En el moment que va aparèixer a les llibreries se’m va passar de llegir aquest llibre, tot i que he de confessar que, pel títol i la portada (obra de Gregori Saavedra i que va merèixer el Premi Ictineu a la millor il·lustració de coberta el 2018), em va despertar un cert interès. També pel seu autor, Jordi Cervera, periodista i coneixedor de primera mà de Joan Perucho. Per circumstàncies que no venen al cas, recentment se m’ha ofert la possibilitat de poder-lo llegir, coincidint amb aquest Any Perucho tan estrany, que tan sols es troba a la meitat però que entre naps i cols dona la impressió que ja s’ha acabat. Així doncs, amb la sensació d’estar desenterrant un cadàver de la tomba (un nosferatu?), avui us vull parlar de què m’ha semblat L’enigma Perucho.

El llibre comença fort. Dona la impressió que l’estructura del relat vindrà marcada per dues històries que correran paral·leles, una en (més o menys) el present, l’any 2003 i una altra en un futur no gaire llunyà, el 2052. En la primera, sembla que el protagonista serà Joan Perucho, que se’ns presenta com un bibliòfil empedreït i un intel·lectual generós, que visita llibreries de vell i col·lecciona rareses literàries amb mà pròdiga i servents fidels. El retrat d’aquesta Barcelona de llibres estranys i ocults m’ha dut al cap el que podíem llegir, per exemple, a L’ombra del vent o, potser encara de manera més encertada, a La història interminable (que començava amb aquell prodigiós capítol a la llibreria del senyor Koreander). En la segona història, l’autor ens situa en un futur distòpic on Occident ha estat devastat per una epidèmia (sí senyores i senyors, ni més ni menys que un virus!) que ha capgirat l’ordre de les coses, fins al punt que la potència a tots nivells en aquell moment és un renascut Imperi Otomà, governat amb mà de ferro pel despòtic sultà Mehmed IX, i Europa i Catalunya són poca cosa més que les restes de la civilització que foren.

Però no hem de llegir gaires capítols per veure que aquesta suposada estructura del llibre, alternant capítols en el present i en el futur, no es manté. Tan sols en aquesta part inicial del llibre l’autor usa el recurs per poder-nos parlar de Joan Perucho, que com a personatge desapareix a partir de llavors. La novel·la discorre gairebé en la seva totalitat en aquest futur postpandèmic i té com a protagonistes el sultà Mehmed i Alfred Muntaner, un català exiliat a la cort del sultà i que s’ha convertit en el millor cercador de llibres rars. I és que, tot i no quedar gaire clar pel relat, en aquest nou món la importància social deriva directament del volum i la qualitat de les biblioteques. Així doncs, qui té la biblioteca més extraordinària és qui té dret a manar. I aquest no és ni més ni menys que Mehmed IX, que no s’està d’usar el seu poder per assegurar-se que això segueixi essent així.

Ara bé, no us penseu que els llibres més prestigiosos siguin els de teologia o història natural. Res més lluny de la veritat. Per algun motiu que tampoc queda gaire clar, resulta que els llibres que es tenen en més consideració en aquest nou Imperi Otomà són els de cuina. Ni més ni menys! I en el catàleg de llibres rars i preciosos de cuina, aquell més anhelat i que donaria més prestigi a qui el posseís és… El libro de la cocina española (1970) de Néstor Luján i Joan Perucho. Ni més ni menys. He de confessar que aquest punt em va resultar un pèl desconcertant, ja que resulta força inversemblant aquesta premissa, especialment pel to del llibre, que en cap cas cau en els excessos, quan potser hauria resultat més adient per tal de fer-nos creure que en una societat tan malgirbada i amb uns valors tan capgirats els llibres de cuina (i precisament un d’un autor català de l’altra punta del continent) fossin tan importants.

És precisament al voltant de la cerca d’un exemplar autografiat d’aquest llibre mític que gira la part central de la novel·la. Mehmed i dos dels seus competidors en aquesta carrera per aconseguir la biblioteca més prodigiosa, fan una juguesca per veure qui serà capaç de fer-se amb aquest exemplar i cadascú envia el seu millor cercador a buscar-lo. El que guanyi serà el sultà indiscutible de l’Imperi. Mehmed, òbviament, no jugarà net i provarà des del primer moment de desbancar els seus rivals amb tota mena d’estratagemes poc honestes. És així que Alfons Muntaner té l’oportunitat de retornar a la seva Barcelona natal, al cor de les Terres Bàrbares, acompanyat d’un jove ajudant i disposat a trobar la biblioteca de Joan Perucho i el llibre.

Intrigues, traïcions, amors adolescents, revoltes… Si en teníem cap dubte, en aquests capítols s’esvaeixen tots: L’enigma Perucho és un llibre encarat a un públic juvenil, amb els típics ingredients de la literatura juvenil i amb concessions al que en podríem dir l’espectacularitat de les imatges més que no pas al fons de la trama, molt en consonància als gustos d’aquest lector tipus. En aquests capítols centrals, l’autor no es resisteix (com tampoc s’ha resistit cap cineasta que ha reflectit un món postapocalíptic,) a mostrar-nos els edificis més emblemàtics de Barcelona absolutament enrunats, des de la Pedrera a la Sagrada Família. No és res dolent, és clar, només es tracta d’una constatació per a què cap lector caigui en l’error de pensar que el llibre està escrit a la manera erudita del mestre Perucho. Ni de bon tros. El llibre té un ritme endimoniat, els cliffhangers del final de cada capítol ens empenyen a iniciar àvidament el capítol següent i hi ha altes dosis d’acció i fantasia arreu. En canvi, l’aspecte més reflexiu és absolutament colateral i s’estableix de forma força superficial, al voltant de la discussió entre els bàrbars i els viatgers a propòsit de què és preferible, si la llibertat sense seguretat o viure segur però sense ser lliure. Una discussió, val a dir, ben a l’ordre del dia.

Si de cas, el regust peruchià el podem trobar en els detalls: la cerca d’aquest llibre mític, molt en consonància a l’afició del mestre per la literatura lovecraftiana (de fet, ell fou l’introductor de Lovecraft a la Península amb els seus relats), la presència d’un suposat dip o vampir, homentage a la seva gran novel·la Les històries naturals… Possiblement la majoria de joves lectors passaran per alt aquests aspectes (i de fet no fa cap falta saber d’on surten les referències per gaudir el llibre), però un lector amb més bagatge de ben segur que els apreciarà. Això sí, precisament per tots aquests detalls, em sembla que el llibre resulta una bona manera (potser una de les poques que se m’acuden) de fer gaudir a lectors adolescents d’un autor de les característiques de Joan Perucho, tan donat a la intertextualitat, l’erudició i la filigrana lingüística, aspectes que tendeixen a ser més aviat poc valorats en aquestes edats. Aquesta intenció lloable pot servir per compensar el que m’ha fet l’efecte que era un final massa rebuscat a un relat que, mica en mica, s’anava desinflant.