Hi ha moltes coses a dir al voltant de la nova novel·la de l’Ian McEwan, no totes elles relacionades amb el fet literari que el text representa. Val a dir, i després d’aquesta afirmació intentaré fer desaparèixer el meu jo —si és que és possible— del que aquí escric, que aquestes novel·les alhora imperfectes i recomanables són les que més m’agrada compartir. I en aquest cas és doblement interessant, si més no per mi, quan ens trobem davant d’un escriptor de primera línia que decideix fer una incursió en el camp de la ciència ficció —ell ho nega, però té la mateixa raó que si afirmés que en comptes de ser un senyor és un unicorn— . Començaré la casa per la teulada i diré que, malgrat un inici desangelat, Màquines com jo és una novel·la en la què val la pena submergir-se. Val la pena, a més, tant per l’habilitat de l’autor com a prosista i com a narrador com per la feina de fons que fa, amb els personatges principals i amb l’escenari que va construint. En certa manera, Màquines com jo és una faula, una novel·la moral, i si hagués de dir quin és, per mi, el seu tema principal —que no únic—, potser assenyalaria al conflicte inevitable que es produeix quan la imperfecció (humana) entra en contacte amb la perfecció (en aquest cas, cibernètica). I recordeu el test de Turing? Doncs aneu repassant-lo…

Però anem a pams: l’Ian McEwan inventa una ucronia en la qual el punt de divergència és la supervivència de l’Alan Turing, que mai acaba (o acaben…) amb la seva vida. Això dona peu a un avançament de les tecnologies de la informació que voreja el prodigi i permet que als ’80, a l’època en la qual transcorre la novel·la, la intel·ligència artificial sigui una novetat que ha permès el desenvolupament, i la comercialització, d’una sèrie d’androides masculins (els Adams) i femenins (les Eves). La novel·la comença, de fet, quan en Charlie Friend, narrador en primera persona de la història, compra un d’aquests Adams, i el converteix en una de les peces claus de la seva vida i en un dels vèrtexs de la relació que manté en Charlie amb la seva veïna Miranda. La història transcorre en un espai narratiu relativament íntim, tot i que la realitat àmplia, més enllà de l’estrany nucli familiar d’en Charlie, d’aquest Regne Unit alternatiu dels ’80 ressona amb força al llarg de tot el text i li dona versemblança i profunditat a tots els dilemes que es van plantejant. Crec que un dels encerts d’en McEwan ha estat l’elecció dels seus tres protagonistes i de com els complementa. En aquest sentit, destaca la cura amb què ha construït el seguit d’imperfeccions, egoismes i inseguretats que configuren en Charlie; més o menys idiota, esnob —deliciosament esnob, si m’ho pregunteu a mi— en el parlar, sempre immadur, sovint a la frontera de ser una mica més del que sembla. És, per dir-ho d’alguna manera, enormement humà, i l’autor sap donar-li una veu plena de personalitat i ironia que aconsegueix un efecte molt més subtil, i difícil, del que pugui semblar en un primer moment. Al costat seu, l’Adam: l’androide massa pur per al món al que li ha tocat viure, una creació plena d’una ingenuïtat (de la versemblança científica vista des del punt de vista del lector, vull dir) totalment deliberada, una suggestió de superhome del futur amb homenatge a Blade Runner inclòs. I la Miranda i el seu misteri, el personatge al voltant del qual orbiten en Charlie i l’Adam. I de regal, en Turing, meravellós, robant l’escena cada vegada que apareix.

Fins a cert punt, la novel·la és una carrera de fons que alimenta poc a poc una sèrie de conflictes morals que funcionen particularment bé pel que tenen de, si no quotidians, sí moments propers a situacions en les quals ens podem imaginar. La capacitat sobrehumana d’intervenció de l’Adam, que de cap manera és un robot obligat a obeir als humans amb què conviu, juntament amb la seva capacitat de judici —i la seva afició a compartir aquests judicis…— li dona una dimensió fantàstica a tot plegat. Si aquesta reflexió de fons s’enlaira, és clar, és perquè la història és interessant: en McEwan inventa una comèdia més o menys romàntica molt atractiva, però se li pot —i se li hauria de— retreure la falta de direcció del primer tram de la novel·la, si més no en primera lectura. En Charlie i la Miranda, com molta de la gent que ens envolta —no ens mirem a nosaltres, millor…—, resulten antipàtics en primera instància, i és fàcil que aquesta sensació de rebuig s’encomani a la resta del text. Si persisteixes, però, o si més no aquesta ha estat la meva experiència, el desplegament progressiu de la seva humanitat fa difícil no interessar-se pel que els està succeint. En aquest sentit, és gloriosament, i dramàticament, divertida una de les escenes en les què en Charlie parla amb un senyor gran que… però millor que no en parli gaire i ho llegiu.

He llegit valoracions negatives de la novel·la, però sempre de lectures abandonades, i certament la novel·la no està mancada de problemes —de ritme, especialment— que imposen una mena de barrera d’accés. La meva percepció és una altra, però. A mi em sembla una bona novel·la que comença no semblant-ho. L’autor té un projecte, una idea per a la novel·la i habilitat més que suficient per a fer-la interessant a base d’idees i d’estil, però en un primer nivell la història és petita i fa un ús atípic de les convencions del gènere —tal vegada perquè l’Ian McEwan, encara que n’acabi fent una, es resisteix a la noció de novel·la de ciència-ficció. D’una banda això pica, però de l’altra li dona una mena d’energia a la novel·la que no beu d’altres fonts, encara que hi hagi idees amb les què ja haguem topat abans. Tanmateix, la novel·la funciona bé i és una aportació significativa al subgènere de les intel·ligències artificials o androides, no tant al de les ucronies. Té escenes concretes brillants, i un plantejament atractiu dels dilemes morals que no defuig cap mena d’ambigüitat. Que tingui un component naïf ho compto en l’apartat de les virtuts perquè contribueix a donar-li personalitat al text i a l’Adam, i d’alguna manera sembla una llicència permissible en el context d’una ucronia —en el sentit que la versemblança de la Història, amb majúscula inicial, ja està violentada d’entrada.

Si he de resumir la meva valoració amb pocs adjectius, deixant de banda que la qualitat de la prosa em sembla excel·lent per controlada i precisa, diré que és una novel·la interessant, emotiva i bonica —sense connotacions cursis—, que defensa —o no condemna— les contradiccions que ens fan humans en un entorn de transformació tecnològica que canvia radicalment, i no pot ser d’una altra manera, la nostra interacció material i moral amb el món. I ho fa, mal que li pesi al senyor McEwan, amb un bon ús, intuïtiu, de la ciència-ficció, de vegades el gènere més realista.