la provençal i la llenguadociana) i el català, avui la llengua més potent i estable entre les tres. El surselvà, la llengua de Fontana i Camenisch, equivaldria al català dins el grup retoromànic, del qual també formen part els dialectes ladins de les Dolomites al Tirol meridional, actualment part d’Itàlia.

Per aquesta raó, el present panorama de les literatures de l’imaginari en romanx es centra en la llengua surselvana, malgrat existir obres molt interessants en les altres varietats. Per exemple, la matèria llegendària del regne de Fanes, que té totes les característiques de la fantasia èpica, té el seu origen a la llengua de les Dolomites. Per desgràcia, aquesta suposada tradició mitològica i heroica, que podria rivalitzar amb la que va inspirar el Kalevala finès, és aparentment una mostra de fakelore, i fins i tot d’apropiació cultural. Qui la va donar a conèixer el 1913, el folklorista Karl Felix Wolff, ho va fer en alemany, amb el títol de Das Reich der Fanes [El regne dels Fanes] però no va aportar ni una línia en cap dels dialectes ladins en què s’hauria transmès oralment. Més endavant, hi ha hagut diverses versions de la llegenda en alemany i en italià, però només una en ladí de les Dolomitas, la tragèdia Fanes da Zacan [Fanes del dies passats] (1951) d’Angel Morlang.

Als Kulturdialekte pròpiament romanxos (el surmirà i els dos ladins d’Engadina) la producció fabulosa i fantàstica local és, per contra, de caràcter culte. A Surmeir destaca la novel·la de fantasia liminar Sindoria [Sindoria] (2013), de Dominique Dosch, que es desenvolupa paral·lelament en el nostre món primari i en el secundari del títol. A Engadina un dels clàssics moderns és la novel·la humorística en clau La renaschentscha dals Patagons [La renaixença dels Patagons] (1949). Els Patagons renaixents del títol són els romanxos exposats a l’activisme dels intel·lectuals que volien importar les premisses i els mètodes de l’etnonacionalisme europeu, seguint sobretot el model català. El més interessant del llibre és la sèrie d’informes docuficticis sobre l’imaginari país dels Patagons, el seu ordenament i costums.

Anys després, els ladins d’Engadina van liderar la modernització de la literatura fantàstica i especulativa al País Romanx gràcies a dos reculls de relats. A Da l’altra vart da la saiv [A l’altra banda de la vora] (1960), de Clo Duri Bezzola, destaca l’angoixós i magistral conte fantàstic «Tube to Nowhere» [Metro a enlloc], ambientat en un tren del metro londinense que acaba en un kafkià espai indefinit i misteriós. Ballas de savon [Bombolles de sabó] (1970) d’Ana Pitschna Grob-Ganzoni es compon de un relat gairebé èpic-fantàstic titulat «La clav dal paradis» [La clau del paradís], de la fantasia teològica «Ormas dal diavel» [Ànimes del diable] i d’un relat de ciència-ficció molt original, titulat «Inua vi?» [On?]. Aquest conte, que es desenvolupa en una nau espacial, està narrat en primera persona per una dona. La seva vehemència emocional afegeix una alta tensió lírica, tret pel qual aquest text es pot considerar un exemple destacat de narració poemàtica dins la ciència-ficció internacional.

En llengua surselvana sí existeix una àmplia producció autèntica de literatura oral, de vegades d’origen pagà, com alguns breus mites etiològics. Protagonitzats pels anomenats «homes salvatges», Caspar Decurtins els va recollir el 1901 en el mateix volum en què va donar a conèixer la «Canzun da sontga Margriata» [Cançó de Santa Margalida], el poema narratiu popular romanx més conegut. En lloc d’una santa, la protagonista és una mena de deessa de la fertilitat que es fa passar per un pastor; quan es descobreix el seu veritable sexe abandona els camps, que es tornen erms. Altres textos cultes que es presenten com a obres populars adopten esquemes narratius similars, com passa al conte «Il nurser da Ranasca e la diala nursera» [El pastor de Ranasca i la fada pastora] (1941), de Guglielm Gadola. La brevetat i concisió del poema «La diala» [La fada] (1925), de Gian Fontana, fan encara més atroç l’abús d’una fada per part d’uns pastors en un temps mític.

Altres contes populars recollits per Decurtins van inspirar un modern Decameron romanx ambientat a l’Edat Mitjana, Històries dil Munt Sogn Gieri [Històries del Mont Sant Jordi] (1916) de Flurin Camathias. Aquestes històries són principalment versions versificades amb gràcia de contes folklòrics locals que responen als motius i esquemes convencionals del relat meravellós, incloent els que narren amb humor lluites de cavallers amb dracs. Com a excepció cal esmentar «Il sogn cristal» [El sant cristall], que es centra en una visió mística catòlica amb el Sant Grial. 

Mentre Camathias versificà contes orals originalment en prosa, Sep Mudest Nay va desenvolupar en prosa una cançó encara avui popular, «Il salep e la furmicla» [La llagosta i la formiga]. Nay la convertí en un tragicòmic relat gairebé neorealista, malgrat la seva matèria fabulosa i els seus personatges insectes. Es l’exemple més conegut de tot un conjunt de narracions protagonitzades per animals usats com a figures al·legòriques dels humans (com ara el conte «Corvin e Corvina» [Corvin i Corvina] (1971), de Gian Fontana) o que viuen en un món secundari inserit en la natura (a l’estil de les aventures esòpiques de Rudyard Kipling), com ara els llibres de Rico Tamburnino Igl uaul grond [El gran bosc] (1988) i Ratuzin [Ratuzin] (1990), en què el bosc alpí (uaul en surselvà) equival a la jungla de l’autor anglès.

Les fantasies surselvanes ja esmentades mantenen una estreta relació amb la literatura oral, que imiten en tant que els autors s’esforcen per oferir versions cultes, estilísticament i estructuralment molt més complexes que els textos populars. Són obres d’art literari, no pas folklore transcrit, com correspon a una literatura que havia assolit la seva normalització a finals del segle XIX, durant el període de la Renaschientscha, paral·lel en certa manera al de la Renaixença catalana. Aquesta normalització, que va seguir al principi pautes (neo)romàntiques també a Surselva, es va anar modernitzant progressivament. El procés va ser més aviat lent. Els originals poemes simbolistes en prosa de caràcter especulatiu i fantàstic (com ara «Verdad» [Veritat] i «Buntad» [Bondat]) de Gian Fontana es van publicar el 1971, dècades després de la mort del seu autor. Un conte fantàstic tan innovador com «L’uldauna» [L’ondina] (1924) de Gian Caduff, que combina narració psicològica, al·legoria i llegenda pagana, va passar pràcticament desapercebut. El mateix va passar amb «La glina zanistrada» [La Lluna trastornada] (1943), també de Fontana, un conte classificable en el mateix gènere pseudoapocalíptic que «La fi del món a Girona» (1919), de Joaquim Ruyra.

L’encaix de la literatura surselvana amb les tendències modernes en la ficció especulativa es va produir després de la Segona Guerra Mundial, i el seu principal artífex va ser Toni Halter. El 1955 va publicar Culan da Crestaulta [Culan de Crestaulta] una novel·la ambientada als Alps Rètics en la protohistòria. L’heroi Culan aconsegueix dur la tecnologia del bronze al seu poble, Crestaulta, tecnològicament encara al Neolític, després de nombroses aventures. Halter les narra guardant un perfecte equilibri entre l’acció (amb escenes de caça i de guerra, i fins i tot una intriga criminal) i la recreació de l’atmosfera d’aquell temps i lloc. L’autor té en compte els condicionaments naturals i els culturals, sobretot les relacions de poder i la forma amb què els costums i les creences configuren les mentalitats i els actes personals i col·lectius. Sumant la versemblança de la caracterització psicològica dels personatges, sobretot del protagonista, i la riquesa i flexibilitat de l’estil, Culan da Crestaulta, un clàssic indiscutible de la novel·la romanx, es podria considerar una obra mestra mundial dins la seva classe de ficció.

Culan da Crestaulta inclou un parell de mostres de la mitologia inventada dels pobles evocats a la novel·la, exemple de mythopoiesis que accentua el seu interès com a ficció especulativa. Un altre tant va fer un escriptor posterior, Ursicin G. G. Derungs, en el seu conte més famós, «Il cavalut verd» [El cavallet verd], que dona títol al recull Il cavalut verd ed auter [El cavallet verd i altres coses] (1988). Aquest «cavallet verd» apareix un dia en un poble alpí per a desassossec i consternació dels adults però alegria i entusiasme dels nens, a qui narra el seu origen en un món natural anterior, pacífic i paradisíac ple de colors vius i música. La seva aparició i desaparició són fantàstiques, però la manera com qüestionen la realitat primària no és font d’angoixa, sinó de meravella, a més de produir tristesa pel convenciment que un animal tan bell no tindria lloc en el nostre món present. La crítica implícita es fa palesa en altres contes especulatius del mateix volum. Per exemple, a «Il papa che saveva buca crer en Diu» [El Papa que no podia creure en Déu], una narració d’aparença historiogràfica, Derungs mostra la hipocresia d’una Església catòlica oficial que accepta un papa ateu, però no que visqui d’acord amb l’Evangeli. El breu text d’historiografia imaginària «Ils plats» [La gent plana] descriu les conseqüències d’una malaltia misteriosa que aplana les persones, seguint una tècnica literària de ciència-ficció. Altres contes del mateix recull són de caire més clarament especulatiu, com ara «La sala de spetga» [La sala d’espera], que crea un espai fictici simbòlic de tipus kafkià, i «Niessegner sper il lag dils siemis» [El Nostre Senyor al llac dels somnis], un magistral conte borgià de suspensió divina del temps. Derungs rara vegada oblida la seva actitud crítica, com s’observa, per exemple, a «Correspondenza cul purgatieri» [Correspondència amb el purgatori] (del volum Il saltar dils morts [Il ball dels morts], 1982 [1]), una visió molt original dels diferents plans d’aquest espai teològic des d’una perspectiva més aviat social, des de l’infern de l’egoisme fins a la utopia que precedeix l’espai inefable del Cel.

Altres escriptors de la generació de Derungs van adoptar plantejaments similars de confluència entre allò especulatiu i allò crític, però amb menys constància. Entre els seus relats cal destacar «Descripziun d’in stabiliment» [Descripció d’una fàbrica] (1974), de Theo Candinas. Es tracta d’una docuficció que adopta la forma molt original de la descripció arquitectònica i topogràfica exterior de les instal·lacions d’un escorxador industrial per atacar al·legòricament el sistema de partits suís. «Ils ratuns vegnan» [Venen les rates] (1978) de Toni Berther és una espècie d’informe historiogràfic sobre les mesures que pren un petit poble per atraure el turisme mitjançant l’organització de partides de caça de rates i les conseqüències catastròfiques que acaben derivant-se de la seva proliferació. L’humor negre i la seva gran fluïdesa narrativa fan d’aquesta obra una eficaç distopia antiturística.

Després d’aquesta floració extraordinària del relat especulatiu i fantàstic a Surselva, i també a Engadina (com s’ha explicat al fil de les obres de Bezzola i Grob-Ganzoni), els anys següents han estat dominats fins avui pel postmodernisme i per la renovada hegemonia de la literatura realista. Tret de la novel·la breu L’umbriva dil temps [L’ombra del temps] (2017), de Paula Casutt-Vinzenz, en la qual es recrea amb agradable versemblança i des d’una perspectiva femenina la vida en una població de l’Edat del Bronze, la ficció especulativa surselvana s’ha refugiat  en l’àmbit juvenil, sobretot amb fantasies èpiques segons les pautes de la high fantasy internacional. Així ho fan dues novel·les escrites per autores molt joves: Emalio [Emalio] (2015), de Flurina Albin i Stina Hendry, i Oranja [Oranja] (2021), de Stella Sennhauser. Mentre que aquesta novel·la sembla una fantasia compensatòria adolescent, Emalio demostra una sorprenent maduresa en la descripció dels motius i actes dels personatges i un bon domini de la narrativa, sense deixar de banda la senzillesa de la fantasia juvenil actual.

Emalio fa confiar que la literatura especulativa i fantàstica romanx podria sortir de la seva crisi actual i, un cop conquerida la fantasia èpica, escometre la tasca de conquerir la novel·la de ciència-ficció. Malgrat tot, fins i tot sense fer-ho, podria continuar enorgullint-se de tenir ficcions fantàstiques i especulatives de qualitat en nombre suficient com per confirmar que els romanxos tenen en proporció al petit nombre de parlants una de les literatures fantàstiques i especulatives més riques d’Europa.

Traducció: Sara Martín