Aldous Huxley, que ja havia parlat dels somnis utòpics a Un món feliç, escriu a L’illa que mentre es mantingui fora del contacte amb la resta del món, una societat ideal pot ser una societat viable. L’ideal ―sembla dir-nos―, només pot existir en la clandestinitat, restringit a la resta del món. El poder corruptor de la civilització és una temàtica antiga, que la trobem ja en Rousseau i la seva teoria del bon salvatge ―la maldat humana lligada al procés d’aprenentatge de les habilitats socials. Serà, doncs, només al marge de la civilització, al marge del món, que les societat ideals podran ésser viables. Davant del fracàs de la vida en societat tal i com l’hem entès sempre ―que ha dut l’home a guerres fratricides i a destruir el medi que l’envolta en un procés suïcida―, alguns visionaris han proposat alternatives: a casa nostra, per exemple, Narcís Monturiol, Joan Rovira, Francesc Sunyer i els germans Antoni i Josep Anselm Clavé, se sentiren atrets per les doctrines d’Étienne Cabet, que parlava en el seu Viatge a Icària d’una societat comunista basada en els ideals de fraternitat i justícia. L’intent de dur a la pràctica aquesta utopia, però, fracassà en el mateix instant que els icarians ―antics catalans― intentaren realitzar-la.

Herbert Georges Wells, que era del parer que si la humanitat no canviava el rumb dels seus actes estava abocada a destruir-se a si mateixa, devia tenir molt presents aquestes teories utòpiques quan va crear el personatge del Dr. Moreau: un home sinistre i embogit, certament, però també un visionari brillant que no trobà el seu lloc en la societat victoriana, moralista i estreta de mides. La realitat, ens recorden els pensadors, és tot sovint el taller on treballa l’escriptor de ficció. Wells ―que tan bé va saber treballar amb la realitat, és a dir, amb la ficció― va demostrar al llarg de la seva vida tenir un gran interès per anticipar-se a la ciència i a la tecnologia, i explorar el futur de la humanitat. Les seves novel·les (La màquina del temps, L’illa del doctor Moreau, L’home invisible o La guerra dels mons) així ho demostren.

Ara que, com recorda l’editorial, es compleixen 125 anys de la publicació del llibre, el debat transhumanístic torna aquest clàssic a l’actualitat. I quina millor manera de celebrar-ho que amb una nova edició? L’encarregat de la feina ha estat Albert Pijuan, que l’ha traduït de cap i de nou i l’ha encapçalat amb un pròleg simplement brillant, magnífic, apostoflant. Que no sabeu si llegir-vos o no aquesta novel·la? Agafeu el pròleg i se us esvairan tots els dubtes. Amb el títol de “Monkey gone to heaven”, Pijuan contextualitza perfectament el llibre i l’autor, i l’incardina en una tradició de llibres immensos sobre viatges i naufragis, alhora que ens parla de temes ben actuals, punyents i controvertits. I dels Pixies, també ens parla dels Pixies…

L’illa del doctor Moreau és la història en primera persona d’Edward Prendick, un nàufrag que arriba a una petita illa que no surt a cap mapa i on un misteriós doctor, exiliat d’Anglaterra per les seves brutals pràctiques científiques amb animals, habita, com una mena de deïtat primitiva ―com el Kurtz de El cor de les tenebres. A part de Moreau, únicament Montgomery és l’altra ànima humana d’aquella illa sense nom. La resta d’habitants, com Prendick descobrirà amb horror, no són humans, però tampoc són bèsties. Amb estupor descobrirem que Moreau ha prosseguit en la clandestinitat d’aquella illa els seus antics experiments, i ha aconseguit resultats aterridors: en la seva voluntat de convertir bèsties salvatges en homes, ha entrecreuat races fins a resultats monstruosos, aberrants. Al final, com no podia ser d’altra manera, les criatures es tornen en contra del seu creador i el destrueixen per haver-los fet d’aquella manera, per haver provat de civilitzar-los. Moreau, com tots els visionaris utòpics de la història, com tots els somiadors, és derrotat pel seu propi somni, i s’evidencia d’aquesta manera la impossibilitat de combatre els instints animals ―en últim terme també els de l’home― amb la disciplina educativa, tal i com proposava Moreau.

Paral·lelament a aquestes interpretacions de caire filosòfic, la novel·la també entra de ple en el debat sobre la vivisecció que aquells últims anys del segle XIX estava tan de moda entre la comunitat científica anglesa. De ben segur que ahir, a l’igual que avui, les pràctiques de Moreau provocarien més d’un calfred entre la població. Aquell periodista que aconsegueix d’entrar al laboratori de Moreau d’amagatotis i explicar al món el que hi feia el doctor, no representa sinó l’opinió pública en general. El mateix dia que va publicar l’article denunciant la crueltat desmesurada d’alguns dels seus experiments, s’explica que un pobre gos, escorxat i mutilat, va escapar del laboratori de Moreau… Pensem que, com a resultes de la novel•la, dos anys més tard de la seva publicació va aparèixer la British Union for Abolition of Vivisection.

A la fi de la novel·la, Prendick aconsegueix de tornar a Anglaterra i explicar la seva història. És com Gulliver, quan explica de l’existència d’un lloc meravellós, el país dels houyhnhnms, i d’aquells cavalls amb intel·ligència humana, els yahoo. És també com Ulisses Mérou, el protagonista de El planeta dels simis. Tots ells han d’enfrontar-se a una realitat “antinatural”, capgirada, on les bèsties salvatges sotmeten els homes mercè a una major intel·ligència. Tots ells, també, en el fons, són plenament conscients que les autèntiques bèsties no són aquelles que caminen de quatre potes i tenen el cos recobert de pèl.  La nova Icària, Utopia… Desenganyem-nos! A l’illa de Moreau hi havia monstres, però només tres.

Feia falta una nova edició del llibre en català (una més, i ja en van unes quantes)? Potser no. Però només pel pròleg de l’Albert Pijuan, perquè se’n parli de nou i perquè algun despistat l’agafi per primer cop i es faci preguntes ja val la pena.