Quotidianitat, ciència ficció i fantasia

cuartiella-opinió
M. Mercè Cuartiella
Llicenciada en Filologia. Treballa en el camp de la gestió cultural. Autora de Germans, gairebé bessons (Premi Llibreter, 2012), L’afer marsellès, Gent que tu coneixes (Premi Mercè Rodoreda, 2014), Flor Salvatge i La font i els dies.

Aquesta capacitat per combinar dos àmbits tan aparentment distants, tan diferenciats com la quotidianitat més avorrida i decorosa i una realitat sorprenent, inexplicable, a voltes de ciència ficció, que els personatges accepten amb un cert estoïcisme

Les tardes tranquil·les m’agrada passar-les amb un llibre, i he aprofitat una mica de temps lliure per rellegir un recull de narracions breus que feia temps que no tenia entre mans, obra d’un dels nostres contistes més espectaculars. Parlo de Demà, a tres de la matinada, l’esplèndid volum de relats de Pere Calders. M’encanta Calders, i penso que la seva relectura és necessària, perquè té una prosa tan polièdrica, amb tanta infinitat d’aspectes, que molts ens poden passar desapercebuts la primera vegada que ens hi acostem.

Demà, a tres de la matinada es va publicar per primera vegada el 1959 i, ja des de l’edició dels anys 80 s’hi van afegir, als contes originals, tres narracions més, sota l’epígraf “Tres reportatges especials”. Jo he fet servir l’acurada edició de l’obra completa en dos volums que l’editorial Rosa dels vents va treure el 2018.

En aquest conjunt de relats n’hi ha un que du el mateix títol que el volum, “Demà, a les tres de la matinada”, i que ens parla d’un personatge que prepara un viatge a la lluna, deu anys abans que els americans la trepitgessin. Podríem parlar del fet que Calders fa una anticipació del viatge a l’espai tripulat per humans, i podríem també equiparar-lo a Verne, amb el seu De la terra a la lluna o a Hergé, amb el doble àlbum de “Les aventures de Tintín”, Objectiu: la lluna i Hem caminat damunt la lluna. I estaria ben trobat, perquè, malgrat el personatge que ens explica la història no té la certesa que l’expedició hagi aconseguit el seu objectiu, no pot evitar pensar que potser ha triomfat i que “els segons que arribin a la lluna” –ja no seran Amstrong, Aldrin i Collins els primers– “el trobaran refistolat davant la tenda, empunyant la nostra bandera”.

Però no és l’anticipació en la carrera espacial el que més interessa del relat, sinó com aquesta aventura –de ciència ficció, per l’època en què va ser escrita– és narrada des de la més estricta quotidianitat. El futur astronauta és el marit de la cosina de qui explica la història, i això ja ens situa el personatge en un entorn familiar, casolà, sense èpica. El narrador s’involucra en la peripècia perquè li demana una parenta, no pas perquè aquesta l’interessi especialment. El coet està muntant “darrere la casa, a la part posterior del jardí” i el nen gran del matrimoni rep el narrador vestit d’explorador de l’espai. Aquesta barreja de quotidianitat burgesa i ciència ficció, on els personatges poden analitzar els perills d’un viatge a la lluna mentre prenen l’esmorzar servits per la minyona, esdevé  profundament refrescant. L’aventura, per una banda, perd solemnitat i gravetat en aquest entorn, on es debat un trajecte per l’espai com qui parla d’organitzar una costellada, però al mateix temps la manté, perquè els personatges opinen sobre el paper dels governs en aquests afers o sobre el progrés de la humanitat. La combinació de dues ambientacions tan antitètiques atorga a la narrativa de Calders unes característiques ben singulars.

Aquesta és una constant en tots els relats. A “El sistema Robert Hein”, més un conte de fantasia que de ciència ficció, veiem com la vida de dos companys de pis es veu alterada per un llibre sobre un mètode per fer-se ric que, contra tot pronòstic, funciona. El company lector assoleix la categoria de milionari i compleix tots els somnis de l’individu de classe modesta que aspira a la bona vida: “Successivament, l’Ordal prengué al seu servei un xofer, una secretària rossa (arrodonida tota ella amb un savi equilibri), es comprà una casa a ciutat i un xalet prop del mar”. Amb una sornegueria exemplar, se’ns enumeren els tòpics petitburgesos del progrés econòmic. La riquesa no s’utilitzarà per a grans inversions empresarials ni amb fins filantròpics sinó per satisfer les fantasies més elementals d’un pobre que esdevé ric.

Una cosa similar passa a “Mirades profundes”; en aquest conte, una dona queda embarassada només de ser guaitada per uns ulls intensos mentre berena –no se’ns pot acudir una acció més innocent– a la Granja Royal, un emblemàtic local de la Barcelona dels 60 on les famílies benestants podien prendre xocolata, suissos i altres llepolies. “El lloc és inobjectable”, argumenta la protagonista, “m’acompanyava una amiga que pertany a una família de cognom il·lustre, i el propòsit que em guiava era gairebé ingenu, transparent: prendre maduixes amb nata. Sé que ningú no em criticarà mai per això...”. La dona està naturalment trasbalsada i perplexa pels fets, però el que més l’interessa és deixar clar que no ha comès cap incorrecció que justifiqui la crítica, d’aquí l’interés a recalcar que el local era inofensiu, l’amiga de bona família i la menja, potser gormanda però no indecorosa. Altre cop trobem l’element fantàstic –la concepció via ocular– i l’ambientació petitburgesa, anodina.

Per cloure el reguitzell d’exemples –en podríem posar més, però en algun lloc ens haurem d’aturar–, ens podem fixar en “Reportatge del dia repetit” en el qual, inesperadament, fins a tres vegades el món es desperta en el segon dia de la setmana. No és que se succeeixin els mateixos esdeveniments durant tres jornades, com podríem pensar, potser influïts per la cinematogràfica Atrapat en el temps sinó que, d’una manera que ni els personatges ni els lectors podem entendre, hi ha tres dies que són dimarts. Això, que no és important com ha succeït, comporta tot un seguit de complicacions pràctiques i suscita sentiments diversos, entre ells la prosaica reivindicació dels treballadors d’una fàbrica de filats que, ja a la primera repetició, “exigien que se’ls paguessin com a hores extres les d’aquell dimarts imprevist”.

Aquesta capacitat per combinar dos àmbits tan aparentment distants, tan diferenciats com la quotidianitat més avorrida i decorosa i una realitat sorprenent, inexplicable, a voltes de ciència ficció, que els personatges accepten amb un cert estoïcisme, conforma un estil molt particular, en el que Calders excel·leix. Aquest és, al meu parer, un dels trets diferencials de la seva narrativa, on de vegades es fa difícil saber si és més estrafolària la descripció de la realitat de la classe mitjana o els elements de fantasia que hi podem trobar. Potser els mons rars, aliens, estranys, són els nostres.

M. Mercè Cuartiella
Sobre M. Mercè Cuartiella 20 Articles
Llicenciada en Filologia. Treballa en el camp de la gestió cultural. Autora de Germans, gairebé bessons (Premi Llibreter, 2012), L'afer marsellès, Gent que tu coneixes (Premi Mercè Rodoreda, 2014), Flor Salvatge i La font i els dies.

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.