LA GRAN CAMINADA (1979) – Stephen King

RESSENYA

LA GRAN CAMINADA (1979) - Stephen King

Fins i tot la novel·la més existencial d’Stephen King és un relat de terror escruixidor.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print
Autor: Stephen King
Títol: La gran caminada (The Long Walk)
Traductor: Martí Sales
Editorial: Males Herbes
Any: 2020 (1979)
Pàgines: 366
ISBN: 9788412216721
L’has llegit?
Valora’l*:

34 votes, average: 4,56 out of 534 votes, average: 4,56 out of 534 votes, average: 4,56 out of 534 votes, average: 4,56 out of 534 votes, average: 4,56 out of 5

Vots emesos: 34.
Mitjana: 4,56 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Crec que pensava que quan el primer nano estigués a punt de rebre el passaport, l’apuntarien amb els rifles i dispararien i que en sortiria confeti amb la paraula PAM impresa i llavors… i llavors… i llavors el Major diria «Innocent!» i tots ens n’aniríem a casa. Entens el que vull dir?

Si paro de caminar, s’ha acabat.

La gran caminada, des que fou publicat el 1979, ha fet córrer rius de tinta, com tot el que ha escrit Stephen King. Però m’atreviria a dir que ningú, al llarg de tots aquests anys, ha començat a parlar-ne mai referint-se a Joan Maragall. Maragall, acèrrim regeneracionista de l’Espanya decadent de finals del XIX, va escriure una trilogia poètica sobre la guerra de Cuba titulada “Els cants de la guerra”, el segon dels quals (el més conegut), és L’oda a Espanya. En aquest extraordinari poema, Maragall fa gala d’una actitud ben moderna i es dedica a atacar el patriotisme i a alabar la vida, en una particular interpretació del vitalisme nietzschià (just quan a Europa estaven en voga els nacionalismes). Espanya no es podia permetre perdre una generació de joves en una guerra a ultramar per un sentit atàvic de patriotisme, defensa Maragall, ja que la seva seria una doble pèrdua, pel que tenia la mort dels joves, també, d’hipoteca del futur d’un poble. Al final, la sabuda estrofa de desconsol i comiat de qui se sent cansat i se sap ignorat.

El pare del Futurisme, Filippo Tommaso Marinetti (el mateix que va afirmar que era més bell un cotxe de carreres que la Victòria de Samotràcia), en canvi, va deixar escrit en el manifest del moviment, a mode de principi programàtic, que la seva intenció era glorificar el militarisme, el patriotisme i la guerra, única higiene del món, deia. No ens ho hauríem de prendre al peu de la lletra, per descomptat, ni llegir-ho amb ulls actuals, ja que va ser escrit a principis del segle XX. Però la veritat és que els feixistes de Mussolini, poc després, s’hi van trobar com peix a l’aigua manllevant algunes d’aquestes idees tan pintoresques. És clar, també hi ressonava un pòsit nietzschià en tot això, que connectava per alguna via que ens resulta difícil d’entendre avui dia el vitalisme amb la guerra (per allò que té d’esport i d’acte protagonitzat pels joves, d’afirmació de poder).

Fent una ullada a la història desastrosa del segle XX, resulta evident quina va ser la visió que va acabar dominant. El segle que ha patit més guerres i amb més morts de tota la Història, ho va viure paradoxalment com una gran festa, com un clam a la vida. Cada esclat bèl·lic, cada declaració de guerra, abocava milers i milers de joves als carrers, exultants d’alegria. I quan tornaven victoriosos (si en tornaven, si tornaven) els esperaven pels carrers infermeres petoneres i confeti. És aquella aurèola heroica que confereix haver posat la vida en joc o haver matat per mor d’una bandera, un ideal… allò que tan bé va retratar un altre modernista català, Santiago Rusiñol, a la seva obra teatral L’hèroe. Almenys aquesta era la imatge pública que se’n donava, que ha perdurat. Aquest cofoisme és ben manifest, per exemple, en l’aparell propagandístic dels americans durant la Segona Guerra Mundial. De fet, si hem de marcar un abans i un després en la visió romàntica de la guerra, segurament sigui aquell 1945, quan els aliats obren les portes d’Auschwitz i descobreixen l’Horror (amb H d’Holocaust). Almenys per a Europa. L’opinió pública americana, precisament, va haver d’esperar a descobrir els horrors del Vietnam per començar-se a qüestionar majoritàriament el sentit de la guerra. I amb penes i treballs.

Ara ja sí, parlem de La gran caminada. Perquè és precisament en aquesta lectura, en la que entén el llibre com una crítica a la guerra del Vietnam, en la que em vull centrar en fer aquesta ressenya. La gran caminada, signada per King amb el seu pseudònim Richard Bachman, és un llibre atípic en la seva bibliografia. Segurament per això l’han escollit a can Males Herbes per a traduir-lo al català (per primer cop). Es tracta d’un llibre que podríem definir com d’idees, existencial, reflexiu… la qual cosa no vol pas dir que sigui avorrit ni que costi de passar, malgrat les seves 366 pàgines. Si alguna cosa ha caracteritzat sempre la prosa de King ha estat la seva agilitat. És un narrador enorme, capaç de subjugar l’atenció del lector fins al final de tot amb les seves històries, sempre diferents, sempre sorprenents. També aquesta. La premissa és senzilla, i força estranya: en un futur ucrònic del qual tenim al llarg de la novel·la poquíssimes referències, cada any se celebra la Gran Caminada, una marxa a la qual s’apunten voluntàriament centenars d’adolescents i que acapara mentre dura l’atenció mediàtica de tot el país. I quin interès té? Doncs que només pot haver-hi un guanyador, l’últim jove a restar dempeus. Caminar o morir, aquesta és la divisa d’aquest esport nacional. D’aquest esport radical. Això sí, el guanyador podrà demanar qualsevol cosa, allò que més desitgi.

La novel·la pren com a protagonista un d’aquests joves, un noi ben normal, en Garraty Raymond Davies, que decideix allistar-se a la Gran Caminada. Ell, com la majoria de joves que marxen, no pensa que guanyarà. S’ha fet a la idea que morirà. Així doncs, per què s’hi ha apuntat? Aquesta és una de les preguntes que sobrevola tota la novel·la. De fet, a mesura que els joves van coneixent-se i patint (i morint) plegats, es van establint vincles, alguns de molt estrets. D’aquells que només compartir situacions radicals com aquesta (o com lluitar a la mateixa trinxera) proporcionen. I es fan preguntes. La vida és una llarga marxa, un anar fent camí, inexorablement. Per què? Cap a on? Preguntes que floten a l’aire i que romanen sense resposta. La vida és una gran caminada i, al final, et mors. Una gran presa de pèl, tot plegat? Si recorrem al gastadíssim Cavafis podríem pensar que no, que l’important no és la meta, sinó el viatge. També van parlar d’altres tipus de camins, o carreteres, altres grans autors, com Cormac McCarthy o Jack Kerouac. Hi ha camins i interpretacions per a tots els gustos. Però l’irrefutable és que, malgrat tot, allà roman: la carretera que cal caminar.

A vegades s’ha confòs aquest llibre amb un altre d’argument semblant, The running man, escrit per King també amb el pseudònim de Bachman tres anys més tard (i del qual hi ha una interessant versió cinematogràfica protagonitzada pel musculós Schwarzenegger). Comparteixen moltes coses, aquests dos llibres: la crítica als mitjans de comunicació, a la manipulació dels governs, a l’estupidització de les masses i a la veneració de la ultraviolència, per exemple. L’esport, la sang, la velocitat… eren el que mantenia ocupat el populatxo a l’antiga Roma. Pa i circ. Sembla que també és aquest el futur que ens espera.

No desvelaré el final. Només diré que en tancar l’última pàgina vaig recórrer a la videoteca i vaig veure un cop més la pel·lícula d’Stanley Kubrick La jaqueta metàl·lica, només per a comprovar que aquella escena final en què un batalló de joves marines sobreexcitats desfila feliç per les runes de la davastada Da nang, tot cantant la cançó del Club de Mickey Mouse, el podria haver escrit el propi Stephen King. Ni tota la barbàrie ha esborrat la condició de nens d’aquells marines. Sota la seva cuirassa metàl·lica continuen essent xavals, adolescents tendres. I aleshores, la reflexió final de Bufó: “Aquest món és una puta merda, sí. Però estic viu. I no tinc por”.

I segueix caminant.

EL + NOU

L’has llegit?
Valora’l*:

34 votes, average: 4,56 out of 534 votes, average: 4,56 out of 534 votes, average: 4,56 out of 534 votes, average: 4,56 out of 534 votes, average: 4,56 out of 5

Vots emesos: 34.
Mitjana: 4,56 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agradat? Comparteix:

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

També et pot interessar…

logo_2020_blanc

Segueix-nos:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

2 Comments
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments
huston
huston
10 months ago

Algú em pot dir per què hi ha només 2 llibres d’en Stephen King en català?