El viatge en el temps ha estat sovint utilitzat com a motiu narratiu en la ficció, ja sigui en relats, novel·les, sèries, pel·lícules o vídeojocs. La idea dels desplaçaments d’aquesta mena parteix d’una concepció lineal del paràmetre temps, que entenem com una recta que va del passat al futur i per la qual transitem des que naixem fins que morim. Aquesta concepció lineal ens aboca gairebé directament a la idea de causalitat –de gran importància en la qüestió del viatge temporal-, que ens resulta molt còmode per explicar la realitat ja que ens porta, d’una forma una mica ingènua, a pensar que les coses que passen primer són la causa de les que passen després, tot i que no sempre sigui cert. El viatge en el temps tal com l’entenem implica, també i encara que sembli contradictori, que tots els estadis de la línia temporal –passat, present o futur- es donen, d’alguna manera, simultàniament i que som nosaltres qui estem en un o un altre punt; segons aquesta visió en què les diverses èpoques coexisteixen com si fossin diversos espais, només ens cal, per passar d’un temps a un altre, trobar l’aparell que sigui capaç de transportar-nos-hi.

Però, qui és que viatja en el temps? Què ens cal per ser un d’aquests viatgers? De fet, qualsevol pot ser-ho; no necessitem preparació especial, ni estudis, ni ser majors d’edat i ningú no en pot quedar exclòs per cap mena de condició. Podem trobar, entre els  viatgers en el temps, un ventall molt heterogeni que va des de científics, historiadors, adolescents, robots o gats còsmics fins a soldats amb una missió específica, senyors del temps, aristòcrates vuitcentistes, equips governamentals amb base secreta sota el desert d’Arizona o superherois. Tots ells es traslladen en el temps, de vegades voluntàriament –en aquest cas tenen opció de preparar-se- i d’altres per atzar, la qual cosa provoca no pocs desajustos i anacronismes en aterrar en una època de la que sovint se saben pocs detalls.

Quan parlem de viatges en el temps solem traslladar la idea del viatge físic a la del viatge temporal i així ens trobem que el que adquireix importància no és on es viatja sinó a quan es viatja. Hi ha certes èpoques al llarg de la història amb més fortuna que altres a l’hora de ser visitades pels nautes temporals. Una d’elles és l’Alemanya nazi, on sovint els viatgers es desplacen per mirar d’evitar l’Holocaust, empesos per la voluntat d’esborrar un dels episodis més negres de la història d’Europa. Eliminar Hitler, però, és més difícil del que sembla, i aquesta aventura desencadena, en la majoria d’ocasions, un futur alternatiu pitjor que els fets històrics coneguts. Això ens porta a una idea interessant relacionada amb la causalitat de la que abans parlàvem: la dels futurs alternatius. Si només hi ha una línia temporal, el passat mai no es pot canviar, atès que el salt temporal s’ha produït a causa d’uns esdeveniments concrets que han succeït i que, si alterem el passat, no es donaran. Només si concebem el temps com una línia que es pot ramificar en futurs possibles, podem canviar el futur canviant el passat.

A més de l’Alemanya nazi, altres períodes històrics han tingut especial fortuna a l’hora de ser visitats pels viatgers del temps; un d’ells és la Prehistòria -ja sigui en convivència amb el dinosaures com amb els homes primitius- i un altre l’Edat mitjana –que tant de joc ha donat també en els camps de la novel·la històrica o de fantasia d’ambientació medieval-. Una altra possibilitat que ens podem trobar és que el viatge al passat vingui d’un futur que encara no ha arribat; en aquesta circumstància, el passat és el nostre present i sovint se’ns pronostica un futur apocalíptic o de grans catàstrofes pernicioses per als humans. Per últim, també trobem viatges a un futur desconegut encara per arribar, i aquí les opcions poden ser tan infinites com la nostra imaginació.

Els ginys amb els quals els viatgers es traslladen en el temps són múltiples i variats i poden anar des de la clàssica màquina del temps amb tot tipus de variants –hi ha una certa preferència per les que impliquen moviment- fins als passadissos temporals –túnels, armaris, portes o portals- passant per dons misteriosos o dispositius temporals portàtils que podem dur a sobre. Qualsevol mecanisme per viatjar al futur o al passat serà bo si aconseguim desentrellar el seu funcionament, no sempre senzill.

Però, per què volem viatjar en el temps? Per què ens atrau tant, remenar en el passat o en el futur? Els motius varien i poden anar des de l’ànsia de conèixer cap on camina l’espècie humana o de documentar els detalls d’una època remota fins a la voluntat d’arreglar els grans desastres de la història tal com la coneixem. Aquesta motivació no deixa de ser, a banda d’atractiva, força perillosa i implica un judici a priori sobre quins són els esdeveniments que han de ser canviats –sempre des d’un punt de vista particular amb pretensions d’universal-. En altres ocasions, els motius poden ser personals –salvar de la mort un ésser estimat- o frívols –procurar-nos beneficis privats, sentimentals o econòmics- però, en tot cas, canviar el passat per canviar el futur sempre comporta la càrrega més aviat feixuga de saber que som personalment responsables de la nova línia temporal que s’esdevingui, sigui quina sigui.

No sé quants de nosaltres ens atreviríem a viatjar al passat o al futur i a prendre decisions per modelar la història, ni si un poder tan gran no resultaria excessivament perillós, però estic segura que molts de nosaltres hem fantasiejat, des de la seguretat de les nostres butaques, en la possibilitat d’un viatge en el temps que potser no ens acabaríem de decidir a fer.

I és que sempre és preferible pensar que ens quedem en el moment temporal que ens ha tocat viure per elecció, no perquè no tenim més remei.