Sir Terry Pratchett i jo. Una reminiscència d’Ernest Riera

OPINIÓ

Sir Terry Pratchett i jo. Una reminiscència d'Ernest Riera

De tortugues i elefants; de novel·les i romanços; de repussalls i carquinyols.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print
El gran A'Tuin, segons la il·lustració de Marina Vidal per a l'edició en català de Mai Més.
Ernest Riera

Ernest Riera

Traductor i llibreter

PASSAT

Corria (o ranquejava) l’any 1986 i jo visitava per primera vegada, mentre estudiava a l’Autònoma (a l’Escola Universitària de Traductors i Intérprets… tot està connectat!), la llibreria Gigamesh de Barcelona. El meu objectiu era trobar literatura fantàstica i de ciència ficció en llengua anglesa, cosa que a final del segle XX, a Catalunya, era pràcticament impossible (excepte a l’estiu, als quioscos de la costa).

Gigamesh, a la Ronda de Sant Pere, tenia la seva seu en un semisoterrani, per arribar al qual havies de baixar cinc o sis esglaons; la meva febril imaginació post-adolescent va copsar de seguida la metàfora: allò era un veritable descensus ad inferos, i allà la meva ànima correria perill. I la meva febril imaginació la va encertar de ple, perquè me la vaig vendre (l’ànima). Vaig sortir d’allà condemnat per sempre més, amb tres llibres al sac: Neuromancer, de William Gibson, i els dos primers de la saga de Discworld, The Colour of Magic i The Light Fantastic, de Terry Pratchett1. La resta és història2.

PRESENT

Des d’aquell dia, cada any em vaig llegir la nova entrega del Discmón (i alguns anys, dues i tot), fins que Sir Terry va sentir que algú li parlava en versaletes.

En aquells moments, em quedaven quatre llibres de la sèrie per llegir, i me’n vaig arribar a llegir un, però els últims tres no he tingut cor de començar-los. Per una raó evident: no vull que s’acabin. I si encara me’n queden tres, això vol dir que tinc prou marge com per allargar indefinidament el moment del comiat definitiu3.

¿Què tenen, els llibres de Pratchett, i més concretament els de Discmón, que m’hagi agafat tan fort?

Doncs tenen de tot. Una i primera, m’han fet riure molt, i això no es paga amb diners sinó amb agraïment etern. És molt difícil fer riure, i encara ho és més fer-ho amb intel·ligència. Tothom riu, encara que sigui involuntàriament, quan veu que una persona rellisca amb una pela de plàtan. Però és molt més difícil fer riure a algú que llegeix que una persona rellisca amb una pela de plàtan. De la mateixa manera, és molt fàcil fer riure explicant acudits a una colla d’amics, un cop el consum d’alcohol per càpita ha superat un cert llindar. Però quan llegeixes un llibre, el llindar de consum d’alcohol es redueix dràsticament, i se n’ha de saber molt, per fer riure a gent sòbria amb una frase perfectament innocent escrita en el moment precís i que a més és un comentari social i moral. I això, Pratchett ho fa a cada pàgina.

Aquesta és precisament una altra de les raons per les quals mai no em va costar encetar cada nova entrega del Discmón: són novel·les morals. En el bon sentit de la paraula. De fet, no són novel·les sinó romanços (romanç en català, romance en castellà, roman en francès, romance en anglès)4. Guanyen els bons i els dolents són castigats, però pel camí tothom ha de prendre decisions difícils, s’ha de suar sang i tinta, s’ha d’actuar de manera recta per molt tortes que vinguin les coses, i si hi poses pit i collons (i closcalogia) te’n sortiràs encara que ho tinguis tot en contra. I ja ho sabem, els que vivim al món real, que això no és veritat; però necessitem que ens ho expliquin de tant en tant. Necessitem que de tant en tant ens expliquin una història on guanyin els bons, no per ser més guapos o més llestos o més bones persones (encara que a vegades ho siguin), sinó per haver estat tossuts i constants. Per no haver-se donat per vençuts. I això Pratchett ho fa a cada llibre.5

Però el millor de tot és la síntesi d’aquestes qualitats, la visió sempre hilarant d’un món màgic però tan imperfecte com el nostre, un món fantàstic on hi viu gent normal i corrent que fa coses normals i corrents encara que visqui en un disc terraqüi ben pla que reposa al damunt de quatre elefants gegants sobre la closca d’una tortuga celeste que solca l’espai.

N’hi ha que diuen que la fantasia va de coses irreals i imaginades, i que la ciència-ficció va del futur i de la tecnologia. No és veritat. Fantasia i ciència-ficció van disfressades d’irrealitat o d’especulació, però de fet parlen de nosaltres, de les persones, encara que en alguns casos les persones siguin robots, i en d’altres siguin fades. I això, Pratchett ho fa sempre. Sempre parla de persones, tant és de quin material (orgànic o inorgànic) estiguin fetes.

Al Discmón hi ha nans, i trolls, i gòlems, i vampirs, i homes llop, però quan els ajuntes, en comptes d’una batalla campal, el que tens són disturbis racials i gent amb prejudicis que ha de prendre la decisió d’esborrar aquests prejudicis, perquè no tenir prejudicis és millor per a tothom. Al Discmón hi trobem diverses cultures ancorades més o menys en èpoques medievals o encara més primitives, però quan una noia (humana, o nan, o licàntropa) decideix que ja en té la pipa plena d’aguantar el masclisme endèmic de la societat, aquesta societat ha d’aprendre a evolucionar a marxes forçades, només perquè aquesta noia es nega a acceptar l’statu quo i les excuses que el mantenen dempeus. I darrere seu en vindran d’altres, perquè quan les persones ensopeguen amb una bona idea, no tenen inconvenient en adoptar-la.

Per això m’agrada Pratchett. Perquè la seva fantasia està més ancorada en la realitat que moltes obres realistes; perquè és irreverent i respectuós al mateix temps, i sap distingir qui mereix rebre als nassos tota la força de la irreverència o del respecte; i perquè fa pixar de riure, si més no a mi. (Ho he dit com si em passés a mi sol, però sospito que entre els milions de persones que han llegit Pratchett, algun més hi deu haver que li troba la gràcia.)

FUTUR IMMEDIAT

El cas és que, per una vegada, els planetes es van alinear i les estrelles em van somriure, i Mai Més em va encarregar la traducció del Discmón al català. A hores d’ara, encara em costa de creure, i si em punxen metafòricament no em treuen sang. Ja em perdonareu el tòpic, però hi ha tòpics que són tan veritat com una casa de pagès: és un somni fet realitat. Perquè, com ja he repetit més vegades de les que resulta decent repetir-ho, jo vaig néixer per traduir Pratchett.

I com és, preguntareu, traduir Pratchett al català? He buscat molts qualificatius i moltes descripcions, però la que més sincera em sembla és: agraït. És molt agraït.

No perquè sigui fàcil (que no ho és), sinó perquè el català li escau com un guant a l’estil de Pratchett i el Discmón. Vist des d’on sóc jo com a traductor (per entendre’ns, el lector veu el llibre amb una distància de seguretat de dos pams, assegut en una butaca o en una cafeteria, i per ordre cronològic; el traductor veu el llibre des d’una alçada considerable, en equilibri precari, amb por de caure, totes les escenes tenen lloc al mateix temps, i tots els personatges li parlen alhora), vist des d’on sóc jo, doncs, els textos del Discmón es poden transvasar al català sense estridències ni incomoditats, sense haver de forçar la llengua més del compte, adaptant expressions i situacions discmundanes a un català històricament ric (és la primera vegada en molts anys com a traductor que he utilitzat sistemàticament el Diccionari català-valencià-balear dels mestres Alcover i Moll), i amb una gran tradició satírico-festiva (aquí m’havia preparat una imatge literària una mica carrinclona, amb els fantasmes de Rusiñol i de Sagarra arrepenjats a les meves espatlles mentre traduïa, però no sóc digne d’ells, i per tant, procedeixo a esborrar aquesta imatge; es prega al lector que no la tingui en compte); el cas és que, en un moment o altre, quan escrivia en català algun passatge de Pratchett, alguna rèplica prou tallant o hilarant o feridora o extravagant, hi trobava l’eco de dom Santiago i de dom Josep Maria, i també el d’Emili Vilanova, i de Francesc Trabal, i fins i tot de Sergi Pàmies i Quim Monzó.

A la literatura catalana li manquen molts referents i molta tradició, a causa de les circumstàncies sociopolítiques dels últims tres-cents anys. On queda més diàfana aquesta mancança és en un dels gèneres literaris moderns del segle XX, la novel·la negra (no la policíaca clàssica, la dels assassinats a les vicaries i als salons de te); a les novel·les de criminals i delinqüents no hi ha tradició, no hi ha argot, no hi ha hampa catalana. Els escriptors que s’hi han dedicat, s’ho han hagut d’inventar tot, o simplement van decidir d’escriure en castellà directament. Però la fantasia té un gran avantatge: que es basa en el passat, en una tradició europea estesa per totes les cultures del continent, inclosa la catalana. I això permet accedir a un munt de recursos riquíssims, i permet jugar amb conceptes i expressions que el lector ja té situats, i permet donar-los la volta i posar-los cap per avall, que és el que Pratchett fa sempre. Vet aquí una de les raons per les quals el Discmón queda tan bé en català: tenim els recursos de la tradició (des del Tirant lo Blanc) i els recursos de la subversió (fins als Poemes satírics de Sagarra, per dir-ne algun6), i sabem fer-los servir (o això m’agrada pensar; ja diran els crítics si és que sí o que no).

I ja diran els lectors si els sembla bé la veu que he provat de donar a Sir Terry en català; ja diran com els sona «closcalogia», o «carquinyol», o «jometria», i si troben que «Uuuk» fa justícia a la llegendària eloqüència del Bibliotecari.

En una altra ocasió podem parlar de per què la Mort parla en versaletes; no en MAJÚSCULES; en versaletes. És més important del que sembla.

Que no us torrin mai el carquinyol!

1 De fet, no em vaig vendre l’ànima, perquè els llibres els vaig haver de pagar. Els vaig pagar al fundador de la llibreria, Alejo Cuervo, que me’ls va recomanar. Des d’aquí, el meu commogut agraïment.

I ara que hi penso, l’ànima ja la tenia més que venuda des que era petitet i havia descobert que era molt més entretingut llegir llibres que jugar a futbol; El Señor de los Anillos, en l’edició de Minotauro, me l’havia llegit en part al pati de l’escola d’EGB.

2 I la història diu (ves quina casualitat) que l’any següent el professor Joan Fontcuberta, de l’assignatura de traducció anglès-català al tercer curs de l’EUTI, va proposar com a exercici a la classe (entre els membres de la qual hi era jo) la traducció al català, per a l’editorial Pleniluni, d’una famosa novel·la guanyadora dels premis Nebula, Hugo i Philip K. Dick: Neuromancer de William Gibson. (I posats a dir, direm que aquesta traducció al català es va publicar el 1988; abans que la castellana…) La classe es va dividir el llibre, jo em vaig quedar amb les primeres quaranta pàgines (importantíssimes, perquè estableixen el to i l’estil de tota l’obra, molt trencadors en el seu moment) i vaig convèncer a Fontcuberta, com que jo em coneixia el llibre pel dret i pel revés, que em deixés supervisar la traducció dels meus companys (cosa que els meus companys no em van perdonar mai) abans que ell supervisés el conjunt com a responsable últim de la traducció. La història acaba dient que trenta-quatre anys després, Mai Més m’encarrega a mi la traducció del Discmón al català i Pagès editors està a punt de treure la reedició revisada d’aquella traducció de Neuromàntic. Fet i fet, va ser una de les visites a una llibreria més ben aprofitades de la meva vida.

3 O fins que m’encarreguin que els tradueixi, és clar. Llavors sí que me’ls hauré de llegir.

4 Diu mossèn Alcover: «a) Narració de les aventures d’un heroi; cast. romance. “De les proeses e cavalleries pogra hom fer major romans que no és aquell de Jaufre”, Muntaner Cròn., c. 116. “No tinga ne sofira que y sien legits romançes o libres de les vanitats mundanes”, Arn. Vil. i, 231. “En loch de oracions me socorria de romansos en francès”, Corbatxo 77. “Axí com les faules de Lançalot e de Tristany ni’l romans de la Guineu”, Canals Carta, pròl.

b) Narració de la vida d’un personatge popular o famós entre el vulgus [només per aquesta paraula, ja val la pena llegir-se l’Alcover-Moll sencer! (n. del t.)] pels seus fets; cast. romance. En aquest sentit, s’usa vulgarment la forma romanço. “Romanso dels horrorosos crims i la sentència del Llarg”, Caselles Mult.16. “Que en deu haver llegit, de romansos!”, Vilanova Obres, xi, 255. »

És a dir, bàsicament, llibres de cavalleries: el model platònic de la high fantasy.

5 I no ho dic jo, ho diu el millor crític de ciència-ficció en llengua anglesa (i co-autor de The Encyclopedia of Science Fiction i The Encyclopedia of Fantasy), John Clute, en una crítica d’un dels llibres de Discworld a la revista britànica Interzone; és allà on diu que Pratchett no escriu novels, sinó romances.

No he estat capaç de trobar la referència, però si em passeu el vostre correu electrónic, quan desenterri la meva col·lecció d’Interzone (comprada cada mes en visites posteriors a Gigamesh, a final de la dècada dels vuitanta i començament de la dels noranta…), us passaré un pdf.

6 Què no donaria jo per poder sentir la versió de Dom Josep Maria de Sagarra de la famosa tonada discmundana «La vara d’un mag té una fava a la punta»…

T’ha agradat? Comparteix:

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

4 pensaments sobre “Sir Terry Pratchett i jo. Una reminiscència d’Ernest Riera

  1. Avatar
    lizcastro

    El Pratchett sempre l’he llegit (i disfrutat moltíssim) en versió original (perquè l’anglès és el meu idioma natiu) però em dones ganes de sentir la seva veu en català! També escrius coses pròpies?

  2. Avatar
    Ernest Riera

    Bon dia! Gràcies per les teves paraules.
    D’escrits propis, només tinc la introducció que vaig fer a la meva traducció del MOONGLOW de Michael Chabon, i una altra de molt antiga per a la meva traducció d’UN GRAPAT DE POLS d’Evelyn Waugh. Tinc massa feina traduïnt com per tenir temps d’escriure…

  3. Avatar
    Marilo

    Bon dia!

    “Closcalogia” o “jometria” ja han passat a formar part del meu vocabulari Pratchià, però tinc un dubte existencial: com seran els “batiburrillos” de les bruixes en català? 🙂

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.