Els murs, malauradament, són un tema de rabiosa actualitat. No només per l’ombra sempre present del teló de ferro de Berlín, sinó també pel tancament de fronteres europees davant la crisi dels refugiats o l’infame mur de Donald Trump. Des de Joc de trons de George R.R. Martin fins a La ciutat i la ciutat de China Miéville, passant per El desert dels tàrtars de Dino Buzzati o La cúpula de Stephen King, han estat un tema recurrent no només a la literatura fantàstica, sinó en la literatura de tots els gèneres. Els murs sempre han servit com a símbol del sentiment egoista d’autoprotecció de l’ésser humà i de la seua por per aquell que és diferent. I és amb aquest potent simbolisme, del qual l’escriptor britànic John Lanchester parteix en la seua nova novel·la, El mur.

En Kavanagh inicia el seu servei de dos anys al Mur, una muralla enorme que envolta tota una Gran Bretanya distòpica, que li permetrà aconseguir privilegis com a ciutadà. L’únic que ha de fer són llargues guàrdies mirant el mar i evitar que entrin els Altres, una amenaça aparentment fantasma que ningú que no treballa al Mur no ha vist mai. Com és esperable, però, les coses no aniran tal com el nostre protagonista s’imaginava. Aquest argument que, d’entrada, ens pot semblar prou interessant –malgrat que recordi massa a la famosa Guàrdia de la Nit– és com una muralla mal edificada que s’ensorra de mica en mica. Té uns fonaments prou sòlids, això sí: el plantejament et manté en tensió des de bon principi i l’estil avança amb molta fluïdesa, es nota que hi ha un autor experimentat al darrere. Però no n’hi ha prou amb això.

A mesura que vas avançant, et vas adonant que es tracta d’una novel·la subjugada a la crítica social. Això podria ser secundari si anés acompanyat d’un worldbuilding elaborat, però més enllà de quatre detalls dispersos, se’ns explica molt poc de la societat en la qual està ambientat el llibre. L’autor tenia massa present la voluntat de crítica social i, com passa amb La panerola d’Ian McEwan, peca de ser tan transparent que desvirtua tot el conjunt. En tot moment, veiem molt clar que l’autor volia fer una crítica cruenta del Brexit, la crisi dels refugiats i la xenofòbia, i un cant a l’empatia i la solidaritat humana, perquè tots podem arribar a trobar-nos en aquesta mateixa situació, però és tot tan poc al·legòric i semblant al nostre món present, que acaba sent massa obvi.

Lanchester tampoc no destaca en la construcció de personatges. Hi ha una idea, però, que m’ha semblat curiosa: la d’una generació enemistada amb les anteriors per haver-los deixat un món molt pitjor. És una perspectiva ecologista que s’hauria pogut aprofitar més, però com molts altres aspectes que haurien pogut brillar en la novel·la, acaba sent purament anecdòtica. Per la resta, ens trobem uns personatges molt anodins, sobretot el protagonista, que t’acaben important ben poc i no són res més que titelles al servei de l’acció del llibre. Una acció que tampoc no acaba de funcionar. El mur és un llibre a estones verborreic, amb un ritme molt lent i això és irònicament la seua millor virtut, perquè aconsegueix immergir-te en el tedi que viuen els personatges en les seues llargues guàrdies com a Defensors del Mur. Tanmateix, quan la trama comença a avançar i es vol fer més frenètica, es torna absurdament previsible, com una pel·lícula de diumenge a la tarda. Hi ha escenes que un lector experimentat ja ha llegit en multitud de llibres abans i que ja sap com acaben. Potser la millor part són els capítols finals, en què es presenta un personatge del qual se n’hauria pogut treure més suc, però que queda en res perquè el llibre s’acaba en aquell moment, una mica in media res.

No puc entendre les crítiques que el comparen amb 1984 d’Orwell, més enllà d’estar situat a la Gran Bretanya i el fet de tractar-se d’una distopia. Més aviat, és el típic llibre comercial que es publica més pel nom de l’autor que pel contingut mateix. El mur sembla un primer esbòs de la novel·la que hauria de ser. Fa la sensació que amb unes quantes bones revisions i un major desenvolupament de l’ambientació i la trama podria haver sigut una novel·la de ciència-ficció digna. Però el llibre, tal com és ara, és un fracàs.