AIXÍ ES PERD LA GUERRA DEL TEMPS (2019) – Amal El-Mohtar i Max Gladstone

RESSENYA

AIXÍ ES PERD LA GUERRA DEL TEMPS (2019) – Amal El-Mohtar i Max Gladstone

Hi ha molts tipus d’amors. Hi ha molts tipus de guerres. Cap, però, com aquests que ens du l’editorial Mai Més.

Autors: Amal El-Mohtar i Max Gladstone
Títol: Així es perd la guerra del temps (This Is How You Lose the Time War)
Traductors: Lluís Delgado i Rosa Borràs
Editorial: Mai Més
Any: 2020 (2019)
Pàgines: 184
ISBN: 9788412057676

L’has llegit?
Valora’l*:

33 votes, average: 3,85 out of 533 votes, average: 3,85 out of 533 votes, average: 3,85 out of 533 votes, average: 3,85 out of 533 votes, average: 3,85 out of 5

Vots emesos: 33.
Mitjana: 3,85 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Els llibres són cartes dins d’una ampolla que es llancen a les onades del temps, missatges d’una persona que intenta salvar el món a una altra

Mentre estem tots confinats i amb una sensació no desestimable de pre-apocalipsi, l’editorial Mai Més Llibres ha publicat un títol en el qual el món acaba… diverses vegades. I no passa res. Així es perd la guerra del temps és una de les històries que més ha fet parlar darrerament al fandom anglosaxó, i la seva recent nominació a la categoria de Novella als premis Hugo no fa pensar que el boca-orella hagi d’interrompre’s aviat. Val a dir que tots sabem de la vista de la gent de Mai Més a l’hora d’escollir títols que acaben rebent els principals premis del gènere (i alerta! Que la novel·leta ja venia nominada com a novel·la curta als Nebula), així que si jo fos algun dels autors d’aquest text, ja estaria fent espai a la lleixa del meu prestatge preferit per a posar-hi el meu guardó, previ assassinat del meu company de tecleig. Que per què ho dic tot de forma tan estrambòtica? M’agrada que m’ho pregunteu, estimats biblionàutes: Resulta que Així es perd la guerra del temps està escrita a quatre mans per l’escriptora canadenca Amal El-Mohtar i l’escriptor estatunidenc Max Gladstone, i de fet la mecànica d’aquesta col·laboració és un dels aspectes peculiars, i interessants, del llibre. Ja hi arribarem.

M’imagino que a ningú li semblarà inesperat que Així es perd la guerra del temps sigui un llibre al qual els viatges a travès el temps hi juguen un paper important, però cal dir que presenta un plantejament, tant pel que fa a la forma com pel que fa al fons, bastant original que, en certa manera, actualitza algunes idees del clàssic de l’Asimov La fi de l’Eternitat. Això és, per a mi, el millor del llibre: la seva estructura pseudoepistolar i com la relaciona amb el viatge a través del temps com a recurs narratiu. He de reconèixer que per a mi és una obra fins a cert punt fallida, amb alguns problemes greus a la resolució de la trama i, a partir d’un punt determinat, d’estil, que crec que la fan menys eficaç. Tanmateix, la seva originalitat la converteixen en un títol que no s’hauria de deixar escapar. Qualsevol interessat en la ciència ficció hi trobarà idees, imatges i arguments plenes de sentit de la meravella i, en conjunt, no oblidarà la història en espiral de la Roja i la Blava, les dues protagonistes. No totes les bones històries han de ser perfectes.

El que trobarem a les pàgines d’aquest llibre és una història romàntica a través de les eres plena de vinyetes de nombrosos subgèneres de la literatura fantàstica. De fet, defenso la possibilitat de fer-ne una lectura metaliterària, com a text que estableix ponts entre la ciència ficció més dura —aquella plena d’universos paral·lels i teories sobre la natura del temps— i alguns tipus de fantasy plens de colors, de sentit de la imaginació i lligams amb la mare natura. La descripció que fa el text del seu escenari a gran escala (aquesta guerra del temps a què fa referència el títol) té un punt d’imprecisió, a nivell descriptiu, que li escau. Al capdavall, l’espai és reduït i el que importa és la mena de dansa a través del temps que escenifiquen la Blava i la Roja, agents de futurs enfrontats que persegueixen consolidar-se com a futur definitiu. Dit d’una altra manera, és més important saber què pensen i com es comuniquen les dues protagonistes que els detalls materials de les èpoques que van travessant. Al capdavall, ser un agent temporal, a la pràctica exiliat del teu temps d’origen per la necessitat d’introduir alteracions a diferents moments del temps que en modifiquin el curs, ha de fer que et sentis desubicat i és possible –i ja em perdonareu–, vist un temps vistos tots.

Gladstone i El-Mohtar, en qualsevol cas, fan, sovint, una magnífica feina d’evocació de cada època amb només quatre pinzellades. La cosa és que el contacte entre agents de bàndols rivals està prohibidíssim, així que la Blava i la Roja es coneixen per les conseqüències de les seves accions durant la guerra, i acaben (comencen, en termes de la novel·la) a deixar-se cartes i missatges xifrats que fan evolucionar la seva relació d’amagat dels líders de les seves faccions. Durant bona part de la novel·la, a capítols alterns, escrits de forma (ens diuen) independent per El-Mohtar i Gladstone, anirem llegint els missatges de cadascuna i veient les escenes en què els troben. La tensió entre ambdues, entre les seves maneres d’entendre l’existència tan diferents —tan diferents com els futurs dels quals procedeixen— i els seus punts en comú; les seves estratègies i subterfugis per a comunicar-se; i, sobretot, el sentit de la meravella i de l’estranyesa de les seves missions, són alguns dels principals al·licients de la lectura. Visitarem escenaris post-apocalítptics, passats fantàstics, batalles de space opera, mons prehistòrics… En una riquesa de recursos argumentals que costa de creure que càpiguen en una història tan breu.

I l’estil? Doncs, en general, molt bé. Veritablement bé, tot i que de vegades la prosa es sobrecarrega, i es torna tan abstracta (en paral·lel a la progressiva abstracció dels escenaris) que la història es dilueix. A més, la manca d’espai li demana al lector que estigui disposat a posar bastant de la seva part per creure en la intensitat dels sentiments de las protagonistes. A partir d’un moment molt concret de la trama per a mi això es converteix en un problema i li dona un punt agredolç a la meva experiència lectora.

Així es perd la guerra del temps és una novel·la breu plena de bones idees i amb un ventall de recursos molt interessant, que a més es proposa fer quelcom diferent. Que no ho aconsegueixi del tot no li treu interès i no em fa difícil recomanar-la a qualsevol lector habitual de El Biblionauta. L’edició de Mai Més Llibres és excel·lent, amb una coberta espectacular de la Marina Vidal i en Miquel Muerto i una traducció que funciona perfectament a mans de Lluís Delgado i Rosa Borràs. Que tant els aspectes artístics, com els relacionats a la traducció, repliquin l’autoria dual de l’obra original no em podria semblar més adient. De nou, Mai Més Llibres encerta i ens porta els títols més interessants de l’actualitat. Recomanat.

L’has llegit?
Valora’l*:

33 votes, average: 3,85 out of 533 votes, average: 3,85 out of 533 votes, average: 3,85 out of 533 votes, average: 3,85 out of 533 votes, average: 3,85 out of 5

Vots emesos: 33.
Mitjana: 3,85 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agaradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments