Els aficionats de la literatura fantàstica sovint ens queixem (i amb raó) quan una bona obra de gènere és ignorada per la literatura «generalista». Però, de vegades, també passa l’efecte invers: grans obres de la literatura generalista passen desapercebudes pels lectors del fàndom pel simple fet que s’ignora (o s’amaga) que siguin de gènere fantàstic. Grans autors com Jorge Luis Borges, Ian McEwan, Margaret Atwood, George Orwell o Joyce Carol Oates, malgrat haver escrit indiscutiblement grans obres de gènere fantàstic, són etiquetats com a literatura generalista. I en la literatura catalana, també hi ha grans exemples paradigmàtics com ara La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, La pell freda d’Albert Sánchez Piñol o la mateixa Canto jo i la muntanya balla (2019) d’Irene Solà.

Canto jo i la muntanya balla ha estat un fenomen de la literatura catalana contemporània: guanyador del premi Anagrama, primer lloc de les llistes de llibres més venuts de ficció durant molts mesos i unànimement aclamat per la crítica (una crítica que, per cert, ha obviat o ha arribat a negar que sigui una novel·là de gènere fantàstic). En canvi, entre el fàndom català ha passat pràcticament desapercebuda. Per tant, malgrat que potser arriba un pèl tard, aquesta ressenya amb perspectiva de gènere es fa més necessària que mai.

Anem al gra. Quin és l’element fantàstic que ens presenta l’autora? Per trobar-lo ens hem de fixar en els personatges. Canto jo i la muntanya balla és una novel·la coral, on els diferents habitants d’un poble d’alta muntanya ens narren el seu punt de vista particular. Seguim la tràgica història d’un pagès poeta fulminat per un llamp, d’una dona que es veu obligada a criar sola els seus fills, un noi que té un accident durant una cacera… Però és molt més que això. Si només ens fixéssim amb les històries de les persones, ens perdríem un dels grans encants de la novel·la. La muntanya que ens presenta Solà va molt més enllà del món dels humans i ens presenta tot un conjunt de narradors ben extraordinaris: dones d’aigua, fantasmes, bolets, bruixes, núvols, cabirols o, fins i tot, la mateixa muntanya.

Solà intenta dibuixar totes les perspectives possibles i elaborar una radiografia gairebé absoluta del paisatge muntanyós, i se’n surt amb escreix. És evident que l’essència de la novel·la no es troba en la trama, que acaba sent del tot secundària, sinó en el llenguatge. No hi trobareu una història clàssica d’introducció, nus i desenllaç. L’autora no només fa ballar la muntanya, sinó també les paraules. Amb una prosa poèticament deliciosa, Solà forja un diàleg del Pirineu amb tota la tradició catalana. Hi podem sentir l’eco del fabulari català, del Canigó que va immortalitzar mossèn Cinto, de la solitud de la Mila i Gaietà, de la Colometa de La Plaça del Diamant i, fins i tot, de la ira d’Aquil·les i el cant etern de les muses.

Tot aquest protagonisme del llenguatge, tanmateix, va en detriment de la trama, que es veu ofegada per tot aquest calidoscopi de veus que no té una continuïtat del tot definida i que és, a la vegada, el seu encant i el seu principal escull. En conseqüència, la novel·la grinyola en certs moments de la trama, sobretot en el seu desenllaç, perquè els personatges acaben sent del tot eteris, un recurs poètic més al servei de les paraules. Com deia Rodoreda, una novel·la són paraules, sí, però una novel·la també són personatges. Canto jo i la muntanya balla peca del mateix que altres novel·les contemporànies catalanes, que es perden en un estil poètic tan depurat (i de vegades carrincló) que s’acaba oblidant que una de les parts centrals de la novel·la són també els personatges. Cada lector valorarà si tot plegat li ho compensa o no. En el meu cas, malgrat les mancances que li he trobat, penso que val la pena deixar-se endur una estona per la prosa poètica de Solà i perdre’s entre les pàgines d’aquesta dansa muntanyenca.