La literatura juvenil no existeix [per Salvador Macip*]

convidats-opinió
Salvador Macip

Blanes, 18 de desembre de 1970. És metge, investigador i escriptor. Els seus llibres han estat traduïts al castellà, al francès, a l’italià, a l’alemany, a l’anglès, al coreà, al portuguès i al gallec. Va ser un dels membres fundadors de la SCCFF. La seva primera novel·la, Mugrons de titani, coescrita amb Sebastià Roig, va guanyar el premi Vall d’Albaida el 2005. La segona, El joc de Déu, va obtenir el Premi Ictineu a la millor novel·la escrita en català. El 2010 va guanyar el premi Joaquim Ruyra per Ullals, coescrita de nou amb Sebastià Roig, el 2012 el 1r Premi Carlemany de Foment de la Lectura amb la novel·la Hipnofòbia i el 2016 el Ramon Muntaner per Herba Negra, que també va guanyar el Premi Imperdible d’aquest web.

Arriba un moment, quan s’acosta l’adolescència, que el lector comença a buscar altres estímuls. Està preparat per a molt més. Necessita reptes narratius més avançats, que s’adaptin als canvis físics i mentals que està patint. 

La literatura juvenil no existeix. Ho va dir un dia un amic meu, autor, crític i professor d’una escola d’escriptura, o sigui algú que se suposa que sap de què parla. I ho va dir en públic, en una presentació d’un llibre o una entrevista, ara no ho recordo. La meva primera reacció va ser pensar que era una manera de provocar l’audiència. La literatura juvenil (sovint anomenada de bracet amb la seva germana petita, la infantil, per formar aquest acrònim que coneixem com LIJ) és un gènere amb un ampli recorregut i una producció substancial a casa nostra. De fet, la generació dels 70 ens vam formar com lectors (i, després, com escriptors) gràcies a mestres del gènere com Joaquim Carbó, Josep Vallverdú, Sebastià Sorribas o Mercè Canela, uns pioners que van omplir amb tenacitat les llibreries de les escoles i els barris després de la travessa del desert que van suposar els quaranta anys de supressió lingüística. Ells van plantar les llavors del que és ara la LIJ catalana, que podem dir que gaudeix de molt bona salut i un cert prestigi. Una cosa similar es podria fer extensible també a altres països. Per exemple, al Regne Unit, on visc, la secció juvenil de les botigues de llibres sol ser gairebé sempre de les més grans. Llavors, com pot algú afirmar que tot això no existeix?

Examinem l’afirmació amb una mica més de calma. Què és, realment, la literatura juvenil? La infantil sí que és fàcil de definir, perquè tant per estil com per temàtica, es dirigeix a un públic amb unes habilitats (limitacions?) i unes necessitats molt determinades (si ha de ser sempre ensucrada i moralista és un tema que donaria per un altre article). Però arriba un moment, quan s’acosta l’adolescència, que el lector comença a buscar altres estímuls. Està preparat per a molt més. Necessita reptes narratius més avançats, que s’adaptin als canvis físics i mentals que està patint. Aquest lector també té uns interessos concrets però, en canvi, les seves capacitats ja son pràcticament les del lector adult. I aquest és el punt que solem obviar.

Remuntem-nos a la nostra època de lectors joves. Jo gaudia amb les aventures d’en Pere Vidal del Joaquim Carbó, per exemple, però és una sèrie que he continuat llegint de gran (els darrers tres llibres me’ls vaig empassar més enllà de la quarantena i em van agradar igual que els primers). Un altre exemple. Amb dotze anys vaig devorar obsessivament tot Tolkien, però és un autor que he revisat diverses vegades al llarg de la meva vida. A quina banda hem de classificar els seus llibres? Hem de considerar El senyor dels anells juvenil o no? Als anys seixanta i setanta era una icona de la contracultura adulta, i a finals de segle s’havia convertit en un èxit de masses totalment transversal, gràcies a les adaptacions cinematogràfiques de Peter Jackson. Però al llarg de totes aquestes dècades, no ha perdut ni un mica l’interès del públic jove. Quina etiqueta ha de portar, doncs?

També recordo que pels volts de l’adolescència vaig llegir Dràcula, Frankenstein, molt H. G. Wells, R. L. Stevenson, El dia dels trífids i tots els altres clàssics de la ciència-ficció anglesa. Curiosament, ja llavors la majoria estaven publicats en col·leccions juvenils, fossin versions catalanes o castellanes. No sé si els seus autors hi haguessin estat gaire d’acord. Creieu que els van escriure realment pensant en lectors joves? De la mateixa manera, ens podríem preguntar si era conscient Pedrolo que estava fent LIJ quan escrivia el best-seller de la nostra literatura. És realment el Mecanoscrit un llibre juvenil? Perquè els protagonistes son joves, potser? Perquè és de ciència-ficció i els adults seriosos ja no llegeixen aquestes coses?

Potser hem topat aquí amb una de les claus de la qüestió. Aquest és un dels problemes específics que tenim a casa nostra: la ciència-ficció està considerada un gènere de segona fila i, per tant, només apte per a ments poc formades, que encara no estan preparades per afrontar la literatura en majúscula, la realista. Qualsevol llibre que té un toc fantàstic (com tots els que he citat fins ara), tradicionalment s’ha considerat juvenil, potser perquè això simplifica la feina dels qui l’han de vendre. Aquesta podria ser una de les raons de l’existència d’aquest gènere: no tant anunciar als joves que aquells llibres els agradaran, si no avisar els adults que no hi perdin el temps perquè no son prou dignes.

Podria parlar també de la meva experiència personal. He publicat sis novel·les que s’han editat en segells juvenils (un parell fins i tot han guanyat premis específics d’aquest gènere), però cap d’elles la volia dirigir específicament a aquest segment de públic. En la majoria dels casos, vaig voler homenatjar, en solitari o en companyia d’altres que pensen com jo, autors i llibres que m’agraden i que han sigut importants per mi en diferents etapes de la meva vida, però sempre amb la idea d’escriure novel·les que pogués gaudir tant un adolescent com un lector més madur. S’ha d’anomenar literatura juvenil, això?

Sovint faig servir el terme crossover per definir aquesta part de la meva producció. No deixa de ser una altra etiqueta, pensada, un altre cop, per vendre més i millor, però almenys reconeix que el públic objectiu no es delimita a una franja d’edat concreta. El crossover va néixer (o va esclatar) amb sèries com Harry Potter o Crepuscle, que en principi tenien els ingredients clàssics per atrapar el públic juvenil però agradaven també als adults. És una mica el viatge a la inversa: si originalment els lectors joves anaven a pescar llibres sobre temes que els interessaven a les lleixes dels adults, ara son aquests els qui s’aventuren a agafar novel·les de les seccions juvenils. Això és una altra prova de la permeabilitat que existeix entre aquests dos grups, joves i adults, que els departaments comercials de les editorials s’entesten a separar. La frontera entre els dos mons és totalment artificial.

Però el fantàstic massa sovint acaba a la banda del juvenil o crossover. És difícil entendre l’arrel del prejudici en vers aquest gènere (a la literatura anglosaxona, per exemple, no existeix), que malgrat que el tenim molt arrelat, sembla que darrerament està començant a canviar. El sorgiment d’editorials especialitzades en ciència-ficció en català, cent per cent adultes, sembla ser un toc d’alerta: existeix un públic madur a qui li atrauen aquests llibres, deixeu de menysprear-lo. Si li traiem el fantàstic, què li queda realment al gènere “juvenil”? Necessiten els joves una mena de llibres especials per a ells? O simplement és que els atrauen temes que a certs adults els han deixat d’interessar?

Després de considerar tot això, vaig haver de concloure que el meu amic tenia raó: és impossible definir amb certesa es límits de la literatura juvenil, més enllà dels interessos dels qui han de vendre llibres, que no son pas ni els qui els escriuen ni els qui els llegeixen. No sé si hauré convençut algú altre amb aquests arguments, imagino que no seran compartits per tothom. Jo mateix m’hi adhereixo amb una certa flexibilitat. He aplaudit que s’hagin instaurat els Premis Alba de fantàstic juvenil, per exemple, i segurament tornaré a presentar-me a premis amb aquesta etiqueta quan tingui un manuscrit adequat. No aprovo que se’ls doni un espai separat de la resta, però entenc que aquestes son les normes del joc, i a vegades aquest pot ser el millor camí per publicar cert tipus de novel·la i que arribi al lector que hi està interessat. Malgrat això, quan algú em pregunta per què escric literatura juvenil, els contesto amb seguretat: “Però si la literatura juvenil no existeix!”.

Autor convidat
Sobre Autor convidat 14 Articles
Periòdicament, des del web convidem alguna personalitat del món de la ciència-ficció, la fantasia i el terror a col·laborar amb nosaltres amb algun article d'opinió. Avui...

1 Comment

  1. Brillant! Jo, que soc del 1955, vaig passar directament del Cavall Fort a la literatura de corrent principal, recordo que als 13 anys el meu pare em va prendre de les mans l’exemplar dedicat de Balanç fins a la matinada de Pedrolo Que hi havia a casa perquè no era per a la meva edat, però el vaig seguir llegint d’amagat i em va obrir els ulls al que era la vida. De tots els arguments que esgrimeix en Salvador, per a mi, el que té més densitat és que la literatura juvenil és un negoci rendible per a les editorials, sobretot les que aconsegueixen que professors amb mandra facin llegir de manera sistemàtica aquests llibre a l’ESO en lloc de fer tria de textos del corrent principal.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.