Res no hi ha de tant fascinant i, alhora, inquietant, com les ucronies. Aquesta és la impressió que, com a mínim, m’ha quedat després d’haver llegit Complot als Estats Units, de Philip Roth, un llibre que tenia pendent des que La Magrana el va treure el 2012, amb una molt bona traducció de Xavier Pàmies, el mateix any en què li van concedir el Premi Príncep d’Astúries a l’autor americà. Philip Roth ens ha deixat aquest passat mes de maig i potser per això l’he rescatat de la pila de lectures pendents.

El més pertorbador d’aquesta història alternativa –i d’altres que ens plantegen futurs similars que van molt més enllà, com ara The man in the high castle de Philip K Dick o Fatherland de Robert Harris– és la seva convincent sensació de realitat. La novel·la ens dibuixa un escenari històric on l’aviador Charles Lindbergh arriba a la presidència dels Estats Units i fa un pacte amb l’Alemanya nazi per no entrar a la Segona Guerra Mundial, aliança que durarà fins finals de 1942. Aquesta decisió, que retarda l’entrada de la gran potència americana al conflicte, obre un curt període on el país vira, en molt poc temps, cap a un antisemitisme progressivament preocupant. Llegint Complot als Estats Units, el lector gairebé s’oblida que el món que el narrador descriu és fruit de la ficció, el resultat de concebre com uns esdeveniments històrics que coneixem bé podrien haver anat de manera diferent. El retrat que Roth ens fa dels personatges i dels ambients és tan extraordinàriament minuciós que resulta gairebé impossible no deixar-se atrapar per la sensació de realitat que el text transmet. Els detalls quotidians, l’atmosfera del barri jueu de Newark, la ciutat on viuen els protagonistes i on el mateix Roth va passar la infantesa –el personatge, un nen de deu anys, es diu també Philip Roth- és tan versemblant i coherent que fa completament creïble l’escenari històric fictici on es situen els fets.

El volum és torbador no només per la primera pregunta que ens ve al cap: què hagués passat si els Estats Units no haguessin entrat en guerra? Com seria el món si Alemanya no hagués estat derrotada? L’extrem màxim d’aquesta suposició ens la planteja Philip K. Dick en el seu The man on the high castle, on ens mostra uns Estats Units repartits entre els nazis (la costa est) i els japonesos (la costa oest); Roth no va tan lluny com proposava Dick en el seu relat, atès que els esdeveniments de ficció, després d’aquest parèntesi antisemita, empalmen amb els fets reals per tots coneguts  -l’entrada d’Amèrica a la guerra-, però aquest plantejament menys agosarat ens resulta encara més pertorbador, perquè ens mostra una possibilitat ben plausible, un esdevenidor funest que no va ser però que hauria pogut ser.

Roth, a més, ens obre altres interrogants subsidiaris, com ara què hauria pensat el nord-americà mig si algú li hagués donat l’opció de no entrar al conflicte bèl·lic europeu. El ciutadà del carrer –no el polític, sinó l’ordinari, el que compon la massa social-, en el cas de no tenir arrels jueves, hagués estat d’acord a no enviar els seus fills a la guerra si se li hagués ofert aquest oportunitat? És condemnable el recolzament dels pares de famílies cristianes a una decisió política que, si bé implica la inacció contra el mal a nivell global, comporta un bé individual, el de no posar la vida dels propis fills en perill?

El raonament que els partidaris de Lindbergh esgrimeixen per justificar aquesta decisió és el de la neutralitat en un conflicte que passa lluny de les fronteres del país, en un territori aliè. Però, és possible ser neutral davant l’extermini de tot un poble, encara que no sigui el nostre? En front de les ànsies expansionistes més ferotges que sotmeten nacions lliures sense parpellejar, hi ha la possibilitat de mantenir-se equidistant, de no recolzar -però tampoc qüestionar- els mètodes ni la ideologia dels conqueridors?

L’autor explicava que va basar alguns dels episodis narrats en diversos incidents que el seu propi barri va patir quan ell era petit pel fet de ser una comunitat semita. Suposo que és difícil entendre en tota la seva magnitud, d’una manera profunda i fins al moll de l’os, les tensions ètniques quan es pertany a un grup racial que no té aquesta mena de problemes, però tots hem format part en algun moment de les nostres vides de col·lectius minoritaris diferents dels que tenen el poder –per ser dones, o gais, o obrers, o alumnes poc brillants, o aficionats a la ciència-ficció- i, en major o menor mesura sabem, encara que sigui d’una manera superficial i anecdòtica, què és pertànyer a un grup tractat injustament. Per això entenem tan bé les prediccions funestes que la família Roth anticipa sobre el futur incert per la seva condició de jueus, prediccions que es van complint lentament però de manera inexorable.

El relat ens mostra també com els gentils titllen d’exagerades aquestes anticipacions i com, raonablement, els resulta més fàcil creure’s les explicacions del seu govern, sempre ben ordides i astutament argumentades, que pensar que recolzen l’aplicació d’unes mesures injustes per a una part de la població. Veiem molt bé com es crea un estat d’opinió, com tota aquesta massa social, en principi no posicionada en la qüestió jueva acaba, en gran part, radicalitzant-se en contra seva quan s’activen les tecles apropiades –desprestigi de la comunitat semita i argumentari convincent que ningú es molesta a qüestionar ni a contrastar-. El relat ens mostra el perill de considerar un col·lectiu com a bloc uniforme i sense matisos, d’aplicar la creença en unes bondats o maldats genèriques que es posseeixen només per pertànyer a un determinat grup i del risc de no fixar-se en les responsabilitats personals dels individus, que haurien de ser qualificats únicament en funció dels seus actes sense que hi tinguin a veure altres matisos com l’ètnia, la religió, el lloc d’origen i, fins i tot, en la majoria dels casos, la ideologia. La història explica tan bé aquest procés de canvi, aquest viratge de tot un país cap a posicions radicals que, com a lectors, ens sembla impossible pensar que els esdeveniments haguessin pogut evolucionar en un sentit diferent al que explica el relat.

De fet, i malgrat les circumstàncies històriques inventades i que fan tan atractiva i alhora inquietant, aquesta ucronia, el que Roth ens posa sobre la taula és el que hem vist altres vegades en tants casos, aquests sí, tristament reals, on un estat d’opinió creat artificialment i que aprofita pulsions latents i preexistents sobre un col·lectiu determinat, sovint d’una ètnia, nacionalitat o religió diferent de la que ostenta el grup al poder, justifica primer el tracte injust, després la segregació i la persecució d’aquest col·lectiu, i finalment, en moltes ocasions, el  genocidi.

Com evitar que històries com les que ens planteja Complot als Estats Units ens semblin tan perfectament possibles? Potser l’opció més raonable és estar atents als senyals que, de ben segur, emergeixen sempre de tot relat oficial massa convincent i fer-nos la nostra particular –i crítica- composició de lloc, mantenint la independència de criteri, si en som capaços. Tot un repte.