RESSENYA
FRANKISSSTEIN (2019) – Jeanette Winterson
Reinventar mites clàssics sempre deixa un gust agredolç.
Títol: Frankissstein: una història d’amor (Frankissstein: A Love Story)
N’hi ha molts darrere nostre aquesta nit, i nosaltres his erem quan hàgim acabat aquí. El cos que ha d’esgotar-se i ensorrar-se no és la fi del somni humà.
De què serveix el progrés si només en beneficia uns quants mentre molts pateixen?
Aquest llibre, que tenia moltes ganes de llegir després de sentir parlar, sempre elogiosament, de la seva autora i la seva relació desacomplexada amb el gènere fantàstic, m’ha generat impressions ambivalents. D’una banda em sembla un text molt interessant que resumeix —i això té un aspecte positiu i un altre que no m’ho sembla tant— una sèrie de idees que la ciència ficció està discutint —literalment, si pensem en el referent evident del títol— des dels seus inicis: robots, vida (i intel·ligència) artificial, immortalitat, modificació del propi cos… D’altra banda, com a novel·la —i em permetreu que no en faci una definició formal— em sembla un producte fallit. Estic fent un cert i deliberat exercici de reduccionisme, el llibre té més valors que aquesta transmissió d’idees, però tot i que miraré de posar-los de manifest a l’argumentació de la meva ressenya crec que una cosa no compensa l’altra. Potser, i sóc conscient que això és una crítica tan específica a l’àmbit d’interès de El Biblionauta que pot ser injusta, un dels seus principals problemes és la falta de diàleg amb una tradició de la ciència ficció que té més fites que l’obra seminal de Mary Shelley, per molt que aquesta mantingui la seva vigència i pugui plantar cara en igualtat de condicions a qualsevol altre títol que puguem proposar. A veure si ho sé explicar.
La Jeanette Winterson proposa un joc curiós a partir d’un text que alterna, principalment, entre la història de l’origen literari de Frankenstein (la ja mítica estada de Mary i Percy Shelley a Villa Diodati, acompanyats de Lord Byron, Polidori i Claire Clairmont), i una història actual que s’hi emmiralla amb totes les distorsions i l’esperit satíric que vulgueu. Si la veu de Mary Shelley, la narradora de la seva part, busca (amb una mica massa d’insistència per part de Winterson, si m’ho demaneu) ser poètica, els elements que predominaran a les seccions narrades per la Ry Shelley (veieu el que us deia?) seran l’humor, la ironia i el drama. El contrast funciona i ho fa a diversos nivells. El joc al que em referia a l’inici del paràgraf és la cerca de paral·lelismes entre el famós text de Mary Shelley (i el correlat amb les converses i dinàmiques a Villa Diodati) i els objectius d’en Victor Stein (obsessiu “mad doctor” a una Anglaterra post-brexit que vol acabar amb la mort). Aquests paral·lelismes hi són, però menys evidents del que podria semblar en un primer moment i demanen una voluntat de cerca per part del lector que a mi em sembla una virtut: com tots els jocs, hi has de voler jugar. Els noms dels personatges de cada línia temporal són una pista evident del referent al que corresponen, i hi ha ecos que van de l’un a l’altre tot deformant el missatge, i la personalitat, com en el joc del telèfon que jugàrem de petits. Al que anomenarem secció Diodati, doncs, trobarem una mena de soliloqui de la Mary Shelley barrejat amb intervencions dels seus famosos acompanyants que prescindeixen de marques de diàleg. L’estil de Winterson, en aquestes seccions, és elaborat i preciosista, intentant reproduir un estil literari que evoca el del Frankenstein de la, llavors, joveníssima autora. Winterson se’n surt perquè és hàbil amb el llenguatge i té bona oïda: el text és elegant, si bé poc natural, i aconsegueix transmetre l’evolució de la personalitat de la Mary Shelley a través d’una sèrie de pèrdues personals devastadores que també va patir el personatge històric i que van anar de la mà dels canvis en la relació amb el seu marit Percy Shelley. Aquesta part, a mig camí entre l’especulació i la reconstrucció històrica (o psicològica), és interessant per si mateixa, especialment a partir que es deixa enrere la Villa Diodati i es presenta una segona part de la vida de Mary i Percy Shelley que per molts resultarà menys familiar. Entre aquestes dues parts, hi ha el millor de la novel·la: una part purament fantàstica, situada a l’hospital psiquiàtric de Bedlam, que lliga de forma molt curiosa alguns dels fets narrats a Frankenstein amb la vida de Mary Shelley.I, intercalat amb tot això, trobarem la secció de la novel·la ambientada al nostre present o a un futur molt, molt proper. Aquí els protagonistes principals són Victor Stein (mad doctor i símbol de la posthumanisme), la Dra. Ry Shelley (transsexual o símbol de la modificació del cos), Ron Lord (Lord Byron caricaturitzat? No sé de què és símbol, segurament de les pulsions del cos, però en tot cas és un visionari dels robots orientats al mercat sexual adult) i algun altre que també troba el seu eco a la colla de Diodati. La veu narrativa en primera persona pertany a Ry Shelley, mantenint una correspondència amb la Mary Shelley de l’altra branca, i de nou el text és una barreja de la seva veu interior i els (sovint, hilarants, de vegades tristos) diàlegs amb els seus companys. En aquest sentit és una obra molt teatral que no para pràcticament cap atenció a l’ambientació, tret de pinzellades mínimes, i utilitza el diàleg per a comunicar les seves idees principals. Potser és això el que fa que la trama sembli mínima. Això, i l’abús d’una sèrie de tòpics (i no ho dic amb una connotació particularment negativa. Només una mica) que possiblement tinguin un més gran impacte amb lectors no familiaritzats amb ells. En aquestes parts Winterson carrega les tintes en la comèdia i en l’humor, i de fet fa una bona feina de caracterització dels personatges i, afortunadament, un bon ús del diàleg. Tot i que la secció Diodati és més potent, la secció “cifi” és més fluïda i planteja idees més interessants. És difícil dir, però, fins a quin punt una part d’aquest interès se li ha d’agrair al contrast amb la part ambientada en el passat. El centre emocional de la secció “cifi” és la relació, profundament descompensada, entre la Ry i en Víctor —amb trets obsessius i potser psicopàtics importants—. Un dels temes del llibre és el sentiment de pèrdua i les relacions sentimentals (d’aquí el Kiss intercalat al títol, potser), i les dues Shelley són les que pateixen per aquests sentiments, però també les que són més generoses amb els mateixos.
El llibre té molts temes. Alguns d’ells els he esmentat al final del paràgraf anterior, però també n’hi ha d’altres fonamentals com la relació entre consciència, identitat i cos i les possibilitats de modificació d’aquesta relació que obren la imaginació, per una banda, i la tecnologia per l’altra. De vegades Frankissstein sembla un catàleg de temes passats per un filtre pop, però en termes generals funciona i captiva. Hi ha moltes novel·les que ho han tractat millor i en més profunditat, però pensant en el llibre, tot escrivint aquesta ressenya, penso que potser no és tant aquest, l’objectiu del llibre, com il·lustrar dos moments de canvi radical de la concepció d’allò que ens fa humans: el que es va produir al 1818 amb Frankenstein i el que està a punt de produir-se al nostre present, sinó és que ja s’ha produït. Lligar tots dos moments, en un espai literari que vincula la porta mental que va obrir a la imaginació Mary Shelley amb les possibilitats reals de la ciència i la tecnologia, és una troballa. El llibre té un fragment curiós —aquell “el millor de la novel·la” a què al·ludia al final de fa un parell de paràgrafs— que fa una mena d’articulació, gairebé literal, entre l’àmbit imaginatiu i el tecnològic.
Tanmateix, tot i l’interès que tot això té per a mi, i malgrat ser una lectura de la qual he gaudit, molt ben escrita, i que recomano sense cap mena de recança, segueixo pensant que és millor llibre que novel·la. Crec que la novel·la que conté el text és esquemàtica, que es queda a les portes de consolidar-se en una bona història i que, al final, amb un parell d’excepcions notables, peca una mica d’obra de titelles amb intenció. És a dir, que la seva condició de vehicle d’idees s’imposa a la voluntat d’explicar una història i això, al meu parer, la perjudica. Val a dir que és una qüestió de preferències personals que no per tothom tindrà el mateix pes, però no fóra just per a la meva ressenya no deixar-ne constància. Val a dir, també, que un cop acceptada aquesta condició de vehicle d’un missatge se li ha de reconèixer que la resolució és tan enigmàtica com satisfactòria.
Ho veieu, com m’havia generat impressions ambivalents? Ara l’heu de llegir i dir-me què us sembla, a veure si així veig les coses més clares…
EL + NOU
La ciència ficció al Japó: Com imaginar el futur després del desastre
L’evolució de la ciència-ficció francesa (II): de la dècada de 1950 al present [per Manuela Mohr]
L’evolució de la ciència-ficció francesa (I): del segle XIX a la dècada de 1940 [per Manuela Mohr]
L’estructura de les revolucions àrabs de la CF: una guia per a principiants [per Emad El-Din Aysha]
T’ha agaradat? Comparteix:
Moltes gràcies, Miquel, per aquesta tan informativa i engrescadora ressenya. Em va agradar The Stone Gods d’aquesta autora i sembla que Frankisstein va en la mateixa línea: perturbadora!
Totalment d’acord amb la teva crítica, Miquel, i afegeixo que a més la novel·la ha rebut força comentaris negatius per la caracterització transexual de la protagonista, que no ha agradat pels seus errors. Cansa, com dius, aquesta manca de diàleg amb la CF actual, problema que es repeteix en els casos del Kazuo Ishiguro i l’Ian McEwan. Gràcies! Sara
Veus, no ho he esmentat gaire però a mi el tema de la transexualitat em sembla encertat. Al capdavall, la novel·la parla de la relació entre cos i identitat, i proposa diferents opcions. Una és “ignorar” el cos, una altra identificar-s’hi, però encara n’hi una altra (l’opció de la Ry al llibre) que és modificar-lo perquè l’un s’ajusti a l’altra. Això em sembla interessant i ben portat.
El que m’agradaria saber, per curiositat (i sense cap mena de mala intenció) és quina és la percepció de la comunitat transexual al retrat que en fa la Winterson. Vaig a investigar una mica, a veure si hi ha opinions públiques al respecte.
Gràcies per comentar!
“D’altra banda, com a novel·la (…) em sembla un producte fallit”
Totalment d’acord!
Tan fallit que a la pàgina 160 he decidit plegar.
Hi ha molts llibres interessants que m’estan esperant…