Ara fa uns mesos l’editorial Laertes va reeditar, a la col·lecció l’Arcà i degudament revisada pels companys biblionàutics Jordi Casals i Daniel Genís, la novel·la Soc llegenda de Richard Matheson. Un clàssic que tota una generació d’aficionats al fantàstic volíem rellegir, tenir als nostres prestatges i no haver de recórrer a l’atzar d’una llibreria de vell. Ara, l’editorial torna a fer confiança a l’autor i publica, per primera vegada en català i amb traducció de Cesc Martínez, Quins somnis vindran, coneguda per l’adaptació cinematogràfica protagonitzada per Robin Williams.

Quins somnis vindran és una novel·la bastant més tardana de l’autor i mostra una maduresa tan narrativa com de contingut, no en va és vint anys posterior a Soc llegenda. El protagonista, Chris Nielsen, té una vida plàcida en família però mor en un accident de trànsit. Després d’uns primers compassos, domina la desorientació de Nielsen en aquest nou estat, ja que ell se sent viu, però veu tot allò que li passa al seu cos tant a l’hospital com a l’enterrament. A partir d’aquí, comença a patir allò que més greu li sap d’haver-se mort: no poder estar amb la seva dona Ann.

Nielsen visita casa seva i se sent trasbalsat per la profunda tristesa que mostra la seva dona, alhora que s’adona que la seva presència és pressentida pel gos, per un dels fills i per un mèdium que ha contractat un altre fill. Però tot es en va, no pot establir contacte amb la seva dona, que al final llança la tovallola i no vol saber res més d’aquests contactes, que ella no creu. És llavors quan Nielsen accepta el seu destí i s’esvaeix fins al món de les ànimes.

Allà es troba amb el seu oncle Albert i la seva gossa Katie, emmarcat en un autèntic paradís, un locus amoenuson tot respira tranquil·litat. L’Albert serà el seu Virgili particular al més enllà i li n’explicarà totes les particularitats, totes aquelles preguntes que ell i els lectors s’han anat fent fins aquell punt, troben resposta. Però per a en Chris hi continua havent un problema: l’Ann. Fins quan l’haurà d’esperar, perquè considera que ni la mort pot diluir el seu amor. I és llavors quan es produeix un fet que tot ho canvia, que provoca que aquell paradís ja no sigui un paradís, tal i com ha il·lustrat perfectament bé l’Albert Monteys a la coberta d’aquesta edició.

S’inicia, doncs, una nova fase de la novel·la, en la qual Nielsen arriscarà la seva eternitat per poder-la passar amb l’Ann, en uns passatges que basculen entre l’angoixa més terrible i l’esperança més amable. El resultat final, molt sorprenent i que no deixa indiferent amb tot el que s’ha llegit fins llavors.

De l’argument, ja no en parlaré més, no és qüestió de rebentar les sorpreses i el final que té la novel·la. En canvi, sí que anirem a fer una anàlisi d’alguns aspectes molt transcendentals: El primer, el marc narratiu. La novel·la es presenta com un text dictat a una vident i que aquesta porta el resultat al germà de Nielsen, Robert. És divertit veure com al principi de la novel·la hi ha algunes vacil·lacions en l’escriptura perquè la dona no domina segons quines paraules o noms propis. És un element que intenta donar una pàtina de realitat i realisme a l’obra.

Lligat amb aquest primer aspecte, Matheson presenta la novel·la com un text narratiu, certament, però també com un compendi filosoficomoral sobre el més enllà. No només ho presenta, sinó que s’ho creu, així ho anuncia i fins i tot incorpora una bibliografia per qui vulgui aprofundir sobre el tema. La veritat és que la novel·la teixeix un més enllà molt ben estructurat, on tot té sentit, amb un discurs metafísic molt sòlid i que l’autor creu com a cert. Teories filles del moment vital de l’autor i dels seu entorn. Cadascú podrà fer les valoracions que li vinguin de gust amb la línia temàtica, però no es pot negar que el resultat narratiu és molt interessant i el text esdevé molt més reflexiu que no pas carregat d’acció. Matheson es converteix així en una mena de Ramon Llull del segle XX, pren el marc narratiu de la literatura, se n’aprofita, per tal de fer més plaent i directe el seu punt de vista moral.

I allò que és un gran encert de l’autor és la capacitat que té a l’hora de presentar els diàlegs. En la lectura us adonareu de com parlen els personatges en funció del lloc on es troben i que el traductor ha sabut mantenir amb molt bon criteri.

L’Editorial Laertes i, en concret, la col·lecció l’Arcà, estan fent una gran feina que combina recuperar tot el fons d’armari que van editar durant la dècada de 1980 i 1990, alhora que ofereix noves propostes que són d’allò més interessants. Gràcies a la informació privilegiada amb què comptem, us podem avançar que els seus projectes no s’aturen aquí i tenen pensades peces molt interessants que vindran a completar el corpus de grans autors internacionals disponibles en català… Estigueu atents, nosaltres ja us hem avisat!