La fantasia és un gènere que al llarg dels anys no ha anat perdent força. Començant per les històries artúriques, passant per El senyor dels anells, Les cròniques de Narnia, el cicle de Terramar o la saga de Harry Potter, fins a l’actualitat amb novel·les de Brandon Sanderson o George R. R. Martin, les històries de mons màgics han anat omplint ininterrompudament les prestatgeries. Tanmateix, malgrat la popularitat que sempre ha tingut internacionalment, en català és un dels gèneres que han sigut més absents. Les causes d’aquest fenomen són complicades. Potser el fet que aquest tipus d’històries moltes vegades s’ha considerat infantils o juvenils, menystingudes pel públic més adult; o també perquè sovint aquestes històries demanen novel·les llargues de molts volums, que un mercat com el català no pot assumir. Siguin quines siguin les causes, és un fet que tenim molt pocs referents de la fantasia en català que hagin deixat petja. El primer que segurament ve de seguida al cap és la trilogia tolkeniana de Jaume Fuster, iniciada amb L’illa de les tres taronges (1983). També tenim una bona pila d’obres repartides en col·leccions juvenils com Atlàntida de Margarida Aritzeta, la saga Kadingir de Marcè Masnou, Helena Sales i Joan Llongueras, La pedra de la llum de Carles Vilar, Kàrvadan de Carles Batlle, El paradís mort dels germans Ortuño i la flamant guanyadora dels Premis Alba Misteris de la boira de Selena Soro.

En tot aquest context, surt Sabres de sal. El secret de les Aigües Manses d’Alister Mairon, que malgrat haver estat publicat l’any 2021, té l’estrany honor de ser la primera novel·la de grimdark, és a dir, de fantasia fosca en català. La fantasia fosca és un subgènere amb un marcat to adult, que sobretot destaca per una ambientació més realista i uns personatges normalment antiheroics. I Sabres de sal, per descomptat, compleix fil per randa aquestes particularitats. 

Per una banda, per descomptat, destaca molt el seu worldbuilding. Ens situem al món de Lathal, que malgrat ser un món fictici té un realisme i una ambientació històrica molt precisos. De fet, en aquesta primera part, els elements fantàstics només s’insinuen, però en realitat ens trobem davant d’una història d’aventures clàssica de recerca del tresor, en què la pirateria forma part del pa de cada dia. Seguim una història coral que narra les aventures de dues faccions enfrontades: per una banda, l’Erik Wassercraft i els seus homes, súbdits a les ordres del rei; i per l’altra, el capità James i la seua tripulació pirata. Tots dos bàndols van a la recerca d’un tresor pirata que només pot ser localitzat desxifrant el diari de l’almirall Farenzio, que està escrit en un idioma que molt poca gent pot entendre, entre les quals la Lena, que s’escapa amb penes i treballs de les tropes reials i s’incorpora de forma poc convencional a la tripulació d’en James. 

No obstant això, tot plegat va molt més enllà de ser una història simplement de recerca del tresor, perquè en el seu rerefons es dibuixa una trama política i de conflictes socials a punt d’esclatar, que tenen moltes reminiscències amb el nostre món actual. D’aquesta novel·la cal destacar precisament els seus personatges, tots amb unes personalitats molt potents i gamberres, però amb algun tret que els caracteritza i els fa reconeixibles per si mateixos, cosa molt complicada d’aconseguir. També crida l’atenció el fet que els personatges LGTBI són tractats amb normalitat, sense que la seua orientació sexual sigui cap problema, encarament que és una manera molt interessant de normalitzar una qüestió que malauradament en el món que vivim encara no és així. A la vegada, malgrat tot, potser el fet que es caracteritzin tants personatges en una novel·la tan curta fa que el lector es quedi amb ganes de més i que tot plegat quedi molt introductori, sobretot després del final de la novel·la, que revela que bona part de la teca que ens espera està reservada a la segona part d’aquesta bilogia. N’haurem d’estar molt pendents.