EL VAMPIR BICENTENARI (2019) – Sílvia Maymó

RESSENYA

EL VAMPIR BICENTENARI (2019) – Sílvia Maymó

L’assaig era una assignatura pendent del fantàstic en català. Aquest any, però, llibres com aquest hi han posat remei.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

Autor: Sílvia Maymó
Títol: El vampir bicentenari
Editorial: SD Edicions
Any: 2019
Pàgines: 49
ISBN: 9788412019971

L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

«En ser presentats, només van esmentar el nom de Lord Byron; jo, com si no hi fos, invisible com un estel eclipsat per l’aurèola de la lluna». Són paraules sinceres, gairebé patètiques, que brollen des del dolor de qui, aspirant a l’ascens social i literari, va situar-se massa a prop de la flama i va acabar devorat per ella.

L’any 2018 va commemorar-se el bicentenari de la publicació de la considerada primera novel·la de ciència-ficció: Frankenstein, de Mary Shelley. Com ja sabeu, l’efemèride va tenir un ressò considerable en l’àmbit literari, a les xarxes i als mitjans de comunicació. Aquest passat 2019 també es van complir dos-cents anys de la publicació d’una altra novel·la primigènia, El vampir de J. W. Polidori, que va ser gestada en el mateix període de confinament a Vil·la Diodati que l’obra anteriorment citada, un estiu que ha passat a la història com un dels més prolífics pel que fa a la literatura de gènere. L’obra de Polidori, direu alguns, no és un clàssic de la literatura; bé, potser no. I tampoc és la primera novel·la que parla de vampirs; és veritat, n’hi ha d’altres anteriors. Però sí que és cert que El vampir instaura la figura aristocràtica que avui en dia forma part de l’imaginari col·lectiu del vampir clàssic i també apareix en tots els reculls narratius que es fan sobre el gènere, de forma que sí que se’l pot considerar un referent. Creieu que se n’ha parlat, d’aquesta efemèride? Per descomptat que no. Sort en tenim, però, de la Sílvia Maymó, una escriptora que ha volgut rescatar (i homenatjar) en aquest brevíssim assaig que és El vampir bicentenari el seu autor, John William Polidori, un individu que va quedar doblement eclipsat per l’obra de Mary Shelley i per l’ombra de Lord Byron.

La caracterització de Lord Ruthven, protagonista de The Vampyre, es pot interpretar com una caricaturesca extensió de l’ego de Lord Byron. Aquest mimetisme va jugar una mala passada a l’autor de la novel·la ja que ràpidament l’autoria va ser atribuïda de forma pública al famós poeta. De fet, bona part de l’èxit de la seva publicació l’abril del 1819 a The New Monthly Magazine rau en aquest desafortunat incident, una mala jugada del destí que va ajudar a silenciar la fama d’un pobre Polidori que volia fer carrera com a escriptor; ell mateix va reconèixer que “era invisible com un estel eclipsat per l’aurèola de la lluna”. Es tracta, doncs, d’una altra ànima devorada per la fama de Byron, l’entorn del qual era un inefable focus d’atracció (literari i amorós) i una font constant de mala maror. És a partir d’aquest punt que la Sílvia teixeix el text sobre la figura de J. W. Polidori i la seva obra més famosa.

Seguim la pista de Polidori a través del testimoni en forma de cartes d’aquells que el van conèixer o bé hi van coincidir. Sabem així d’un jove guapo i eixelebrat que s’introdueix als cercles literaris i socials més exquisits d’aquella època i en queda enlluernat. La realitat, però, sovint amaga contradiccions i parts fosques, com la que marca el descens imparable als inferns de Polidori. La gira continental de Byron, de qui Polidori n’era metge personal, i l’arribada a Ginebra no són més que una forma d’encobrir una fugida de la vida dissoluta i els escàndols que rodejaven el famós poeta a Londres. Tothom recorda la seva trobada amb Percy B. Shelley i Mary Godwin, la sintonia que va néixer entre els dos poetes i la resta de la història d’aquell estiu de 1816 a Cologny, a la casa rebatejada per Byron com a Vil·la Diodati, però molt pocs saben qui era J. W. Polidori.

Sense ànim de fer cap spoiler, us diré que el setembre de 1816, un cop el famós grup ja s’havia disgregat i els Shelley havien marxat cap a Anglaterra, Lord Byron va acomiadar Polidori alliberant-lo dels seus serveis i funcions com a metge personal. A partir d’aquí la tragèdia es desencadena acte rere acte i arriba al clímax amb l’enrevessat procés de reclamació de l’autoria de la novel·la que ens ocupa (Polidori la reclamava i Byron la rebutjava), un fet enfosquit per les malèvoles arts de l’editor. Maquiavèl·lics personatges, aquests editors! Polidori va morir a Londres la nit del 23 o la matinada del 24 d’agost de 1821 “in a natural way by the visitation of God”, tot i que també hi ha veus que asseguren que no va ser ben bé així. De totes maneres avui en dia ningú dubta de la seva autoria sobre The Vampyre, per la qual cosa l’honor de J. W. Polidori ha estat restablert en part.

Més enllà del text biogràfic, la Sílvia també fa un breu repàs de la temàtica dels vampirs en la literatura, un tema que sorgeix de l’interès de la societat de l’època per un ésser que, lluny de ser un mite, semblava poblar alguns indrets remots de la vella Europa. Posa l’èmfasi en el tractat del monjo benedictí Augustin Calmet, que buscava aportar llum a casos de dubtosa veracitat i va aconseguir precisament el contrari: el seu llibre va esdevenir un best-seller de l’època i va donar ales a la literatura gòtica i al seu personatge per antonomàsia. S’anomenen autors del romanticisme alemany com Goethe i obres com el poema Christabel de Samuel Taylor Coleridge o Glenarvon de Lady Caroline Lamb, antiga amant de Byron que va voler desprestigiar el poeta amb aquesta obra de la qual Polidori n’extreu el nom de Lord Ruthven, totes elles anteriors a l’obra que ens ocupa. Sens dubte, The Vampyre va exercir de catalitzador per l’aparició d’altres volums com Histoires des Vampires et des Spectres Malfaisans de Jacques Collin de Plancy, les històries d’Aleksei Konstantínovitx Tolstoi, el fulletó Varney the Vampyre o novel·les tan recomanables com Carmilla de Sheridan Le Fanu i La morte amoureuse de Théophile Gautier, ambdues originals per tractar el mite des del punt de vista femení.

El referent més clar, però, és la famosíssima Dràcula de Bram Stoker, la novel·la de vampirs per excel·lència. A partir d’aquest personatge icònic el mite literari i cinematogràfic del vampir ha esdevingut d’allò més rendible i ha donat peu a tota mena de llibres i pel·lícules: des dels subproductes de la saga Twilight fins a comèdies tan esbojarrades com What We Do in the Shadows. La Sílvia Maymó sintetitza en aquest breu assaig com es va gestar un dels llibres més importants a l’hora de donar forma a aquest mite immortal, i ho fa amb una preciosa i cuidada edició que es llegeix en un sospir i que ens deixa amb ganes de saber-ne més. L’única pega que se li pot posar és la seva brevetat. Bé, això i l’evident manca de tacte a l’hora d’escollir la font dels textos que acompanyen les imatges que introdueixen cada capítol; ara semblaré un vell xaruc, però la veritat és que m’he deixat la vista per poder llegir uns textos maquetats amb una lletra minúscula. D’altra banda, és un llibre molt recomanable si voleu conèixer J. W. Polidori, un dels personatges secundaris més fascinants de la literatura universal.

EL + NOU

L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agaradat? Comparteix:

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.