Els noms de Manel Esteller i Salvador Macip s’han fet coneguts per la població durant la pandèmia de la covid-19, ja que són investigadors de reconegut prestigi, que han assessorat el govern, alhora que han intentat explicar els entrellats mèdics i científics del virus. Els aficionats als gèneres especulatius, però, ja coneixíem en Salvador Macip en la seva faceta d’escriptor (i en alguns casos, amb bons textos), fins i tot en coneixíem la seva capacitat d’escriure a quatre mans amb Sebastià Roig o Ricard Ruiz Garzón. El que ha estat una novetat és veure en Manel Esteller en aquesta nova faceta d’escriptor de ficció i no d’articles de caire científic.

En el marc d’unes plujoses vacances a Escòcia, dues parelles, els homes de les quals són científics (uns alter ego dels autors), proposen un joc per escapar de l’avorriment: escriure. En un bol s’hi col·loquen paperets amb diferents temes, escollits per les respectives parelles, i cada dia en trauran un i ells dos hauran d’escriure un relat. No cal dir que aquest marc narratiu recorda molt la gènesi de Frankenstein de Mary Shelley i El vampir de John Polidori, així com la història de la Vil·la Diodati. De fet, els mateixos personatges ja proposen aquesta identificació. I és així com l’entreteniment es converteix en una rutina i els dos homes ofereixen un relat cada dia amb temes propis de la literatura de gènere.

Aquest marc narratiu també acompanya cada un dels capítols del llibre i que és la introducció al tema del dia. A més, assistim a les activitats d’unes vacances de desconnexió, sense mòbils ni connexions a internet. Passejades, cuinar, pluja, escapar-se fins al llac Ness… Sempre amb una forma dialogada i prescindint de narrador. I amb un epíleg final, que és previsible, però que tanca de manera correcta el que és el recull.

El resultat d’aquests dies de vacances són 22 relats, generalment curts amb temes propis de la literatura especulativa (fantasmes, la fi del món, un invent fantàstic, marcians, monstres, vida a d’altres planetes i enigmes) amb d’altres que en principi no ho serien (amor, un home assegut en un bar, solitud i humor). Ara bé, després tots contenen elements propis de la literatura de gènere. Alguns d’aquests relats no són originals, sinó que han estat aprofitats de publicacions anteriors, tal i com s’especifica als agraïments. Entre aquests, obliga dir que s’hi troba El dia de la fi del món que Macip va preparar per al número 3 de la nostra revista, la Freakcions.

En els reculls de contes, ja se sap que la qualitat sol ser desigual i que alguns textos et sorprenen positivament, però d’altres, et deixen una mica indiferent. Així, mentre alguns títols, com el que dona nom al recull Un dia la porta s’obrirà, El viatger o Sidònia, n’hi ha d’altres que ja no és que deixin indiferent, sinó que són boutades sense massa gràcia i amb una escriptura pobra (Norman Pickbeale torna a casa, El marc o Una victòria fàcil). No calia fer tants relats si no es pot tenir una qualitat més constant en tot el recull; o, en tot cas, haver-ne fet una millor elaboració. Potser el que es vol mostrar com són relats escrits en una sola tarda, tal i com haurien fet els protagonistes. El problema rau en el fet que en alguns d’aquests relats es trenca la versemblança amb situacions massa imprevistes, massa fora de lloc i d’una manera continuada. Al final, el resultat és que els relats més dolents fan baixar la impressió general del conjunt i sap greu, perquè hi ha textos i, fins i tot idees, interessants.

Lligat a aquest punt i fora de la responsabilitat dels autors, també caldria un treball d’edició més acurat i evitar alguns errors gramaticals i d’altres de format que malauradament s’hi troben.

Amb tot, i ja per acabar, no seria just oblidar que els temes i els continguts faran les delícies als aficionats al gènere i si, a més, es té un pòsit de lectures, hi trobarem múltiples referències a obres clàssiques de la ciència-ficció internacional i també la de casa nostra. De fet, als agraïments els mateixos autors donen les referències que es poden trobar als relats. No cal ara fer-ne una nòmina ni dir a cada un dels relats que s’hi poden trobar, simplement enfronteu-vos amb la lectura i a veure què podeu espigolar sense necessitat de revisar l’apartat final d’agraïments. Es convertirà així en una lectura més activa i més divertida.