Crec que era el company Raül Magí que deia que sempre que en Marc Pastor escriu una novel·la es converteix en un esdeveniment, i tenia tota la raó. Aquesta, si és possible, encara més que les anteriors, per diversos motius. En primer lloc, perquè L’horror de Rèquiem significa el primer llibre de Marc Pastor a Mai Més llibres, l’editorial que, amb poc més d’un any, ha revolucionat el mercat del fantàstic en català, duent-nos alguns dels noms més apostoflants del panorama internacional. En segon lloc, perquè amb aquest llibre, el primer escrit originalment en català, Mai Més s’estrena amb els autors nostrats (després del llibre de Tamara Romero, autotraducció d’un llibre escrit originalment en anglès feia vuit anys), la qual cosa és una grandíssima notícia. En tercer lloc, perquè en Marc, que ens té acostumats a canviar de registre a cada llibre com les serps (i els aliens) canvien de pell, en aquest fa un doble salt mortal i s’atreveix amb una cosa tan difícil (i tan seriosa!) com l’humor. I no tan sols l’humor a seques, sinó l’humor còsmic. Ni més ni menys… Tot això, sense perdre de vista que L’horror de Rèquiem significa també el retrobament amb Víctor Negro, el protagonista de L’any de la plaga. A aquestes alçades no podem esperar llegir un llibre d’en Marc Pastor sense trobar una referència més o menys directa a algun altre seu d’anterior. I això que encara no hem dit res dels Corvo… però sí, també hi ha corvovers per als fans acèrrims de la seva obra, aquí. Alehop!

L’horror de Rèquiem és un llibre ple de curiositats i sorpreses, començant ja pel propi autor del llibre. Qui l’ha escrit, Marc Pastor o Víctor Negro? En Marc i l’editorial han volgut plantejar aquí un joc amb el lector, un joc que comença fins i tot abans que obrim el propi llibre i que s’acaba amb el punt i final. Mai Més, que són uns mestres en això de generar expectatives i en organitzar saraus, van apostar per una doble edició (l’ordinària i una de limitada) amb sengles atribucions als dos autors (una signada per en Marc i l’altra per en Víctor), val a dir que amb dues portades magnífiques, obra de Guillem H. Pongiluppi, que posaran a més d’un i de dos en la disjuntiva d’haver d’escollir quina es queda. El propi pròleg de Biel Perelló aprofundeix en aquest tema de l’autoria i fins i tot va un pas més enllà, presentant l’autor real, en Marc, com a fictici i el pseudònim, en Víctor Negro, com a real. O era a l’inrevés?

Els jocs, però, no acaben aquí. De fet, tot just acaben de començar. La novel·la està farcida de referències al món dels llibres i el cinema, picades d’ullet que busquen complicitats amb el lector, excursos en el pitjor moment, que van molt més enllà dels cliffhangers habituals i que ens deixen més penjats que una figa a l’estiu, falques publicitàries descarades, canvis de registre sobtats (i a vegades amb fil musical i tot), notes al peu de pàgina (absolutament absurdes), bromes que interpel·len directament el lector, anades d’olla salvatges i, fins i tot, paròdies més o menys dissimulades però divertidíssimes (soc l’únic a qui li ha semblat veure una conya a propòsit del batracis de La pell freda d’en Piñol? o a les salamandres de Capek?)… Fa la impressió que en Marc s’ho ha passat molt bé escrivint aquest llibre. Jo m’ho he passat molt bé llegint-lo, la veritat.

I de què va, pregunteu? És difícil de dir… L’horror de Rèquiem és una antinovel·la, una novel·la contra tots aquells que es prenen massa seriosament Lovecraft i la literatura en general. I l’autor usa hàbilment (quixotescament, diria) els recursos propis d’aquesta literatura precisament per desmuntar-la. La novel·la se centra en la figura de Rèquiem, un tècnic en patologia forense més aviat patètic i els seus companys de pis, la Dalsy (molt destre amb les catanes i en l’art de separar membres) i en Kurosawa, un ionqui força xungo. El dia que en Rèquiem troba a l’estómac d’una difunta un estrany anell i se n’apropia, comencen els seus problemes, en forma de malsons lovecraftians. A partir d’aleshores, tot es torna una autèntica bogeria que ens durà per tots els cercles de l’infern de Dante, els submons terrorífics de Poe i els dominis onírics de Cthulhu. L’horror de Rèquiem és un refregit extraordinari de samurais, gàngsters, drogues, violència, sexe i mitologies de terrors arcans, tot, rejuntat amb altes dosis d’humor que haurien fet les delícies del Tarantino de Kill Bill o del Carpenter de Gran golpe en la pequeña China. Potser també de Lovecraft, tot i que no se sap que el de Provindece hagués rigut mai…

És cert que cap dels ingredients de la novel·la és gens original, al contrari, L’horror de Rèquiem és un carnaval d’arquetipus, una desfilada de clixés tronats i passats de voltes. És l’estil, la forma com l’autor ens exposa aquesta cercavila desbocada d’esperpents el que aconsegueix l’efecte que estem llegint una cosa diferent, nova.

De fet, si personalment he de destacar alguna cosa d’aquest llibre per sobre dels anteriors d’en Marc, és precisament la llibertat amb què aquest cop fa la impressió que l’ha escrit. No sé si és el seu millor llibre, però en qualsevol cas és el que em sembla més ben escrit. Ultra el to que comentava abans, em sembla que narrativament també és molt interessant i que els flashbacks estan molt ben inserits. Fins i tot la contenció en l’extensió em sembla un encert, ja que en alguna de les seves novel·les anteriors acostumaven a sobrar-me sempre un grapat de pàgines. Resultarà, paradoxalment, que l’obra més arrauxada de totes les que ha fet és aquella que en el fons ens mostra el Pastor més madur? En el fons tampoc seria tan estrany: Marc Pastor, amb quaranta-tres anys a les seves espatlles i un grapat de novel·les al currículum, es troba en el seu millor moment i ja no ha de demostrar res a ningú. Té una legió de lectors fidels, els mitjans li presten cada dia més atenció i, fins i tot, des de fa un parell de títols comença a comptar amb el beneplàcit de la crítica dels diaris en paper. Es pot demanar més?

Segurament sí. Per això caldrà estar molt atents al seu proper llibre, el millor, el que encara està per fer. Perquè en Marc mai decep els lectors. Ja sigui ell o el seu alter ego Víctor Negro, sempre tenen una cosa nova i diferent per oferir-nos. I res fa pensar que no hagi de seguir sent així.