ELS SALZES (1907) – Algernon Blackwood

RESSENYA

ELS SALZES (1907) - Algernon Blackwood

La millor obra de terror de tots els temps? Nova aportació al gènere fantàstic de la veterana col·lecció L’Arcà.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print
Autor: Algernon Blackwood
Títol: Els salzes (The Willows)
Any: 2020  (1907)
Editorial: Editorial Laertes
Traducció: Emili Olcina
Pàgines: 98
L’has llegit?
Valora’l*:

1 vote, average: 3,00 out of 51 vote, average: 3,00 out of 51 vote, average: 3,00 out of 51 vote, average: 3,00 out of 51 vote, average: 3,00 out of 5

Vots emesos: 1.
Mitjana: 3,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

L’obra sencera de Blackwood tracta l’extra-ordinari: moments, situacions o llocs en què mig s’obre la cortina que encercla la nostra experiència i en una “extensió de la consciència”, s’entreveuen, a l’altra banda, formes, ombres i forces que no són a l’abast de la comprensió.

Avui portem al web la ressenya de no només una obra clàssica de terror del segle XX, sinó d’un clàssic d’aquells importants que han esdevingut pedra de toc de la literatura fantàstica: Els salzes.

Aquesta novel·la curta de l’escriptor britànic Algernon Blackwood va ser publicada per primer cop el 1907. Poc més d’un segle després arriba en català a la Col·lecció l’Arcà de Laertes, traduïda i prologada per Emili Olcina.

Blackwood, considerat un dels mestres del terror, va ser un aventurer i viatger que va voltar per mig món. Influenciat pel budisme i l’hinduisme, i ferm creient de la reencarnació, l’autor de El Wendigo ens parla a la seva obra d’unes pors desconegudes. Les seves narracions —que no parlen de vampirs, ni de fantasmes, ni d’homes llop—, tracten d’un terror que se sustenta en quelcom desconegut que conviu entre nosaltres, però en una altra dimensió, en una altre pla. Per això és difícil entrar-hi en contacte, però quan succeeix l’encontre aquest esdevé gairebé inenarrable.

Aquest terror sobrenatural l’acosta a l’obra que posteriorment escriurà el mestre de l’horror còsmic: Howard Phillip Lovecraft. I és que Lovecraft va lloar les narracions de Blackwood en general i Els Salzes en particular, a la qual es va referir com a la millor obra de terror de tots els temps. L’opinió del mestre de Providence potser va causar el mateix efecte de recolzament incondicional cap a l’obra de Blackwood que el que van provocar el barber i el mossèn del Quixot a Joanot Martorell, quan van salvar el Tirant lo Blanc de la crema de llibres més famosa de la literatura —amb permís de la de Bradbury a Farenheit.

Pel que fa a la ressenya i anàlisi de Els salzes, aquest és un relat amb molt poca acció. És una narració psicològica i descriptiva d’un ambient angoixant i aterrador. L’autor, com si fóssim Hansel i Grettel, ja des del principi, ens va deixant indicis del que passarà al final: l’obra està escrita seguint un crescendo que acaba en un clímax esperat, però que no per això deixa de causar un efecte intens i colpidor en el lector.

Narrada en primera persona per un aventurer de qui desconeixem el nom, l’argument vindria més o menys a ser aquest: el protagonista-narrador, acompanyat d’un amic suec, recorre el Danubi en canoa des de la Selva Negra cap a la seva desembocadura. Sorpresos per unes crescudes del riu hauran de fer nit en una de les illes fluvials deshabitades. Ja durant la primera nit passaran fets esfereïdors i paranormals que faran desitjar, tant al protagonista com al lector, que es faci de dia per poder abandonar l’illa. Però l’endemà, una estranya esquerda a la piragua, així com la misteriosa desaparició d’un rem, obligaran els dos protagonistes a fer nit altre cop a l’illot cobert de vegetació i de salzes.

La poca trama queda supeditada i superada per la descripció del paisatge del riu i de l’illa. La vegetació, l’aigua i el vent tenen un pes tan important en aquesta història que els podem considerar uns personatges més de ple dret. Blackwood, a més, els utilitzarà per crear un ambient asfixiant i per impregnar el text de pors irracionals que escapen al nostre raonament lògic.

Els protagonistes no voldran creure que allò que està passant són fets paranormals i terrorífics. Per aquest motiu buscaran respostes, excuses i coartades a tots aquests fets estranys: potser allò que hem vist és una llúdriga… És el soroll del vent… La barca deu haver picat amb les roques…

El company suec del narrador, que en un primer moment es caracteritzarà pel seu estoïcisme, per la seva valentia, per la seva força i els seus silencis, acceptarà abans que el narrador les evidències del que està succeint. Blackwood utilitzarà els diàlegs per propiciar el desconcert, desmuntar les excuses i els subterfugis que neguen la realitat i, finalment, l’acceptació d’allò que, malgrat tot, està passant.

Si la novel·la té la virtut de ser un clàssic atemporal, com apuntàvem al principi, és de justícia remarcar la tasca impecable del traductor, així com el seu estil. El llenguatge emprat per l’Emili Olcina  a la traducció acosta Els salzes encara més al segle XXI. S’allunya d’aquells termes arcaics, d’aquells usos del passat simple i d’aquella retòrica caduca i resclosida amb els quals de vegades trobem amanits els clàssics, i que en provoquen una mala digestió.

Per cert, sabeu que Garcilaso de la Vega va ser desterrat a una illa del Danubi per l’emperador Carles V? Potser ell també va veure… No. Garcilaso, no.

L’has llegit?
Valora’l*:

1 vote, average: 3,00 out of 51 vote, average: 3,00 out of 51 vote, average: 3,00 out of 51 vote, average: 3,00 out of 51 vote, average: 3,00 out of 5

Vots emesos: 1.
Mitjana: 3,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agradat? Comparteix:

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.