Dir-se Edgar comporta una maledicció. Cada vegada que coneixes una persona nova, a banda d’haver de pronunciar el nom molt bé per evitar que et malentenguin, corres el risc que invoquin el nom del teu homònim més famós: «Ah, com l’Edgar Allan Poe, no?». I encara més si dius que t’agrada llegir i escriure. Aquest nom, tard o d’hora, apareixerà, com un mantra. Així doncs, tota la meua vida he viscut sota l’ombra de Poe. Això també va tenir l’avantatge de poder descobrir el mestre de Baltimore ja de molt jove, sobretot arran de llegir «El cor delator». Va ser un conte que em va fascinar des de la primera lectura i possiblement em va empènyer a aficionar-me a la literatura. Comprèn totes les virtuts que una bona història ha de tenir: un ús concís de les paraules, una idea suggerent, una cadència trepidant i una resolució coherent amb la resta del relat. Al cap i a la fi, Poe és un dels autors que va edificar les bases del conte modern. I aquest conte sobre un assassí turmentat pels batecs del cor de la seua víctima és només un exemple de la seua lucidesa narrativa.

Contes foscos (2021), amb una magnífica traducció de Jordi Cussà i Anna Camps, és l’homenatge perfecte a un autor que inexplicablement ja començava a ser difícil de trobar en la nostra llengua. En aquest recull, seleccionat i prologat per Víctor Garcia Tur, hi trobem els millors contes de terror escrits per l’escriptor americà. Alguns, llegits des d’una perspectiva contemporània, han superat millor o pitjor el pas del temps, en part per culpa de centenars d’autors que han replicat el seu mateix model. Perquè si hi ha un escriptor que ha tingut una influència més gran en la literatura de gènere, aquest és Poe: ja sigui amb el terror, amb autors com Baudelaire, Lovecraft o King; amb la ciència-ficció, amb Verne o Wells; o el gènere negre amb Arthur Conan Doyle o Agatha Christie, per posar només alguns exemples de tots els deutors indiscutibes del mestre de Baltimore.

Només faré cinc cèntims dels contes que m’entusiasmen més d’aquest recull, perquè si em proposés parlar en profunditat de cadascun d’ells, encara acabaria escrivint una tesi doctoral sencera. En primer lloc, «El pou i el pèndol», sobre un home sotmès a les pitjors tortures tant físiques com psicològiques per la inquisió espanyola, que també et sotmet a tu mateix com a lector a unes imatges inquietants que se’t queden gravades a foc, sobretot la de l’home estirat sense poder moure’s, que va veient com a poc a poc se li va acostant un pèndol amb una fulla afilada. Un conte que avui dia seria una pel·lícula gore més terrorífica que Saw (2004), de James Wan. També amb unes imatges igual d’espantoses trobem el conte «El barril d’amontillat», aquest cop sobre un home que empareda el seu enemic en una masmorra on ningú el pot sentir. Amb «La màscara de la Mort escarlata», assistim a una de les millors al·legories del tòpic literari omnia mors aequat, perquè malgrat totes les riqueses i la vanitat de la joventut, la mort sempre ens acaba atrapant. En el cas d’aquest conte, la Mort està personificada per una epidèmia, un argument que malauradament avui dia ens és massa familiar. I, per descomptat, «La caiguda de la Casa Usher», que és segurament el millor conte de cases encantades que s’ha escrit mai. No per casualitat Bradbury li va dedicar un dels seus contes de Les cròniques marcianes (1950), «Usher II», en què un amant de l’obra de Poe reconstrueix la Casa Usher a Mart per venjar-se de tots aquells que volen prohibir la lectura; i també els mítics relats «Casa tomada» i «La continuidad de los parques» de Cortázar no es poden entendre sense aquella terrorífica escena de lectura en veu alta dins de la Casa Usher.

Els Contes foscos d’Edgar Allan Poe són el paradigma del que vol dir bona literatura de terror. De fet, segons Lovecraft, al seu magnífic assaig L’horror sobrenatural en la literatura, «Poe va fer allò que ningú mai no havia fet ni podia haver fet, i és a ell a qui li devem la història de terror moderna en el seu estat definitiu i perfeccionat. Abans de Poe, la major part dels escriptors de l’estranyesa havien treballat en gran mesura a cegues». I en el meu cas, no sé si sense Poe i la influència poderosa del seu nom ara mateix estaria escrivint aquesta ressenya. Potser ni tan sols seria lector, qui sap. L’única cosa que tinc segura és que llegir Poe és la millor manera de tenir malsons.