Començaré dient que no és el primer cop que llegeixo Neverwhere, de Neil Gaiman. Ho he fet uns quants cops, i també he escoltat l’adaptació radiofònica que es va fer al 2013, amb les veus de James McAvoy, Benedict Cumberbatch o Christopher Lee, entre d’altres. Ho comento perquè qui segueixi llegint tingui clar que ja porto una temporada fascinada per l’univers d’aquest llibre, per la possibilitat de fer una novel·la on hi ha uns quants personatges principals, però on tot allò que els envolta és el que fa que caiguis tu també per les escletxes de Londres de Dalt, per així endinsar-te en els laberints del món de Londres de Baix:  «El laberint era una pura bogeria. L’havien construït amb fragments perduts de Londres de Dalt: carrerons, carrers, passadissos i clavegueres que s’havien escolat per les esquerdes en el transcurs de mil·lennis i havien anat a parar al món dels perduts i els oblidats».

Els oblidats. Els invisibles. Aquesta va ser una de les primeres coses que em va cridar l’atenció de Neverwhere: la possibilitat de parlar dels invisibles, dels desposseïts, a través de la fantasia. Crec que en Gaiman va escollir l’adjectiu indicat, perquè realment hi ha una part de la societat que és invisible o, com a mínim, es torna objecte d’una ceguesa voluntària per gran part de la societat, perquè és millor no veure, i així no pensar. Si no et mous d’un determinat barri, probablement no comprendràs que existeixen diferents realitats. Si no mires la gent que no té sostre, que ha de fer cua per aconseguir menjar, decidiràs que no existeixen i la consciència es quedarà més tranquil·la. Però existeixen. Que gran part de la societat miri cap a una altra banda o que els vegi però decideixi no ser-ne conscients, no mirar als ulls d’aquelles persones, no vol dir que no existeixin. Gaiman va imaginar que totes aquelles persones habitaven un altre espai, un Londres de Baix, i per això no eren visibles pels habitants del Londres de Dalt; persones que s’escolen per les escletxes de la realitat, que es difuminen entre els ombres fins a convertir-se en una d’elles, bategant a l’altra banda d’una fina frontera. Com diu l’Anestèsia: «O vius en un lloc o vius a l’altre. Ningú no pot viure a tots dos mons».

Però m’estic avançant. He dit abans que no era el primer cop que llegia Neverwhere, però sí que ha estat el primer cop que ho he pogut fer en català, gràcies a l’editorial Obscura i a l’acurada traducció que ha fet en Lluís Delgado, que li ha donat una fluïdesa molt interessant als diàlegs i a la narració. Els  amants del creador de Sandman o Coraline estem d’enhorabona, perquè aquest no serà l’únic dels seus llibres que podrem gaudir en català. I és que l’obra escrita a quatre mans entre Gaiman i el gran Terry Pratchett arribarà aquesta tardor en català gràcies a Mai Més: Bons averanys (Good Omens). Però tornant a Neverwhere, si ens endinsem en aquesta edició que ens porta Obscura, ens trobarem amb un pròleg del propi Neil Gaiman on ens explica l’origen de la novel·la (que va néixer paral·lela a la sèrie de televisió de la BBC que es va fer) i com el text que tenim entre mans és una fusió de les versions d’UK i USA; al final del llibre trobem un petit afegit, un pròleg diferent sobre el passat de dos personatges, en Croup i en Vandemar, i un relat que es mou pel mateix univers de Neverwhere, amb el Marquès de Carabàs com a protagonista. Qui són aquests personatges? Tres dels elements més interessants de la novel·la, que acompanyen i interactuen amb els que podríem considerar els protagonistes de la història: en Richard Mayhew i la Porta. I és que Neverwhere és una novel·la coral, on tots els personatges són interessants; tots donen joc, tots podrien acabar sent protagonistes de la seva pròpia història. I no  només això: trobem pinzellades d’éssers i comunitats que es mouen pel Londres de Baix que també podrien funcionar com a desencadenant d’una nova història: éssers de la nit, llegendes fosques, bombolles de temps, Les Set Germanes, les Vellutades, el poble del Clavegueram… Fantasia i realitat barrejada amb senzillesa per alimentar uns carrers que no veiem quan passegem pel Londres de Dalt, però podem imaginar, perquè els noms que trobem a les estacions del metro o a alguns locals ens recorden que sempre podem trobar una porta que ens permeti travessar el llindar, la frontera entre dos mons.

Aquesta idea de les portes (en el cas de Neverwhere, les portes i la Porta són importants), d’aquestes dues realitats que cohabiten, que ens parlen d’allò que no podem o no volem veure, és habitual dins l’univers de Neil Gaiman. Tant a Coraline com a Stardust, per exemple, trobem aquesta dualitat, aquests dos espais que ens recorden que tot allò fantàstic pot existir si sabem mirar, si ens atrevim a mirar.  La dualitat també respirava a American Gods, però des d’una altra mirada, i a El llibre del cementiri vam descobrir com els vius i els morts podien moure’s pel món. Entre les mans de Neil Gaiman, la fantasia és un element potent i alhora subtil que ens dibuixa possibilitats d’entendre allò que, sovint, ens passa desapercebut o donem per fet; ens convida a reflexionar sobre les pors i les esperances, sobre les nostres creences i com a vegades les deixem de banda, pensant que desapareixeran sense fer soroll; sobre la superació i els camins absurds que ens poden portar a ser qui realment volíem ser… En Richard Mayhew, el nostre jove heroi per accident, és una mostra d’aquesta manera de trobar-se sense voler, com qui de cop i volta comprova que la imatge del mirall li torna una mirada que li recorda que la vida pot ser alguna cosa més que acceptar el que et diuen, amb una bena als ulls i un morrió a la boca. Una mirada que, a més, també ens recorda que aquelles persones que no volem veure existeixen, tenen nom, una vida, un passat, una història…

Soc conscient que no estic parlant de l’argument del llibre, però crec que el viatge cal descobrir-lo pas a pas, deixant-se portar pel Richard i companyia. Sí que puc comentar que, com sempre, entre les pàgines de Neverwhere trobarem l’estil d’en Gaiman, senzill, capaç de crear imatges amb quatre pinzellades, sense recrear-se del tot en cada detall, convidant al lector a imaginar amb ell. Potser per això hi ha aquest joc de llums i ombres a la coberta que ha creat l’Oriol Hernández Sánchez, un doble Londres fascinant, emmirallat i màgic, emmarcat per dos mapes que ens porten als carrers, als camins laberíntics que constitueixen les dues ciutats. Si us endinseu en elles, trobareu trens amb interiors impossibles, cases associatives, rataparlaires, àngels, caçadores, mercats flotants, llindars… i un home que haurà de descobrir qui és, a quin món pertany. I per descomptat, descobrireu qui és el Marquès de Carabàs.