ELS VENTS DEL TEMPS (1969) – Robert Silverberg

RESSENYA

ELS VENTS DEL TEMPS (1969) - Robert Silverberg

Una de les novel·les sobre viatges en el temps més irreverents de Robert Silverberg

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print
Autor: Robert Silverberg
Títol: Els vents del temps (Up the Line)
Traducció: Maria Rossich
Editorial: Chronos
Any: 2020  (1969)
Pàgines: 322
ISBN: 9788412119534
L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Sempre he tingut les meues reticències amb els llibres sobre viatges en el temps. Les paradoxes temporals exageradament enrevessades i les repetitives trames de visites al passat per intentar canviar-lo —espòiler, gairebé mai ho acaben aconseguint— em treuen bastant de polleguera. Sé que estic generalitzant i, per descomptat també tinc una llista d’honroses excepcions que, de fet, puc comptar amb els dits de la mà: La màquina del temps, d’H.G. Wells; La fi de l’eternitat, d’Isaac Asimov; «El so d’un tro», de Ray Bradbury; i Retorn al futur, de Robert Zemeckis. Per això, m’enorgulleix afegir un nou títol en la meua llista: Els vents del temps, de Robert Silverberg.

Els vents del temps pot semblar, en aparença, una novel·la de viatges en el temps clàssica: la història d’un viatger temporal que s’enamora d’una dona del passat. El problema és que aquesta dona és avantpassada seua. Ja només amb aquest argument incestuós podem fer-nos una idea del to irònic en què derivarà la novel·la. Però això només és la punta de l’iceberg: amor lliure, luxúria desenfrenada, drogues per un tub… La societat que ens planteja Silverberg en certa manera podria ser la perfecta utopia del moviment hippie. Una societat hedonista en què, a més, els viatges en el temps s’han convertit en un entreteniment més: la gent viatja al passat per fer turisme. En aquest context, seguim la història del nostre narrador, Jud Elliot, un fracassat que és contractat com a guia temporal a Constantinoble. Tot anirà bé fins que coneixerà en Metaxas, un guia veterà que té la dèria d’allitar-se amb tantes avantpassades seues com sigui possible i la màxima del qual és que «tot es pot fer si no t’enxampen» —amb enxampar es refereix a la Patrulla del Temps, un cos policial que evita que es facin canvis temporals irreversibles. Elliot, com no podria ser d’altra manera, es deixarà influenciar per la forma de vida desenfrenada de Metaxas i acabarà enamorant-se de la Pulquèria, una avantpassada seua que és dona d’un noble important de Constantinoble. I ja tenim l’embolic. Riu-te’n tu d’un serial de TV3.

El que pot semblar una simple novel·la sobre un mamarratxo que viatja al passat per fotre un clau incestuós amb una avantpassada seua és en realitat una acurada sàtira de la societat americana dels anys seixanta. Assistim a una gran metàfora de les guerres culturals de l’època entre el conservadorisme, representat pels membres de la Patrulla del Temps que treballen perquè el passat no canviï, en definitiva, per mantenir l’statu quo imperant; i el sector més progressista, representat per en Metaxas, Jud Elliot i companyia, que es rebel·len contra el model imperant i fan servir els viatges en el temps per als seus propis interessos hedonistes. Per altra banda, també trobem aspectes que irònicament no han superat gaire bé el pas del temps, com la perspectiva que es té del sexe, que no deixa de tenir una visió fal·locentrista i centrada en els plaers masculins, per molt paròdica amb tots aquests valors que sigui la novel·la. D’altres, però, són d’una actualitat esclatant, com l’ús de l’enginyeria genètica, els ordinadors personal o la mateixa crítica al turisme. La imatge d’una multitud de turistes temporals contemplant els idus de març o la crucifixió de Jesucrist et transporta inevitablement als carrers de la Barcelona de no fa tants mesos, abarrotats de gent fent-se selfies.

Els vents del temps és un clàssic que cal reivindicar. Se serveix dels tòpics de les històries de viatges en el temps per elaborar una paròdia social divertidíssima, que beu de les millors virtuts postmodernes i de la new wave de la ciència-ficció. I, a la vegada, acaba sent una lliçó magistral d’història de l’imperi bizantí, en què es pot apreciar l’enorme erudició de l’autor sobre historiografia. Celebrem que l’editorial Chronos hagin decidit portar-nos-la en català amb una magnífica traducció de Maria Rossich i els pròlegs imprescindibles de Sergi Álvarez i Kim Stanley Robinson. Esperem que no sigui l’últim Silverberg que puguem llegir en català, perquè la nostra llengua no pot quedar òrfena del que és un dels autors imprescindibles de la ciència-ficció mundial.

EL + NOU

L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agaradat? Comparteix:

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.