LA FI DE L’ETERNITAT (1956) – Isaac Asimov

Autor: Isaac Asimov
Títol: La fi de l’Eternitat (The End of Eternity)
Editorial: La Magrana
Any: 2000 (1956)
Pàgines: 224
ISBN: 9788474103656
Valoració: ★★★★★

 

Sempre és un encert llegir Asimov, perquè és dels pocs autors que no decep (per alguna cosa serà que amb Robert A. Heinlein i Arthur C. Clarke és considerat un dels Tres Grans de la ciència ficció de tots els temps). En aquest cas, tampoc. La fi de l’Eternitat, un dels seus títols majors, conjuntament amb la saga original de La Fundació, Els propis Déus (1972) o els relats sobre robots, és la seva personal aportació al tema dels viatges en el temps. Ara bé, qualsevol analogia entre aquesta novel·la i La màquina del temps (1895) de Wells, tal i com llegim en el reclam de la portada, és una simple anècdota. Així és també com hem d’entendre la menció que en fa Asimov en el mateix llibre. La fi de l’Eternitat és una obra immensa, complexíssima i d’una vastitud de mires molt major. Provar de comparar aquesta novel·la amb la de Wells seria tan absurd com una carrera entre un carro de cavalls i un DeLorean.

La novel·la d’Asimov transcorre en un futur en el qual paral·lelament a la història de la Humanitat  existeix l’Eternitat, una organització nascuda al segle XXVII amb el propòsit de manipular interessadament la Història. El que pretén l’Eternitat és induir petits canvis en el curs de la Història perquè de manera imperceptible, a molts i molts segles vista, acabin ocasionant efectes enormes i beneficiosos per a la nostra raça. Una espècie de macroefecte papallona en el temps, vaja. Els encarregats de dur a terme aquestes alteracions temporals són els Eterns. L’Eternitat es trasllada endavant i endarrere en el temps a voluntat reclutant de diferents segles els millors candidats per a esdevenir crononautes. L’única restricció són els segles compresos entre el 70.000 i el 150.000, els denominats Segles Obscurs, als quals per alguna estranya raó que s’acabarà convertint en crucial per a la trama de la novel·la, els Eterns no poden desplaçar-se.

Es treballa per planejar tots els detalls de tots els Temps des del principi de l’Eternitat fins a aquell on la Terra està buida, i s’intenta planejar totes les possibilitats infinites de tots els podria-haver-estat, i es tria un podria-haver-estat que és millor que el que és i es decideix en quin punt del Temps es pot fer un canvi minúscul per obtenir un nou és.

D’aquesta manera, la societat futura s’estructurarà en temporals (aquells humans que viuen en el temps) i Eterns (els que viuen al marge). No resulta fàcil arribar a ser un Etern en aquest futur tan jerarquitzat que ens planteja l’autor, i existeix un llarg i feixuc camí per arribar-hi: observador, tècnic, computador… Andrew Harlan, el nostre protagonista, és un executor. És a dir, és l’encarregar de decidir quines alteracions cal produir en un temps determinat per aconseguir l’efecte desitjat. Els primers capítols potser resultin un pèl feixucs, ja que l’autor els ha de dedicar a familiaritzar-nos ràpidament amb aquesta complexa realitat atemporal en què viu Harlan, així com a descriure’ns com és, o s’espera que sigui, un executor: poc menys que un autèntic home-màquina, desapassionat, fred, purament analític.

Potser sigui només cosa meva, però aquestes primeres pàgines i el compartiment estanc que suposa aquest món, m’han fet pensar més en Philip K. Dick (per exemple el d’Ubik) que en el que coneixia d’Asimov. Ara bé, tot comença a canviar a partir del moment que Harlan accepta una heterodoxa missió de la mà del seu mentor, Twissell, i s’enamora de Noÿs Lambert. Cal destacar la modernitat amb què Asimov es planteja a mitjans segle XX el tema de les relacions sexuals i sentimentals en el futur, on ja preveu per a la dona un paper ben diferent al del seu moment actual. D’això també se’n diu poder d’anticipació! En efecte, La fi de l’Eternitat és una història d’amor a través del temps on hi ha lloc per a la gelosia, els dubtes, la passió… però és molt més que això. De fet, la pròpia idea de l’amor queda força desmitificada a mesura que anem llegint la novel·la i entrant en els girs i contragirs que ens van fent canviar de punt de vista a cada capítol que passa. Asimov gaudeix fent-nos dubtar de tot i subvertint l’ordre dels factors que ens exposa. Si la passió per les matemàtiques, la lògica i els problemes el porten a teixir paradoxes extraordinàries, també li serveixen per a posar a prova les seves tesis, com en les lleis de la robòtica o la causalitat.

Quina pena, l’ara no dura, ni tan sols a l’Eternitat, oi, Harlan?

Enmig de la freda tecnologia i les dades abassegadores, en Asimov apareix sempre l’element humà. Assistim llavors a canvis radicals en la personalitat del nostre protagonista, que veu alterada la seva vida i les seves prioritats per culpa d’aquest sentiment inexperimentat, fins al punt que es plantejarà sacrificar la pròpia Eternitat per aconseguir viure (ni que sigui només durant un instant) aquest amor. Harlan abjura dels seus principis i s’adona que els Eterns en realitat només juguen a ser déus; escullen què passa, qui viu i qui mor moguts pel prejudici vanitós que saben què es fan, perquè poden veure el futur. Però no és així. En Asimov la idea de Déu sol ser sempre una gran absència, un buit, però això no vol dir que no hi hagi sempre algú disposat a encarar-nos a la nostra arrogància com a espècie.

A la fi, és precisament d’això que ens parla la novel·la: de nosaltres. De l’espècie humana. Encegada en la carrera per guanyar-se el temps i alterar-lo per a la seva seguretat, ha aturat l’evolució. Ha oblidat la carrera per guanyar l’espai. Com a Tràntor, el perill és més greu quan menys aparent és. Si la decadència d’aquella ciutat es trobava precisament larvada en el seu moment de màxim esplendor, també en aquesta radical seguretat en què viuen els humans es troba el principi que els durà a la seva extinció. Els lectors de la saga de les Fundacions de ben segur que a aquestes alçades ja hauran notat les semblances entre la tesi de la manipulació de la història que exposa Asimov aquí i les que posava allà en boca del psicohistoriador Hari Seldon. No desvetllem res crucial per a la història d’aquest relat si diem que, efectivament, el vincle entre aquesta novel·la i l’origen de les Fundacions no és purament casual, com queda patent amb la referència, al final del llibre, al futur Imperi Galàctic.

Daniel Genís
Sobre Daniel Genís 337 Articles
Doctor en literatura. Professor de llengua a Secundària. Editor de El Biblionauta i director de la col·lecció "Ciència-Ficció" de Pagès Editors. Culturalment dispers.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada