MARY SHELLEY I EL MONSTRE DE FRANKENSTEIN (2018) – Ricard Ruiz Garzón

RESSENYA

MARY SHELLEY I EL MONSTRE DE FRANKENSTEIN (2018) – Ricard Ruiz Garzón

Un assaig que diu tant de l’autora de Frankenstein com de qui l’escriu. Emocionant i enriquidor.

Autors: Ricard Ruiz Garzón
Títol: Mary Shelley i el Monstre de Frankenstein
Editorial: Angle Editorial
Any: 2018
Pàgines: 224
ISBN: 9788417214227
L’has llegit?
Valora’l*:

1 vote, average: 4,00 out of 51 vote, average: 4,00 out of 51 vote, average: 4,00 out of 51 vote, average: 4,00 out of 51 vote, average: 4,00 out of 5

Vots emesos: 1.
Mitjana: 4,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Durant l’estiu de 1816, en unes circumstàncies que s’han convertit en llegenda per als aficionats de la literatura, Mary Shelley va començar a escriure Frankenstein, or the modern Prometheus amb 19 anys i sense saber que es convertiria en la seva novel·la més coneguda i crearia dues de les icones més destacades de l’imaginari popular de la cultura occidental: Victor Frankenstein, la criatura creada per ell, i totes les seves connotacions sobre les conseqüències de la ciència posada al servei de l’ego i la irresponsabilitat. No és estrany que molts li atribueixin a aquesta obra, escrita al bell mig de la Revolució Científica, el naixement d’un gènere literari com és la ciència-ficció. Com el propi Ruiz Garzón defensa perfectament, Frankenstein és una novel·la frontissa que fa de pont entre formes molt diferents d’entendre el món.

A Mary Shelley i El Monstre de Frankenstein (Angle Editorial, 2018), en Ricard Ruiz Garzón es proposa explicar l’origen de la novel·la, el context en el qual va aparèixer i la seva influència sobre la nostra cultura. És un propòsit ambiciós, especialment tenint en compte la brevetat (relativa) del llibre, amb poc més de 200 pàgines, però se’n surt prou bé amb algun matís que faré més endavant. La veritat és que és un llibre curiós, especialment pel que té de personal: en Ruiz Garzón és una presència destacada al llibre, escrit des de una primera persona molt explícita que actua com a cambra de ressonància, o centre de gravetat, d’un text farcit de petites revelacions que poden sobtar una mica a qui vagi buscant un text formal, asèptic, sobre M. Shelley i la seva criatura. En aquest sentit, l’assaig és informal —en el to, en absolut en el seu rigor—, però funciona per a destacar l’impacte personal que pot tenir un llibre com Frankenstein. La diversitat d’exemples, més sociològics, més relacionats amb la cultura popular —hi surt l’Spiderman!— o més de caire personal, contribueix a mostrar la rellevància del text analitzat. Tots ens sentim interpel·lats pels texts que ens impacten, al capdavall, i de fet una de les tesis principals de Ruiz Garzón és que Frankenstein funciona com a text mirall en què  reflectir-nos, i reflectir-se és el que fa en cadascuna de les seves pàgines.

Una cosa de la qual val la pena parlar és l’estructura del llibre, i aquí tinc alguns dubtes. Està dividit en 8 capítols (cadascun d’ells presentat per una il·lustració xulíssima, en blanc i negre, de Guillermo Capacés Ezquerra) que parteixen (excepció feta del pròleg) d’algun monstre mitològic o del terror clàssic (bruixes, el minotaure, vampirs, Dr. Jekyll i Mr. Hyde, el Gòlem…) per establir-ne un paral·lelisme més o menys simbòlic amb el monstre de Frankenstein i explorar algun dels temes que es poden desenvolupar a partir d’ell: des de la relació de la jove Shelley amb les teories científiques de l’època al paper dels seus pares —William Godwin, un dels pares teòrics de l’anarquisme i Mary Wollstonecraft, una de les grans pensadores del feminisme— o la seva relació amb la mort, per esmentar-ne només algunes. O una de les lectures imprescindibles, la realitzada en clau de gènere. Un llibre dedicat a Frankenstein ha de poder articular totes aquestes lectures, ha de trobar una estructura que li permeti destramar el garbuix d’influències que s’hi solapen, i en aquest sentit l’opció de Ruiz Garzón és eficaç. El que no tinc tan clar —i vull dir exactament això,  que tinc dubtes, no que afirmi que és un error— és que l’opció de vincular cada capítol amb una figura fictícia sigui un encert. O no sempre en la mateixa mesura, si més no. Hi ha casos clars: relacionar la mare amb la figura de les bruixes té un punt de mala llet, però té sentit; el capítol del Dr. Jekyll per a introduir el tema de la filosofia natural i les teories científiques també és bona idea… però en altres casos el vincle queda una mica despenjat. Tot i així, és interessant i serveix per a palesar que hi ha inquietuds concretes que s’han explorat narrativament en èpoques i per autors diversos, però no sé si un capítol dedicat explícitament a aquesta qüestió hagués deixat un llibre més compacte. Pecatta minuta, en qualsevol cas, si és que és pecatta en absolut, per a un llibre que no permet tant assentar càtedra o ser un anàlisi definitiu com plantejar un diàleg sobre la rellevància actual del text de Mary Shelley.

S’ha de tenir en compte, també, i probablement això tingui un paper important en determinar l’estructura del llibre, que un dels objectius de Ruiz Garzón és fer servir les seves disquisicions al voltant del monstre de Frankenstein per a ampliar el focus fins a abastar un tema més ampli: la natura del monstre. També d’aquí surten alguns dels aspectes més personals del llibre i algunes de les observacions psicològiques més interessants. El monstre com a un aspecte de la humanitat, ple de plecs i reflexes, trencaclosques existencial. La percepció de la monstruositat està lligada als valors de cada època i en aquest sentit Frankenstein és un exemple curiós gràcies a la seva estructura bicèfala: el monstre és Victor Frankenstein, el creador, o la criatura per ell creada? Qui seria “per a la societat de l’època”, pregunta Ruiz Garzón, “el culpable de tot, Víctor o el Monstre?”. Què és un monstre depèn de cada època, i una obra com Frankenstein, rellegida i versionada una i altra vegada, permet seguir de prop aquestes percepcions analitzant el seu procés de transformació en icona. Alguns dels elements que hi intervenen, en aquest procés, tenen a veure amb  l’adaptació —precoç, sovint molt lliure i de vegades més populars, al seu moment, que la mateixa novel·la— a mitjans com el teatral o el cinematogràfic; d’altres, amb la gradual acumulació d’una sèrie d’elements inexistents a l’obra original, com l’aparició de l’ajudant de Victor Frankenstein, la posterior “núvia” de la parella o l’atribució del nom del creador a la seva criatura. Podríem dir, doncs, que l’obra a mutat, tot transcendint el seu origen literari, en una mena de vòrtex, al voltant del qual han girat les inquietuds de cada època sobre el paper de la ciència a la societat i, més enllà, el significat de ser humà. Material de sobres, ja ho veieu, per a farcir el llibre de Ruiz Garzón.

Per què llegir Frankenstein avui? D’entrada perquè és una novel·la magnífica, però és que el nostre present, en el qual l’impacte de la tecnologia humana sobre el planeta i la societat és tan gran com imprevisible, la seva lectura en clau de l’ètica de la ciència és tant o més vigent que quan va ser escrita. El Mary Shelley i el Monstre de Frankenstein de Ricard Ruiz Garzón és un complement fantàstic a la seva lectura i una lectura apassionant en si mateixa, i una manera perfecta de commemorar el 200 aniversari de l’obra original. Bàsicament, el recomano a qualsevol aficionat a la literatura o a qualsevol persona que hagi gaudit de qualsevol de les múltiples encarnacions d’un dels monstres més famosos i influents de la cultura popular.

L’has llegit?
Valora’l*:

1 vote, average: 4,00 out of 51 vote, average: 4,00 out of 51 vote, average: 4,00 out of 51 vote, average: 4,00 out of 51 vote, average: 4,00 out of 5

Vots emesos: 1.
Mitjana: 4,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agaradat? Comparteix:

També et pot interessar…

logo_2020_blanc

Segueix-nos:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

1 Comment
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments