“Amb la tècnica de Lovecraft” (1956) de Joan Perucho és la narració que tanca Los mitos de Cthulhu (1969) d’H.P. Lovecraft en l’edició de Rafael Llopis. Aquesta antologia recollia narracions de molts dels autors del denominat “Cercle de Lovecraft”, com Robert E. Howard, Frank Belknap Long o Clark Ashton Smith. L’últim d’aquesta antologia és el del nostre autor. De fet, Perucho pot ésser considerat un dels més precoços admiradors i imitadors del mestre de Providence a Catalunya i Espanya.

El 1956, a “Els Quaderns d’Atzavara”, publicaven el seu relat. Es tracta només d’un conte força curt que pretén traslladar al lector l’estil i els motius lovecraftians, però sense entrar a fons en la complexitat dels mites, i que no acaba d’ésser excessivament reeixit. Ara bé, cal destacar alguna curiosa aportació a l’univers de Cthulhu. Llopis diu que “entre bromas y veras, les añade un nuevo ser abominable -el thoulú-, un nuevo árabe loco -Al-Buruyu- y un nuevo libro profético -Els que vigilen.”

En el fons, però, tot plegat dóna la impressió d’ésser només com una al·lucinació de Lovecraft, en paraules del propi Perucho a la fi del seu relat.

En aquesta mateixa línia cal situar encara un altre relat, força posterior, “Zura, l’animal que habita a les ciutats inexistents” (1976). En aquesta segona temptativa, un Perucho força més expert en l’art d’escriure, ens du a saber del descobriment que Swami Panchadasi, catedràtic d’etnologia a la Universitat de Nova Delhi, ha realitzat: Zura, una nova espècies animal, un enorme cuc blanc, cec i sense veu que viu a Khavishnanda, una lovecraftiana ciutat inexistent i que gaudeix destruint sense pietat qualsevol vestigi de vida. Les referències a l’orient mitjà i a cultures mil·lenàries, la presència de la càbala i els coneixements zoroàstics… tot ressona poderosament al geni de Providence. Cal situar amb tot mereixement, doncs, aquestes noves contribucions al costat de la llarga nòmina de mites que el “Cercle” ha anat teixint al llarg del temps al voltant de Cthulhu, com la ciutat desconeguda de Kadath o els monstres thales, gug o shantak. Si al primer relat tot feia la impressió d’ésser excessivament oníric, vague i desllorigat, en aquest segon el regust lovecraftià és molt més intens, i realitat i ficció s’encavallen en un aiguabarreig molt més interessant.

Ara bé, no tot és Lovecraft. També hi ha una part de Perucho. L’editor Llopis troba les paraules justes per reblar el clau a propòsit del deute lovecraftià de Joan Perucho, que malgrat tot, com a gran escriptor que és, no abandona la seva veu ni quan imita (de vegades sorneguerament) la veu de Lovecraft: “Todos los mitos -y los de Cthulhu no iban a ser excepción- pasan por cinco estadios: horror numinoso – leyenda folklórica – arte fantástico o terrorífico – humorismo – bufonada. Perucho, en plena decadencia de los Mitos como arte terrorífico, ha sabido transmutarlos en poesía y humor, elevándolos, pues, a un nivel inédito hasta ahora.”

Quan Perucho enceta la seva faceta lovecraftiana, als anys cinquanta, els mites ja han passat pels tres primers estadis (la consolidació és dels anys ’20 i ’30, coincidint amb els últims anys de vida del mestre), i es troben en caiguda lliure pel tercer. En clau d’humor, doncs, cal interpretar la deriva del final de “Zura” i la vinculació del monstre a la localitat catalana de Salvaterra o Gandesola. Sempre, però, amb una educadíssima reverència d’admiració, com denota la dedicatòria al primer relat: A la memòria de Lovecraft, escriptor de science-fiction, que morí perseguit per éssers invisibles.