Verne NO és el pare de la ciència-ficció

Sovint els escriptors queden recordats a la història de la literatura encadenats a una etiqueta que els identifica i classifica. I simplifica. Així, Dickens és un autor realista –quan és un gran creador, recordem el Conte de Nadal, de relats de fantasmes-, Lorca és el poeta de l’Andalusia tràgica –mentre escriu versos memorables des de Nova York i se’ns mostra com un dramaturg descomunal- o Josep Pla és l’autor de l’Empordà mariner i rural, oblidant la seva dimensió més cosmopolita, urbana i viatgera.

Amb Jules Verne passa quelcom similar: el pare de la ciència-ficció, el visionari que va predir avenços tecnològics, l’il·luminat que va preveure els ginys que avui son una realitat. Etiquetes de continguts similars que tendeixen a dibuixar l’autor francès –el més traduït d’aquesta literatura, tot competint amb gegants com Dumas, Balzac o Molière– com una mena de savi dotat d’una prodigiosa capacitat per pre-veure el futur i per endevinar fins on podien arribar les prodigioses màquines que estaven transformant el món. Una etiqueta –o una llosa- que està força allunyada de la realitat.

Estem parlant d’un novel·lista, diguem-ho ras i curt, prodigiós. Per la seva capacitat d’escriptura –escriure dues o tres voluminoses novel·les cada dotze mesos no és un encàrrec fàcil d’acomplir durant anys-, per la capacitat per crear personatges inoblidables, veritables mites popular –de Nemo a Philleas Fogg, tot passant pel professor Lidenbrock o Cyrus Smith- per la seva excepcional vocació documentalista  -el rigor amb què descriu realitats allunyades al seu món, com poden ser el Pol Nord, l’Àfrica més desconeguda, les illes del Pacífic o els boscos del Canadà és enlluernadora-, Verne ja es mereixeria un lloc d’honor a la literatura universal. Però si a això li sumem la seva excepcional capacitat fabuladora, l’habilitat per agermanar gèneres com poden ser el melodrama, la fantasia i  l’aventura, la voluntat d’escriure sempre novel·les d’inspiració marinera com bé ens recordava un article d’El Biblionauta de fa uns mesos o la seva mirada fascinada i atemorida, i a voltes humorística, sobre el progrés, no hi ha dubte que ens trobem davant un gegant.

Un gegant, però, que sovint ha estat condemnat a curioses presons; una primera, la incomprensió de la alta cultura. Així, ja els seus contemporanis el van menystenir tot considerant-lo un autor sense cap interès; per citar alguna valoració de prestigi, només cal recordar les opinions d’Emilia Pardo Bazán o les de  Leopoldo Alas “Clarín”, qui, en el pròleg precisament del llibre de l’autora gallega La cuestión palpitante (1882) denunciava com

Los adelantos de las ciencias naturales vulgarizados han dado por fruto las novelas absurdas de Verne. 

Novel·les absurdes, deia el gran Clarín –no ho oblidem, un home amb gran criteri i autoritat en el seu moment- sobre un autor que estava transformant la literatura.

Una altra presó ha estat la de condemnar-lo a ser considerat un autor per a joves; les col·leccions de literatura juvenil, des dels anys trenta, van considerar Verne un autor trampolí, un entreteniment digne que servia per acostumar el jovent a la lectura però que després s’havia d’oblidar quan hom feia el salt als clàssics o als autors del moment històric. Potser convé recordar que només una part de la producció verniana està explícitament adreçada als joves i que les seves novel·les, sobre tot les més memorables, estaven pensades per a un públic adult.

I després està la presó de la ciencia-ficció o de la narrativa d’anticipació. Més enllà de debats bizantins al voltant del concepte, per a molts Verne és un autor d’aquest gènere perquè parla de submarins quan aquests encara estaven molt lluny del que ell descrivia a 20.000 legües de viatge submarí, perquè relata un viatge a la lluna al bell mig del segle XIX o perquè inventa armes de destrucció massiva o realitats encara inexistents com podien ser els ascensors o els helicòpters.

Verne és un autor del seu temps, i com a tal, fascinat per la màquina. Ara bé, per a ell aquesta màquina és un element més que integra les ficcions, sovint tremendament imaginatives. Per a ell la imaginació i la fantasia es converteixen en uns vectors narratius que conviuen amb la documentació i una versemblança de límits líquids, que el lector accepta dins un món regit per unes lleis que sovint no són les racionals i que, a ulls poc permeables, poden semblar “absurdes” (Clarín dixit). Qualsevol lector pot quedar capturat pel prodigiós i extraordinari viatge al centre de la Terra, però quan els tres exploradors, Lidenbrock, Axel i Hans, es troben dinosaures i criatures antediluvianes o surten del cor del planeta tot fent surf sobre un mar de lava en plena erupció volcànica, cap de nosaltres acceptarà que estem en el terreny de l’anticipació o la ciència-ficció; és senzillament, fantasia.

No neguem com, en ocasions molt comptades, Verne fabula ficcions que després tindran un concreció real però, de fet, de l’Ictineu de Monturiol (1859) al Nautilus (1869) de Verne no hi ha més que el desenvolupament d’una realitat tangible ja en el seu moment històric. Només cal recordar com el fracassat viatge a la Lluna, –De la Terra a la Lluna i Al voltant de la Lluna– és, bàsicament una novel·la humorística, un intens divertimento amb una molt lleu base científica que es desferma en un vodevil pintoresc i espacial. I si parlem de l’espai exterior, potser rellegir obres com Héctor Servadac o La caça del meteorit ens ajudarien a entendre com per a l’autor francès el que s’imposa sempre a les seves ficcions és la fantasia i l‘aventura i no la mirada anticipada sobre el futur.

Verne no és el pare de la ciència-ficció i cal dir-ho als quatre vents. Primer perquè si algun lector de ciència-ficció s’apropa a les seves novel·les esperant trobar un precursor, experimentarà estupefacció i frustració. Segon, perquè si algú que no llegeix ciència-ficció comença l’aproximació al gènere per la porta Verne, en sortirà escaldat. I tercer, perquè Verne és molt més que una etiqueta injusta i que limita qualsevol aproximació a un escriptor oceànic.

Com sovint fem en els nostres articles, volem fer un apèndix al voltant de la presència de Verne en llengua catalana. Podem consultar pàgines web que fan una recerca exhaustiva sobre el tema i en elles descobrim que, com era de suposar, les traduccions més nombroses són les dels títols més cèlebres, La volta al món en 80 dies, Viatge al centre de la Terra, 20.000 llegües de viatge submarí o L’illa misteriosa, sovint en col·leccions de literatura juvenil. Més d’una trentena són els títols que podem trobar en la nostra llengua, la qual cosa suposa aproximadament la meitat de l’obra narrativa de l’autor francès; no és gaire, però encara és una proporció digna. No volem parlar de les traduccions perquè no les hem llegit pas totes, però sí que ens hem de felicitar pel fet que algunes hagin estat dutes a terme per autors de volada com Clovis Eimeric –ja abans de la guerra, en temps d’En Patufet, on era un puntal- Jaume Creus o, molt especialment, Jesús Moncada, responsable de passar al català dues memorables obres vernianes, Els fills del capità Grant i L’illa misteriosa. No ens ha de sorprendre gaire perquè, en definitiva, no és la Mequinensa evocada per Moncada en la seva narrativa una veritable illa misteriosa?

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada