Aquest mes de febrer, el CCCB organitzava el Gameplay, una exposició i un cicle de conferències relacionades amb el món dels videojocs. Una de les convidades va ser Cassandra Khaw, que a banda de ser guionista de videojocs per a la coneguda empresa Ubisoft, és també una coneguda escriptora de terror, nominada fins i tot als premis Locus. Aprofitant aquesta avinentesa i el fet que feia pocs mesos que s’havia publicat Persons non grata (Mai Més, 2019), la seva primera traducció en català, vam decidir fer-li una entrevista. Aquí en teniu el resultat.

CASSANDRA KHAW: Em fa moltíssima il·lusió ser traduïda al català. És el primer cop que em demanen que un llibre meu sigui traduït. Francament, és un honor. Que els teus llibres es venguin en un altre país… És una curiosa intimitat que la meva obra sigui llegida per una comunitat completament aliena a la meva. Alguns traductors que conec m’han explicat que traduir és dificilíssim, perquè no només ho has de fer coherentment, sinó també has de saber captar el ritme, la poesia i les emocions que es transmeten. La meva prosa és molt densa, molt barroca, així que una persona intenti capturar-ho i se’ns surti com ho ha fet és… increïble.

EB: Encara que la influència dels mites lovecraftians en els teus contes és molt clara, també hem pogut notar les influències d’autors com Chandler o, fins i tot, autors del new weird com China Miéville o Alastair Reynolds. Quins altres autors creus que t’han influït més en la teva manera d’escriure?

CK: Crec que la resposta sempre canvia depèn de l’hora del dia que sigui. Les meves grans influències pel que fa a l’escriptura són els meus coetanis de ciència-ficció i fantasia. No soc parlant nativa d’anglès, així que l’anglès per a mi encara és un objecte alienígena. Però també és un joc. És capaç de tantes coses… Quan vaig començar a immergir-m’hi com a lectora, vaig suposar que hi havia unes regles específiques: «Només pots fer això o aixà». Però llavors vaig descobrir Frances Hardinge. Vaig llegir un llibre que es deia A face like glass i el vaig devorar. I vaig fer el que qualsevol lector empedreït fa a continuació: em vaig comprar tots els seus llibres i quan em vaig llegir l’últim, em vaig adonar que tots els seus llibres estaven destinats a nens d’entre 9 i 12 anys… I em va impactar. Com ho podia trobar tan bonic? I els llibres em van semblar com si fos a casa. Era un llenguatge tan flexible… Sempre assumim que un llenguatge bonic necessita paraules molt grandiloqüents, però no, pot ser molt simple i concís, només depèn de com hi jugues. També em va influir Brooke Bolander, que és terriblement barroca. Té la seva forma d’entendre el món, el seu imaginari i el domina. El que fan les dues amb el llenguatge és incomparable. I és el que intento fer jo.

EB: En el primer conte del llibre Persons non grata parles sobre el maltractament infantil. Vas voler tractar ja des d’un primer moment aquest tema o et va aparèixer inconscientment?

CK: Va ser molt conscient. De fet, vaig escriure «Cops de martell, ossos trencats», perquè tinc un amic que es va divorciar de la seva dona i ella no sé si es va tornar a casar o tenia un promès, i aquest amic meu havia tingut un fill amb ella i ella va guanyar la custòdia del nen. Al principi, les coses van anar bé. Però després van descobrir que el nou pare va abusar sexualment del nen. Recordo sentir-me totalment inútil en aquella situació, no tan sols perquè no era la meva família ni gent a qui els pogués dir: «Ei, us ajudaré en això o això altre». Només els vaig oferir la meva ajuda des de la distància amb el que pogués. I el relat és la meva manera de processar aquesta sensació. Aquesta gent coneixien aquell home des de feia molt temps, però no tenien ni idea del que passava… I vaig voler parlar de tots els monstres que hi ha en aquest món, com coneixem algunes persones que ens pensem que són bones i secretament fan coses terribles. O quan escoltes un crit al teu bloc de pisos o gent barallant-se, quanta gent es pensa que només passarà un cop o que diuen que no és problema seu i no s’hi han de ficar? Excusem molts monstres per culpa de tot això. Com a escriptora que passava massa temps amb coses relacionades amb el terror, és una progressió natural fer servir aquesta idea literalment. Si podem ignorar els monstres humans, ignoraríem els monstres més grans que són entitats còsmiques? A més, el llibre em va venir, per a bé o per a mal, per ajudar la gent que se sent desesperançada, passi el que passi, malgrat que sigui molt dur, sense importar el que et digui el monstre. No estàs sola, encara et queden opcions, no ets tan vulnerable, pots lluitar-hi i hi ha gent que ho farà amb tu.

EB: El segon conte acaba sent una imatge molt poderosa sobre el terror còsmic, sobre com som de petits en aquest univers enorme. I també de com, malgrat tot, dins nostre hi ha la clau de la destrucció. Creus que això és el pitjor temor de la humanitat?

CK: És una pregunta molt interessant. Vaig escriure «Una cançó de quietud» l’any que em vaig assabentar que el meu pare va morir inesperadament. La tristesa i la solitud que sent en Deacon és el que sentia jo mateixa, aquest horror d’estar atrapada en aquest món. Eren les meves pròpies emocions. Era també el moment abans que em quedés a viure a Montreal. M’havia passat deu anys viatjant sense parar, cada tres mesos a un nou continent. Anava a la deriva d’un lloc a un altre, i em sentia aïllada i, fins i tot, tenia por en alguns moments perquè, com saps, la situació política de tot el món s’ha tornat molt terrorífica últimament. «Una cançó de quietud» va venir d’això en part. Però també, especialment cap al final, és una reflexió sobre què fem quan ens enfrontem a l’impossible, quan ens enfrontem al terror còsmic de la mort, quan ens enfrontem a la inevitabilitat de la nostra petitesa… Què fem? En el cas d’en Deacon, que també és el cas de molta gent que he tingut el privilegi de conèixer, quan s’enfronta contra l’impossible, la humanitat tria protegir-se a si mateixa. Fins i tot davant de coses terribles, l’opció és estimar i ajudar-se mútuament. Un exemple molt recent: tinc un amic que malauradament té un càncer, hi ha dies que està tan malalt que no pot sortir del llit. I recordo, abans de viatjar aquí a Barcelona, vaig posar a Twitter que estava esgotada, que tenia por i estava molt farta. I aquest amic, que amb prou feines es podia aixecar del llit, em va contactar per preguntar-me: «Estàs bé? Puc fer alguna cosa?». I jo: «Em sap greu, però ets tu qui tens càncer! Per què em preguntes això?». I la seva resposta em va fer plorar una mica: «Perquè el càncer és dins meu, això ja és un fet i ja ho solucionarem. I si et puc ajudar, m’ajudarà a mi d’alguna manera». És això. Davant les pitjors situacions, els humans triem ajudar i estimar-nos, abans que triar la por.

EB: A banda d’escriptora, treballes com a guionista de videojocs. Creus que la teva feina ha influït en les teves històries?

CK: Escriure per a videojocs i escriure literatura són dues criatures separades, o això penso. Per una banda, perquè ser guionista de videojocs és una feina col·laborativa. És intentar fer bonica una part d’aquesta quimera i tu ets inútil sense l’ajuda de tots els altres. Qualsevol animador, qualsevol dissenyador de nivells, qualsevol programador… tots i cadascun contribueixen amb el seu rol. I si una persona falla, tot en surt ressentit. Fer guions per a videojocs és intentar sumar a la comunitat, és col·laboració, és un acte creatiu en equip. La literatura, en canvi, és una tasca totalment solitària. Tu ho escrius tot fins al final. Després sí que tens els teus editors, correctors, que t’ajuden a estructurar-ho tot millor, però ja està. A grans trets, és una cosa solitària. Aquestes dues visions m’han servit per entendre l’escriptura. Per exemple, jo soc el que diuen una «escriptora de brúixola». Tot el que he après de l’escriptura ho he incorporat per osmosi. No faig cap estructura. Tinc una idea i uns quants punts, i començo. Però escriure per a videojocs m’ha ensenyat la importància de l’estructura, que hi ha bellesa en crear l’esquelet, els alts i baixos, la tensió. I m’he adonat que he absorbit una mica això. I per altra banda, la meva faceta com a escriptora m’ha ensenyat a no desesperar-me. Si una cosa no funciona, no passa res. A més, per a mi l’escriptura és un acte sensorial, li dona molta importància als sabors, les olors i el tacte. I tot plegat, ha influenciat en com entenc els videojocs i com em comunico amb els meus companys de feina. He après coses que vull compartir-les, perquè les pots aplicar: «Això hauria d’anar aquí, això allà…». Perquè el meu cervell ha estat entrenat gràcies a la literatura.

EB: Per acabar, en termes generals, creus que els videojocs han fet canviar la forma com entenem la literatura i com llegim i escrivim?

CK: No ho sé si és cert del tot. En part perquè no m’agrada generalitzar amb les meves opinions. Cadascú és diferent, cadascú té unes circumstàncies diferents, unes experiències diferents que canvien la manera com veus el món. Però penso que d’una manera estranya els videojocs, especialment els independents, han fet la literatura molt més accessible, perquè els llibres poden semblar fins i tot una relíquia. I hi ha gent que diu: «Bah, llibres, que avorrit…». Però després tens coses més interactives, jocs com 80 days, Fallen London… I són peces exquisides de literatura, excepte pel fet que s’han abreujat, s’han compactat d’alguna manera, i s’han fet més interactius, s’han fet molt més digestibles. I penso que jocs d’aquesta mena entusiasmen a gent que potser troben que els llibres són intimidants. «Ei, m’agrada llegir això, potser també m’agradarà llegir llibres». Ja ho veurem, tothom és diferent.