Que dos anys després de la seva mort encara puguem llegir novetats de —l’enyorat, l’estimat— Víctor Nubla és una gran notícia. I no és que hagi aparegut només un llibre, n’han aparegut dos. Doble enhorabona! Angle Editorial s’ha encarregat de fer-nos arribar aquestes peculiars Cartes a Maria, un autèntic aplec de consells i reflexions entorn del funcionament del nostre món, ben bé com els consells que un pare donaria al seu fill —que mai va tenir Víctor Nubla—, i Males Herbes, la “seva” editorial en català de tota la vida —en aquesta casa hi hem pogut llegir des de la seva primera novel·la en la nostra llengua, El regal de Glise, fins a la darrera, Metal·lúrgia— acaba de publicar la no menys peculiar i inclassificable Biografies il·lustres de personatges breus, 

Potser sigui un xic afagat amb pinces de ressenyar aquí aquest llibre, ja que costa de classificar de literatura fantàstica, però, donat que no sabríeu pas tampoc com etiquetar-la, ja ens va bé. I què carai, sempre és un plaer parlar del mestre gracienc! Nubla va enllestir aquesta pretesa enciclopèdia escrita l’any 2525 poc abans de morir, en plena pandèmia. Partint ja del títol —que cal llegir amb atenció per entendre bé la broma: el que són il·lustres són les biografies i el que són breus són els personatges!— tot el llibre —un volumet d’extensió ben breu— es mou pel terreny de la boutade, l’esperpent i l’absurdisme. Això sí, plens d’intel·ligència. Si alguna cosa caracteritzava Nubla era sobretot el seu particular sentit de l’humor. Aquest  obra pòstuma rendeix un magnífic homenatge a aquest seu atribut més destacat. 

A causa de guerres (?) i desastres climàtics (?) —l’excusa és el de menys— en un futur no gaire llunyà la paraula escrita ha desaparegut de la Terra; la memòria col·lectiva s’ha evaporat. Un autèntic col·lapse de la cultura terràqüia. Aquestes biografies breus són la primera enciclopèdia de personalitats que s’ha pogut confeccionar amb la informació recuperada. Quina sort, pensareu. Res més lluny de la veritat. En el futur es deuen haver fet un embolic amb la informació —o senzillament és una crítica a les fake news i a la desinformació que patim ara?— però el resultat d’aquestes biografies breus és tot un palimpsets esperpèntic de vides irreals i ridícules. Que Margaret Tatcher va exercir fins la seva prematura mort, a Miami, dos anys abans de néixer? Que Leni Riefenstahl fou la fundadora del Cirque du Soleil? Que Marlene Dietrich —exacte, la pintora i il·lustradora de la Bíblia— es va convertir en l’esfinx de Giza? Que l’emperadriu Cleopatra va ser la fundadora de l’Associació Catalana d’Escriptors de Ciència-Ficció? —WTF Rosa Regàs! I així 53 biografies al llarg de 115 pàgines.

Fa la impressió de ser simples exercicis d’escriptura automàtica, molt cops, o de cadàvers exquisits, frases connectades sense cap sentit i que, no obstant això, ja sigui per casualitat —o no—, de vegades donen lloc a biografies amb molta mala llet. Trobar-li el sentit és impossible, però provar de trobar-n’hi acostuma a ser una temptació per al lector, que s’entretindrà —buscant dobles lectures, crítiques ocultes, picades d’ullet enginyoses— i es divertirà fins a l’última d’aquestes pàgines —això sí, dirigides especialment al lector incondicional, que fa l’efecte que és el target d’aquest recull-homenatge. Tot plegat, tan sols per arribar al final  i que ens demanem, llavors, si un món així no hauria valgut més la pena; si no hauria estat millor. O almenys, si no hauria estat més divertit. Imaginar altres mons és fer-los possibles.