Hi ha una divisió de la literatura dels gèneres fantàstics que d’entrada, sense estudiar-ho amb gaire deteniment, pot semblar absurda: el fantàstic mainstream i el fantàstic «friqui», és a dir, les obres de gènere escrites per autors generalistes en contraposició a les escrites per autors aficionats al gènere. Algú podria argumentar que és una divisió arbitrària, que només crea divisions artificials, que estigmatitza encara més els autors fidels al gènere i que al final el que importa és que sigui un bon llibre. I tindria part de raó, perquè en l’actualitat, molts autors de tradició mainstream ja no arrosseguen l’estigma que la literatura de gènere és inferior (en part gràcies al cinema i la televisió), han llegit un gran nombre d’obres d’aquest tipus i escriuen gènere amb coneixement de causa. Històricament, tanmateix, és una divisió prou vàlida, perquè hi ha una llarga llista d’autors que pertanyien al corrent generalista que van escriure literatura fantàstica, la majoria de vegades sense ser conscients que ho feien. I aquest aspecte es nota molt en la manera d’abordar certs temes i escenes que un autor de ciència-ficció tractaria d’una forma diferent, perquè hi ha una sèrie de codis narratius no-escrits (de vegades, inconscients) per evitar ser reiteratius en aspectes concrets del gènere que ja es donen per sabuts per un lector habitual. I malgrat que, com hem dit, els vasos comunicants entre autors de gènere i mainstream són constants en l’actualitat, aquesta divisió en certs casos encara és ben present.

Aquest és el cas del britànic Kazuo Ishiguro, que ha escrit diverses obres de gènere memorables al llarg de la seua carrera, com ara No em deixis mai (2005) o El gegant enterrat (2015); i ara, amb la seua primera obra després de rebre el Premi Nobel de Literatura, ha tornat a la literatura de gènere amb La Klara i el Sol (2021). Ishiguro ens presenta una història que ens recorda de seguida a històries tan memorables com L’home bicentari (1976), d’Isaac Asimov o La mutació sentimental (2009), de Carme Torras, o el film Intel·ligència Artificial (2001), de Steven Spielberg. Seguim la història narrada en primera persona per la Klara, que és una AA (Amiga Artificial), és a dir, un androide que té la funció de fer companyia a nens i adolescents. La Klara, però, encara no ha sortit mai de la seua botiga i només sap coses del món pel que veu a través l’aparador. Com que fa servir la llum solar com a energia, creu que el Sol és un Déu que segueix els seus moviments, que l’escolta i coneix les seues inquietuds. Finalment, la Klara serà comprada per una noieta i la seua mare, i la duran a casa seua, una mansió als afores de la ciutat que tenen com a únics veïns un altre noi i la seua mare.

La novel·la és un joc de perspectives entre el que veu la Klara, que al final és la narradora de la història, i el que realment fan els humans que l’envolten, perquè com a lectors ens adonem que estem davant d’un narrador càndid, que veu el món amb uns ulls gairebé d’infant. Ishiguro se’n surt molt bé amb una veu narrativa fluïda, tendra, que t’arrossega des de l’inici, i que et fa plantejar en tot moment el món que l’envolta i el sentit de l’existència; de fet, hi ha moments, sobretot en l’escena final, que aconsegueix deixar-te amb una angoixa existencial molt profunda. També excel·leix amb la construcció de personatges, que són elaborats, vius, que tenen unes inquietuds molt versemblants, sobretot els dos nens, que es veuen arrossegats per la conjuntura del món que els ha tocat viure, per decisions transcendentals que ells no han pogut prendre i de les quals volen escapar. Personifiquen molt bé les contradiccions i la complexitat del que significa ser éssers humans.

El problema de la novel·la es troba en la trama. Malgrat tenir un estil impecable, Ishiguro es desinfla en el ritme, amb el plantejament de tot d’un seguit d’escenes sobreres, massa allargades i fixades en anècdotes intranscendents. Per exemple, en la primera part del llibre, que explica les vivències de la Klara a la seua botiga d’origen, es dona un èmfasi excessiu a fer-nos pair que la protagonista és un robot, que per a un lector habitual de ciència-ficció és una cosa tremendament reiterativa. A tot plegat se li ha de sumar el fet que l’autor et planteja un seguit de pistoles de Txékhov que al final no són res més que McGuffins per poder crear una certa tensió narrativa, però que no s’acaben resolent. El detall que no s’expliqui gaire el futur i l’ambientació que envolta els protagonistes de la història no molestaria —al final, és una novel·la existencialista i de personatges—, si no fos pel fet que part de la intriga que crea l’autor és precisament per tot el que no s’explica del worldbuilding. I esbossar uns fils tramàtics que després no es tanquen d’acord amb les expectatives creades és trencar el pacte narratiu amb el lector.

Ishiguro ha escrit una història llegidora, entretinguda, amb uns personatges i un estil excel·lents, però amb un ritme i una trama que fluixegen, en part per culpa del desconeixement que l’autor té del gènere de la ciència-ficció. Tot plegat no seria una decepció, si no fos que estem parlant d’un autor que ha guanyat el Premi Nobel de Literatura, i que ha escrit anteriorment unes altres novel·les que són de les millors històries que s’han escrit en els últims anys. Si no heu llegit res de l’autor, millor que comenceu abans amb la meravellosa No em deixis mai (2005), ciència-ficció de la millor mena, i us quedeu amb el bon sabor de boca que La Klara i el Sol —malgrat les seues virtuts— no aconsegueix deixar.