Ramon Vinyes. La baula perduda del realisme màgic [per Ramon Mas*]

OPINIÓ

Ramon Vinyes. La baula perduda del realisme màgic [per Ramon Mas*]

Reivindicació de Ramon Vinyes i el realisme màgic.

Conferència de Massimo Bontempelli sobre “La fi d’un teatre”. Imatge presa a l’hotel Ritz, d’esquerra a dreta: 1. Isabel Llorach; 2. Massimo Bontempelli, acadèmic i escriptor italià i 4. Eusebi Güell López, segon vescomte de Güell.
Ramon Mas

Ramon Mas

Editor i escriptor

No ens interessa el conte de fades, el que tenim és set d’aventures. Volem veure la vida més normal i quotidiana com un miracle aventurer, com un risc continu.

 

Massimo Bontempelli, L’avventura novecentista

Per a la majoria de lectors, el Realisme Màgic ve d’Amèrica. Ens el van ensenyar una colla d’autors que, a mitjans del s.XX, augmentaven la realitat cop d’imaginació. Eren grans mestres del nivell de Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez o Alejo Carpentier.

I si bé és cert que ells són els que ho van portar a un públic massiu, també ho és que el concepte literari va ser encunyat dècades abans per l’escriptor italià Massimo Bontempelli, que entre el 1926 i el 1929, a la revista Novecento, va publicar una sèrie d’articles titulats l’avventura novecentista, on formulava els principis del que seria una de les avantguardes literàries més influents i alhora menys demarcades del segle XX.

La intenció de Bontempelli era justificar el desmantellament del concepte clàssic de novel·la que ell mateix havia perpetrat uns anys abans, en el divertit i extravagant díptic format per La vida intensa (1920) i La vida trafegosa (1921), autèntic tret de sortida del Realisme Màgic. Ambdós llibres publicats en català per l’editorial Eumo a finals dels anys 80.

Ja tenim dos punts en l’espai i el temps, dos focus aparentment desconnectats on va florir la llavor del Realisme Màgic. Ara ens falta el punt de contacte, el passadís secret que els uneix. Un d’aquells homes que, sempre en segon pla i sense sortir en cap llibre d’història, ha tingut un paper clau en la literatura del s.XX.

Estic parlant de Ramon Vinyes, que amb només dos reculls de contes, un publicat a l’exili i l’altre inèdit fins després de la seva mort (el gruix de la seva obra és teatral), es postula com un dels narradors amb la llengua més viva i la imaginació més fèrtil que ha gaudit la literatura catalana.

Nascut a Berga el 1882, el periple vital de Vinyes és ben curiós. Amb 20 anys es va traslladar a Barcelona, decidit a convertir-se en autor de teatre, i als 22 ja veia les seves primeres obres representades. Tanmateix, el 1913, fastiguejat amb la repressió, va marxar a Colòmbia per acabar instal·lat a Barranquilla, ciutat on fundaria una llibreria amb Xavier Auqué, un altre emigrant català: Ramon Vinyes and Cia.

L’erudició de Vinyes va convertir la llibreria en un dels principals punts d’entrada de la literatura europea moderna a l’Amèrica Llatina, i, alhora, en un important centre cultural. De fet, el 1917, al seu entorn, s’hi va crear Voces, la primera revista avantguardista de l’Amèrica llatina.

Entre 1920 i 1939, la vida de Vinyes transcorre entre Barcelona i Barranquilla, amb diverses estades a banda i banda de l’Atlàntic i involucrat en la lluita política i cultural de les dues ciutats. Aquest període turbulent inclou un matrimoni, l’incendi de la seva estimada llibreria, l’expulsió de Colòmbia per motius polítics, l’èxit d’algunes de les seves obres representades a la ciutat Comtal, la consecució de la república i l’exili que el tornarà a Barranquilla un cop acabada la Guerra Civil.

En aquesta època, Massimo Bontempelli gaudeix d’un gran prestigi en el món literari català, i marca l’obra d’autors com Francesc Trabal o el mateix Pere Calders, que, en una entrevista al Serra d’Or de l’abril del 1980, reconeix, retrospectivament, com el va influenciar la prosa de Bontempelli. De fet, el 1935, aprofitant la publicació en català del seu llibre La dona dels meus somnis, l’italià va venir a Barcelona, on també oferiria una conferència sobre “La fi d’un teatre”. La visita seria clau per a tota aquella generació d’escriptors amb vocació de modernitat (de la qual Vinyes formava part).

Després de la guerra, instal·lat altre cop a Barranquilla, Vinyes comença a organitzar tertúlies literàries amb la intel·lectualitat local: una colla d’escriptors i artistes joves, que feien pinya al voltant del català i de l’escriptor colombià José Felix Fuenmayor. Entre ells hi havia Álvaro Cepedo, German Vargas o Gabriel Garcia Márquez, als quals, més tard, es coneixeria com “el grupo de Barranquilla”.

També en aquesta etapa, derrotat pel fet que les seves obres de teatre (que seguia escrivint en català) no es poguessin representar, Vinyes va decidir passar-se a la narrativa. Tenia 60 anys. Concentraria aquesta pràctica entre el 1942 i el 1944, tot i que alguns dels relats daten d’abans o de després.

Amb el primer recull d’aquests contes, titulat A la boca dels núvols, el 1945 va guanyar els Jocs Florals de Mèxic (organitzats des de l’exili), país on també sortiria publicat. Les narracions no incloses en aquest llibre les agruparia sota el títol Entre sambes i bananes, una compilació més heterogènia, que seria publicada fins el 1985, dècades després de la seva mort.

Els contes de Vinyes son extraordinaris, vivíssims, excèntrics i hilarants. La majoria estan narrats per un testimoni que escolta la història de boca d’un altre i la comenta amb ironia, posant en evidència tant els fets com a la persona que els explica. Així aconsegueix fer-nos creure que no es pren seriosament res, i ja estem dins del seu joc. Perquè la prosa de Vinyes, com la de Bontempelli, és pur joc, tant en el fons com en la forma.

Estilísticament empra una llengua càlida i acrobàtica, de textures tropicals, mentre que l’estructura dels relats s’empara  enel dubte sobre si allò que es narra és real, fantàstic o pura facècia. També juga amb el contrapunt entre l’erudició més exquisida i la vulgaritat més flagrant. Els seus personatges no paren de citar poetes i filòsofs, que ell rep amb acudits idiotes i bromes vulgars. Així dessacralitza, amb un clar afany de renovació, allò de la cultura exquisida. També en mostra la cultura i la saviesa com a porta d’accés al món sobrenatural, amb el qual només l’erudit es pot relacionar amb normalitat i coneixement de causa.

Valdria la pena seguir amb una anàlisi més profunda dels contes de Vinyes, i traçar-hi unes correspondències (de vegades reveladores) amb les obres de Bontempelli per una banda, i de Garcia Márquez per l’altra. Però no és el lloc ni el moment; em conformaré en repetir el que ja sap tothom, que el sabio catalán que apareix a Cien años de soledad, l’home que ho ha llegit tot i escriu en tinta lila, no és altre que Ramon Vinyes.

Finalment, va tornar a Barcelona el 1950, disposat a portar a escena tot el seu teatre inèdit, però es va trobar amb una cultura lligada de mans i peus, i amb un munt negatives. Va morir dos anys més tard, fet que, a casa nostra, va passar completament desapercebut. De fet, tota l’obra de Vinyes seria fagocitada per l’oblit fins que, a la dècada de 1980, coincidint amb el centenari del seu naixement, es va començar a rescatar, reeditar i reivindicar.

T’ha agaradat? Comparteix:

També et pot interessar…

logo_2020_blanc

Segueix-nos:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments