Sí a Mikhaïl Bulgàkov l’hagueren batejat com Mike Bullit i, en lloc d’haver nascut a Kíev, ho hagués fet, posem pel cas, a Knoxville, a hores d’ara, d’Els ous fatídics, ja en tindríem una adaptació en format minisèrie dirigida per James Gunn.

Camarada, aquesta novel·la ho té tot per ser un trenca audímetres de cap de setmana de sofà i manta: un científic estrafolari elevat als altars de la sapiència nacional i convertit en mad doctor/boc expiatori de les desgràcies que pateixen aquells que el van entronitzar; una maquinària estatal d’un règim totalitari al servei dels objectius més peregrins i que, com una piconadora, arrasa amb tot; un raig roig (ens hem de situar a la Unió Soviètica del 1924. Els bolxevics són els amos i aquí tot és roig) misteriós dador de vida (vida cabrona, això sí) i una ofensiva (per terra, mar i aigua) encapçalada per bèsties mutades en kaijus que amenacen de reduir la ciutat de Moscou a cendres i als seus habitants a farinetes.

Benvolgut tovaritx: vostè sempre ha menyspreat al president de la comunitat (da, aquell que passa tantes hores al terrat tancat a l’aviari de coloms que es va entestar, per ous, a instal·lar), de la veïna que passeja estarrufada i carregada amb tot de gàbies de caderneres embolicades amb draps i d’aquell estudiant de literatura comparada que li parla a la cua del pa del seu meravellós hort urbà (quatre testos de plàstic amb unes plantes de maria escarransides al balcó). Fins ara només tenia una opció per desfer-se d’aquests pocapenes que malgasten el seu temps en activitats tan depriments i que el fan treure de polleguera: denunciar-los a la policia política, esclar! Però, i si li digués, que a Els ous fatídics trobarà un manual per a dummies, el qual, després de llegir només uns quants capítols, li permetrà erigir-se en l’enveja dels seus veïns i en un reputat savi/erudit/investigador/inventor com no han vist mai abans al seu barri? Què? No li pica el cuquet (o l’ameba)?

Quan Bulgàkov va escriure les (des)ventures del professor Pèrsikov, els grans descobriments capaços de canviar (o destruir) la societat i el món només estaven a l’abast dels pensadors i científics que, després de treure’s la carrera  a la UAБ (Universiteva Autonomiska de Барселона), es deixaven les pestanyes en laboratoris clandestins a la cerca de l’últim invent esbojarrat, però, ai, camarada, els temps han canviat, que deia el Боб Дилан. Ara, amb un parell de tutories a Yǿutube vostè pot accedir a tots aquells coneixements de zoologia que li permetran exercir, còmodament des de casa, l’experimentació exempta de normatives carregoses. Animi’s a convertir aquell petit cobert d’eines al qual mai ha donat ús en el seu laboratori personal i llenci’s a experimentar. Experimenti, tovaritx, experimenti!

La recepta per construir la màquina reproductora del raig roig és senzilla. La pot fer realitat sense haver de renunciar al seu esperit de reciclador empedreït. Només necessitarà unes capses de cartó, una mica d’amiant (el pot trobar en qualsevol teulada de mercat municipal o a les canonades de la casa dels pares), uns miralls biconvexos i bicòncaus (les lents de cul de got que s’ha guanyat després de tota una vida dedicada a la lectura d’anticipació poden servir), però, per si de cas, també pot encarregar-ne uns de convexocòncaus a Amazǿn i ja podrà començar a experimentar. Tampoc calen grans inversions. Per arrencar ja farà amb unes poques amebes ben normaletes (el primer lloc on pot cercar amebes és a la tassa del seu vàter). Són organismes senzills i proclius a saltar-se uns quants estadis de l’evolució, a dividir-se, multiplicar-se i devorar-se alegrement pel bé de la ciència. Si veu que la cosa rutlla, pot continuar amb les granotes. Aquestes bestioles, però, tenen l’inconvenient que rauquen i són més renuents a la vivisecció. Per si de cas, seria aconsellable que encarregués a la seva ferreteriska de confiança alguna mena de gas nerviós per si detecta algun indici de ressentiment o malignitat en els ulls o gestos d’aquestes bestioles. Tanmateix, si aconsegueix doblar-los la mida, anirà pel bon camí.

En aquest punt és possible que s’hagi produït alguna filtració dels seus treballs (no miro a cap membre de la seva família). És ara quan haurà de demostrar la fermesa que se li suposa. Vigili amb els intents d’assassinat mals dissimulats quan doni una conferència. Malfiï’s dels espies que se li aproparan quan baixa al bar a fer el cigaló per oferir-li muntanyes de rubles a canvi de la patent del seu descobriment; dels funcionaris tafaners dels departaments de sanitat, ramaderia i pesca enviats pel Politburó i fugi dels influencers que es vulguin fer una selfie amb vostè i dels responsables de podcasts que li truquin per entrevistar-lo.

Si es manté ferm ja estarà preparat per passar a la segona fase: l’experimentació aviar! Però compte! Recordi que qualsevol ou no és vàlid i que un origen dubtós pot abocar-lo a un epic fail de collons (da, ho ha endevinat: en ruski, la paraula designada per anomenar els ous, com en el català, també serveix per fer referència als stroganoffs testiculars). Així que no es conformi amb qualsevol remesa que trobi d’oferta. Premiï l’esforç i dedicació dels serfs de quilòmetre zero i inverteixi en ous ecǿlògics si no vol tenir sorpreses desagradables. Una cosa és haver de veure-se-les amb una gallina ponedora grossa com un lluitador de sumo i, una altra, amb un sauri recreat per Ray Harryhausen.

Camarada, ha arribat al punt de ruptura que separa els perversos investigadors que sacrifiquen beagles, micos i conills als laboratoris de Mortecnia dels autèntics mad doctors que, per atribució o inconsciència, cerquen modelar la natura a través de mètodes atrevits i sortits de mare. Ha assolit un cert estatus de rellevància dins la comunitat pseudo científica de la 8Chan i entre el cercle de la WhatsAppeva de l’Ampatrova del col·legi concertat dels nanos i li han publicat un parell d’articles en el Pàtria Digital i el VilaVàniaWeb, aquells diaris matutins que regalen a les entrades de les estacions de Plaça Urquinaonavscaia i de Santsteklovsk Estació. Per tal de poder ratificar, amb rotunditat, el seu estatus d’eminència incipient en el competitiu camp dels avanços biomèdics estrambòtics li recomano que, a la primera oportunitat, es deixi caure, via satèl·lit Spútnik, per alguna tertúlia televisiva o radiofònica en què es parli de l’última onada de grip aviar i porcina o es debati sobre l’origen del brot de sarna a Gironaburg com a conseqüència de l’últim assaig fallit de les farmacèutiques. Moderi un fòrum a Internet i pontifiqui si les gallinàcies poden tenir dues carúncules sota la mandíbula o una de sola al bell mig del mentó i distribueixi PowerPoints il·lustratius que revelin la disposició de la bufeta natatòria en els gimnodonts. Ara bé, ha d’estar preparat per quan les coses es torcin i vinguin mal dades. Arribarà un punt (sempre arriba aquest punt) en què vostè, estimat camarada, haurà d’estar disposat a deixar-se engolir per l’odi i la por de les mateixes masses enfervorides que abans l’alabaven per les seves experimentacions agosarades i per les criatures que ha creat o modificat a la babalà gràcies al seu crani privilegiat (Ramonov del Valle-Inclánerenko, dixit) i a engrossir les files d’eminents doctors malaguanyats com Phibes, Mirakle, Jekyll, Moreau, Frankenstein, Morbius, West, Heiter o Pèrsikov, predecessors seus que van sacrificar el seu bon nom, ànima i cos (aquest últim, normalment a desgrat) en bé d’un ideal punk de la Ciència.

Per tancar aquest article, confirmar-li que Els ous fatídics traurà els colors i provocarà més d’una granellada a membres del Cercle del Liceu del Bolxoi, redactors de La Vanguardia d’Izvèstia, tots els mitjans d’informació pública subvencionats pel Presídium del Soviet Suprem de la Federació de les Repúbliques Voxianes, als partits polítics glásnotcupaires, a la Universiteva de Барселона (UБ) en connivència amb els laboratoris Mortecnia i a Els Manelovix.

En cap cas, no està indicat per a: òptics untats per proveïdors de vidres progressius, usuaris de pròtesis mecàniques i ciborgs amatents a teories transhumanistes, seguidors del Pablovitx Casado negacionista de les macrogranges, lectors aprensius i animalistes (aquest llibre conté descripcions amb batracis crucificats, batalles entre cossos de l’exèrcit de cavalleria i ordes d’estruços mutants, gallines que vomiten sang, serps amb aparença de pals d’electricitat i periodistes sense cap mena de moral).

Però Els ous fatídics farà les delícies d’aquells col·leccionistes d’armes d’electroxoc vintage, fetitxistes dels xancles, espardenyes i sandàlies, nostàlgics del flautista d’Hamelín, de tots aquells conspiranoics que pensen que l’abolició dels diacrítics forma part d’un genocidi cultural orquestrat per salamandres alienígenes que controlen l’IEC i l’ILC (informació contrastada fefaentment en els nombrosos albiraments que se succeeixen a la muntanya de Monserrateva) i dels que, en cada tortugueta de terra, llangardaix de teulada o serp d’aigua veuen una Gamera, un Godzilla i una Manda radioactiva en potència.

PD: Mikhaïl Bulgàkov, com a ucraïnès, va patir els efectes de la guerra d’Independència del seu país (1918), que passà a estar sota el domini de la República Bolxevic. Entre el 1921 i el 1928, la Unió Soviètica, sota mandat de Stalin, va prohibir l’ucraïnès a les escoles i va promoure la destrucció de monuments i documents històrics. En els anys 1932 i 1933 milions d’ucraïnesos van morir de resultes de la fam derivada de la implantació dels plans de col·lectivitzacions de terres i dels plans soviètics per destruir Ucraïna com a element social i polític independent. Els ous fatídics conté un alt nivell de rebuig (satíric) a la repressió que els bolxevics començaven a exercir el 1924, cosa que el va convertir en punt de mira del règim i dels mitjans periodístics afins.

Qualsevol similitud amb l’actualitat NO és cap puta coincidència.