Stefano Mancuso és un biòleg italià que, des de fa anys, està revolucionant la manera d’estudiar el món vegetal. El talent en la recerca, la capacitat de mirar la realitat des de perspectives insòlites i una aptitud notable per a la divulgació i la comunicació han convertit aquest científic en un personatge tan influent com fascinant. Els seus assajos són lectures apassionants i entre ells podem destacar El futur és vegetal i el seu darrer llibre, La nació de les plantes. La seva participació va ser decisiva per a un projecte revolucionari com va ser l’exposició Nous les arbres que es va organitzar a París el passat estiu a la Fondation Cartier i podem veure’l i escoltar-lo  en diverses conferències i diàlegs penjats a la xarxa; recentment, en temps de confinament, una conferència que havia d’impartir al CCCB es va reconvertir en un diàleg transmès en streaming el dia 19 de març i des de llavors està permanentment consultable.

Mancuso és un dels pares de la neurobiologia vegetal, una disciplina que analitza el món de les plantes des d’una perspectiva innovadora ja que estudia la capacitat extraordinària que té el món vegetal de pensar i actuar. “Si intel·ligència –diu el nostre científic– és la capacitat per resoldre problemes, les plantes són capaces de respondre de manera adequada a estímuls externs i interns, és a dir: són conscients del que són i del que les envolta. Són intel·ligents” A partir de dades científiques, Mancuso analitza com s’organitza la intel·ligència d’aquests éssers que, a diferència de la dels animals, no s’articula des d’una estructura jeràrquica –un cervell que ordena a uns òrgans– sinó col·laborativa, on tota la planta és cervell. Les possibilitats que, a partir d’aquestes descobertes, s’obren en tots els camps de recerca són excepcionals, oferint, per exemple, uns apunts de reflexió sobre estructura social i noves tecnologies –internet és una estructura vegetal, no animal- veritablement enlluernadores.

Aquest excursus sobre ciència és una introducció necessària per explicar quelcom igualment fascinant: tot el que diu Mancuso no és nou. Els lectors de còmics ja ho havíem descobert a través de les pàgines de Swamp Thing, un còmic de la DC conegut a casa nostra com La Cosa del Pantano. La ficció forjada als anys vuitanta per Alan Moore va obrir camins que després la ciència sembla haver confirmat.

Swamp Thing va ser un còmic   de la DC nascut l’any 1971 amb guions de  Len Wein i dibuixos de Berni Wrightson i que va tenir sèrie pròpia a partir de l’any següent. Tot i que va ser una col·lecció amb una vida editorial breu, el cert és que el personatge creat per Wein –un biòleg assassinat, Alec Holland, que ressuscitava, gràcies als productes químics en què investigava, convertit en un monstre vegetal- i el dibuix esplèndid de Wrightson van convertir-la en una sèrie de culte. Als anys vuitanta es va decidir recuperar el personatge i el mateix guionista original va decidir el 1983 contractar un jove guionista anglès que havia fet al seu país alguns treballs magnífics –Miracleman, V for Vendetta– per intentar revitalitzar-lo :  es deia Alan Moore i estava cridat a canviar la història del còmics.

L’arribada de Moore a Amèrica va suposar un veritable terratrèmol pel mercat americà i la feina feta a Swamp Thing va esdevenir un punt d’inflexió decisiu; narració complexa i arriscada, compromís polític, social i mediambiental, indagació formal i expressiva  –el treball gràfic de Totleben, Bissete, Veitch i Alcala va ser excepcional–, o la redefinició absoluta de personatges clàssics van ser uns eixos que van marcar els còmics USA des d’aquell moment. Moore va propiciar l’arribada d’una fornada de guionistes anglesos –Grant Morrison i Neil Gaiman, entre d’altres– i posteriorment va crear un seguit d’obres excepcionals com van ser Watchmen, From Hell o The League of Extraordinary Gentleman, per citar només algunes de les seves creacions.

Més enllà d’haver creat un dels millors còmics de terror mai fets, a nosaltres ens interessa parlar de la mirada de Moore sobre el món vegetal. Ja en el segon episodi de Swamp Thing que va guionitzar, A lesson of anatomy, la sèrie va fer un tomb espectacular. Si la història original, amb un plantejament força previsible, ens explicava com el científic Alec Holland tornava a la vida transformat en un monstre venjatiu, Moore li va donar la volta d’una manera radical; Holland no havia ressuscitat sinó que el que havia sorgit del pantà era una planta intel·ligent que es creia Alec Holland. A partir d’aquell moment, l’obra feia un gir espectacular i res tornava a ser com abans.

En el món de Moore els vegetals són éssers plenament intel·ligents; Swamp Thing, el protagonista –que, recordem, és una planta– és un ésser que estima, que pateix, que s’indigna, que perdona, que s’enfronta al mal, que lluita, que experimenta un estol d’emocions que van molt més enllà de les humanes i que es capaç de connectar amb els principis primigenis de la vida. Però no és només ell, sinó que el món vegetal és un univers interconnectat, un gran i infinit cosmos on tot està profundament vertebrat per uns lligams que creen un ordre que transcendeix allò que els humans poden entendre.

Aspectes que eren tabú als còmic mainstream USA com podien ser la menstruació femenina, el control d’armes, el racisme, la ingesta de psicotròpics o noves formes de sexualitat van ser elements que sorgien en els guions de Moore i en els inquietants treballs dels artistes gràfics amb una cruesa que enlluernava i no deixava indiferent els lectors. Però, mirat en perspectiva,  és potser aquesta sensibilitat nova sobre la natura el que es mostra més revolucionari; inicialment es va parlar d’una consciència ecològica –emergent als anys vuitanta, però encara embrionària– que esdevenia innovadora en el còmic comercial, però llegint i escoltant a Mancuso queda clar que la sèrie anava molt més enllà i ens oferia la possibilitat de descobrir que la vegetació tenia uns codis i unes lleis que no s’organitzaven a partir de paràmetres humans sinó amb estructures pròpies que calia desxifrar i de les que podíem aprendre molt.

Alan Moore no és ni un científic ni un visionari sinó un escriptor prodigiós amb, a més, creences personals i profundes vinculades al món de l’ocultisme i la bruixeria; és a dir, algú radicalment allunyat dels laboratoris, la recerca i la universitat. Malgrat això, a través de Swamp Thing va formular una visió del món vegetal que, per camins ben diferents, ha connectat amb el que la ciència més rigorosa sembla demostrar els darrers any com a cert. La ficció, des d’aquesta perspectiva, se’ns reafirma com un terreny prodigiós on el talent de l’artista permet accedir, per camins que van més allà de la racionalitat i el mètode científic, a veritats que després es demostren com a inqüestionables; l’artista esdevé així una mena de indagador alternatiu, un investigador que treballa lluny de l’experimentació i de les hipòtesis, que ni desmenteix ni corrobora les tesis però que arriba allà mateix on arriba el científic, a trobar les claus que ens ajuden a entendre el món que ens envolta.

Avui podem llegir la sèrie en les magnífiques edicions en castellà d’ECC però el nostre tradicional excursus sobre l’ús del català no ens aporta grans alegries. Per una banda sí que és cert que podem llegir algun dels assajos de Stephano Mancuso en la nostra llengua però, com era de suposar, mai s’ha traduït Swamp Thing. D’Alan Moore sí que es va traduir Watchmen –ho va fer la Laura Casanovas-, però la prosa lírica i de ressonàncies bíbliques d’El monstre dels aiguamolls i els seus bruels tel·lúrics mai no els hem pogut llegir en català.