El terror és segurament un dels terrenys més erms de la literatura catalana. Se l’ha cultivat poques vegades i amb poc èxit, tret d’honroses excepcions com els contes de Joaquim Ruyra, Víctor Català, el recull Lovecraft, Lovecraft! d’Ofèlia Dracs i, per descomptat, Les històries naturals de Joan Perucho. I recentment aquest greuge tampoc s’ha reparat, només en tenim uns pocs exemples que pràcticament es poden comptar amb els dits de les mans com Històries limítrofes de Pol Alonso, Aquesta nit no parlis amb ningú de Josep Sampere, la paròdica L’horror de Rèquiem de Marc Pastor i els terrorífics contes de Satèl·lits d’Elisenda Solsona. És fa difícil de comprendre aquesta poca profusió d’obres d’aquest gènere, perquè en canvi sí que tenim un digne assortiment de llibres de terror traduït que editorials com la incombustible Laertes s’han encarregat de proveir. 

I la pregunta pertinent és aquesta: no s’han escrit gaires obres de terror en català o el problema és que no han trobat el seu espai? Reculls com Sis pamflets de  por i una traducció (2022) d’Antoni Munné-Jordà, que la flamant editorial andorrana Medusa ha rescatat, et porten a pensar més en la primera alternativa. Els contes inclosos en aquest aplec es van escriure als anys 70, però no es van arribar a publicar mai en un recull, sinó que van aparèixer en publicacions periòdiques o van quedar al calaix fins ara. I és una llàstima que no es publiquessin aleshores, perquè són un reflex perfecte de l’estat d’ànim que passava la societat catalana en aquella època, però que encara avui malauradament continuen vigents. Perquè si hi ha un gènere que reflecteix millor els traumes i temors socials d’una societat aquest és el terror. I als anys 70, el futur del país amb el dictador a punt de morir i el manteniment del feixisme i la repressió eren a l’ordre del dia. Es veu molt bé en tots els contes del recull, però en especial a «A Jonathan», un microconte que és l’homenatge a tots aquells reprimits que hem oblidat, i en aquest cas en concret a Salvador Puig Antich, o «L’espectre», on la mort del comte desperta els temors dels ciutadans sobre el futur que els depara, amb una conclusió que dona una escletxa d’esperança. D’escletxes i esquerdes va la cosa, perquè els contes «L’escletxa» i «L’embut», prenen una potent significació simbòlica d’aquesta obertura que comença a veure’s en el futur, una obertura envoltada de la foscor i l’atmosfera tètrica —al pur estil Poe— que adquereixen aquests dos contes, ambientats en un no-lloc que recorden especialment el Pedrolo més existencialista.

I malgrat compartir aquest mateix estil simbòlic, Munné-Jordà també juga amb altres registres. Per una banda, «L’escala», un joc estilístic que acaba sent una mena de cal·ligrama amb una gran força poètica, que se’n surt amb escreix de deixar mal al cos al lector; i per l’altra, «El mutant», escrita amb un llenguatge exuberant, que és un clar homenatge a H. P. Lovecraft, que també acaba sent a la vegada una denúncia antifeixista. I el recull es tanca amb la traducció que amenaça el títol, del conte «Frritt-flacc», de Jules Verne, que casa molt amb l’estil simbòlic i ambientat en un espai indeterminat dels contes de Munné-Jordà, i que havent estat inclòs en aquest mateix recull guanya unes lectures i interpretacions que van molt en consonància amb l’esperit dels altres contes. Unes interpretacions que s’han d’afegir a les que fem els lectors mateixos llegint-ho des de la perspectiva actual, on el feixisme i la repressió tornen a estar ben a l’ordre dels temps. Amb aquest recull, Munné-Jordà ens demostra un cop més la seua erudició i habilitat literària, i revela que el seu talent ja era ben patent fins i tot en contes que va escriure de molt jove, amb vint anys i escaig. Aconseguir fer por o inquietud en literatura és una cosa terriblement difícil, no a l’abast de qualsevol, i que ho pugui aconseguir amb contes tan breus com aquests no fan si no confirmar per què és un dels autors imprescindibles sense els quals no es pot entendre la literatura fantàstica catalana.