QUIM/QUIMA (1971) – Maria Aurèlia Capmany

Autora: Maria Aurèlia Capmany
Títol: Quim/Quima
Editorial: Males Herbes
Any: 2018 (1971)
Pàgines: 305
ISBN: 9788494780035
Valoració: ★★★

 

Em plau estrenar la meva col·laboració al Biblionauta amb una lectura que tenia ganes de fer des que em vaig topar amb la seva portada a l’expositor d’una llibreria. La reedició de Males Herbes del llibre de Maria Aurèlia Capmany, originalment publicat el 1971, sembla que se suma a la tendència (que celebro) de recuperar obres escrites per dones al llarg del segle XX, obres que la història potser no ha tractat de la manera merescuda. En aquesta línia podem trobar la reedició completa que està fent Club Editor de tota l’obra de Víctor Català (en la que flota, de tant en tant, la flaire de cert realisme màgic ruralitzat) i, també, el deliciós treball d’arqueologia literària que ha fet la mateixa editorial amb La Mort i la Primavera, de Mercè Rodoreda, del que crec que necessitaré parlar de manera urgent en una futura ressenya.

Considerant-me, doncs, una rateta de biblioteca i alhora una declarada i ferma feminista, he decidit des de fa un temps indagar en la pròpia història de la literatura catalana i apropar-me a totes aquestes autores de qui, per qüestió cultural i territorial, em sento hereva. I feliç de trobar-me que, en vàries de les seves obres, hi capto reminiscències al fantàstic! Així doncs, intentaré que la meva aportació a aquesta casa sigui per apropar-nos a totes aquelles plomes empunyades per dones que ens han dut pels camins del gènere, ja siguin de la terra (segur que n’hi ha més de les que ens vénen al cap), o d’altres indrets del món.

Però tornem al llibre que ens ocupa. No podria començar a parlar-ne sense establir d’entrada allò que és obvi. Quim/Quima parteix d’un referent molt clar per Capmany: Virginia Woolf i el seu Orlando. Però no només s’inspira en ella com a figura admirada per l’escriptora; el primer capítol del llibre pren la forma d’una carta, adreçada a la mateixa Woolf, en la que Capmany fa referència a una suposada trobada entre les autores. En aquesta, l’anglesa li dóna un consell, d’entrada, extravagant: que copiï.

Imita, imita sense escrúpols perquè no ho aconseguiràs mai. Com més fidel siguis al model que estimes, més seràs tu mateixa. Pots repetir tranquil·la el mateix vestit, la roba dibuixarà sobre el teu cos uns plecs inimitables, i el perfum, el mateix perfum sobre la teva pell bruna farà una altra olor.

Així doncs, Capmany agafa la mateixa premissa d’Orlando i escriu la seva pròpia versió, acostant-la al seu context i al seu estil. Quim (o Quima, o Xim, o Xima… tot depèn del segle en què li preguntis) és un jove que arriba a Barcelona l’any 1000 i que decideix no morir mai (tal com diu ell, simplement perquè li agrada viure). Així, el nostre personatge protagonista ens passeja per tota la corrua de segles que van des del canvi de mil·lenni fins a la primera meitat del segle XX, tot canviant de sexe i gènere segons allò que li suscitin les circumstàncies.

A través de les seves vivències, Capmany traça una biografia eterna que, en alguns capítols, ens porta a ser testimonis d’algunes fites històriques de la història catalana, com ara l’expedició dels nou mil de Ramon Borrell, la colonització d’Amèrica o el setge a Barcelona de 1714. En altres segments de la novel·la, Quim/Quima ens mostra simplement la quotidianitat d’existir en certs períodes: ser l’amant d’un bandit als voltants del segle XV, una adolescent burgesa a la Barcelona del XVIII o un tinent militar enviat a Mèxic a lluitar com a pena encoberta per haver fet costat al general Prim.

La novel·la de Maria Aurèlia Capmany està escrita sobre una base de fina ironia que sembla parodiar, com feia Woolf en el seu Orlando, el gènere de la biografia. Els detalls històrics són poc clars, sovint inexistents, i en aquests casos l’època només és marcada per algun fet comentat com a teló de fons, o per l’aparició d’algun personatge històric recognoscible. El narrador, en tercera persona, fa comentaris humorístics sobre la pròpia naturalesa del text, que alhora mostren les idiosincràsies de l’època en què es troba el personatge. I els salts temporals que fa la protagonista no són gairebé mai justificats, simplement es donen per fet.

Segons el meu criteri, no tots els capítols del llibre generen el mateix interès. L’aprofundiment que fa en el personatge varia segons l’època en què aquest es troba, i en alguns casos Capmany hi passa de manera superficial, centrant-se més a retratar l’episodi històric. Aquest, però, queda una mica desdibuixat per l’afany de tractar la biografia amb un caire humorístic. I per altra banda, trobo molt més punyents i profunds els capítols en què l’autora posa èmfasi en com el canvi de sexe i gènere afecta la manera de viure de Quima. Tot i que el llibre no és pamfletari (s’ha de dir que la ironia ajuda molt en aquest punt) es percep clarament que les idees feministes de Capmany tenen alguna cosa a veure amb el fet que aquests capítols siguin els més carregats d’ideologia. La relació que estableix, per exemple, entre la imposició de la cotilla i l’actuació en societat de les dones burgeses urbanes al segle XVIII és d’una afinació i una punteria colpidores.

Una paraula de reny li feia vessar llàgrimes abundants, la visió d’un escarabat li produïa un tremolor incontenible, una carícia lleugera li provocava unes rialles desbocades amb estremituds…

Amb aquesta afirmació no vull descartar d’una plomada tots els capítols en què el protagonista pren la seva forma masculina. La prosa de Capmany és sempre cuidada, lleugera i bonica, i també trobem retrats de certs contextos històrics que afecten en major grau a la sensibilitat del protagonista. Per a mi són aquests els moments que fan que t’enganxis a la novel·la, quan el narrador indaga més en l’empremta que l’entorn deixa en el protagonista i aprofundeix en les seves inquietuds.

En Quim hauria estat feliç del tot si no hagués estat pel fred que passava la Maria. Ella procurava distreure’l d’aquella preocupació i li deia que més aviat la inquietava la negror de la ciutat. Era impressionant la quantitat de roba negra que produïen aquelles fàbriques.

Així doncs, la lectura de Quim/Quima m’ha fascinat menys del que esperava. Una premissa que prometia molt queda, per al meu gust, en una consecució menys espectacular, sobretot pel fet de voler passar per moltes èpoques, cosa que a vegades es fa de manera superficial. Però el fet que la prosa sigui lleugera convida a seguir llegint, i he trobat capítols que realment m’han captivat pel seu humor i per les seves reflexions sobre el lloc que ocupa la dona en cada societat.

Jo enceto, amb aquesta lectura, una relació amb Maria Aurèlia Capmany, i em convenç de seguir llegint la seva obra. Si teniu interès en l’autora, o sou amants de la història catalana i busqueu un apropament fàcil, Quim/Quima és una bona opció.

Feliç lectura!

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada