El passat deu de març, pocs dies abans d’aquest confinament al què ens veiem sotmesos, Boris Vian, un dels personatges més importants de la cultura europea de la primera meitat del segle passat, hagués fet cent anys. Amb motiu d’aquesta efemèride aprofitem per dirigir la nau cap al darrer recull dels seus contes publicat a casa nostra: L’home llop i altres relats, traduït per en Jordi Martín Lloret i editat per Viena Edicions.

Vian en tenia trenta nou quan, al 1959, va patir un atac de cor durant la première d’una pel·lícula basada en una de les seves novel·les. Tot i morir abans dels quaranta, va ser un home que no va perdre el temps i ens va deixar una obra àmplia en diverses disciplines artístiques. Amb infinitat de talents: escriptor, compositor, enginyer, guionista, crític, existencialista, trompetista de jazz… —com en Leonardo da Vinci, o com el guionista de còmics Jim Steranko, de qui vam parlar aquí—, Vian va ser un personatge àmpliament dotat per a les arts, la provocació i l’humor. Però, si va destacar va ser sobretot per ser un liver, un vividor, provocador, irreverent i antidogmàtic.

En els anys que portem del segle XXI, la figura de Vian està sent reivindicada i, mica en mica, la seva obra s’està col·locant on li pertoca. A més del còmic biogràfic Piscina Molitor, la vida swing de Boris Vian dels autors francesos Cailleaux-Bourhis, publicat en castellà per l’editorial Impedimenta, també tenim algunes obres de Boris Vian en català.

Escopiré a la vostra tomba, que ja havia publicat La Magrana als anys vuitanta, ara torna sota el paraigua del segell Comanegra i traducció de l’Adrià Pujols. També L’Arrencacors, traduïda per Joan-Lluís Lluís i publicada per Club Editor encara no fa un parell d’anys. O la mateixa Viena Editorial, que ja havia publicat al 2013 —traduïda, com ara, per Jordi Martín Lloret— la novel·la L’escuma dels dies.

Però, tot i que la figura de Vian donaria per diverses tesis doctorals, estudis, simposis i taules rodones, deixem l’home i parlem de l’excepcional recull L’home llop i altres contes, format per tretze narracions breus de diferents estils i gèneres.

Val a dir que aquest llibre no seria un dels triats en primera opció per una revista especialitzada en gènere fantàstic com és la nostra. Com ja hem explicat, en Vian era un home amb inquietuds diverses. Els seus temes preferits —no només la ciència-ficció— apareixen en aquests contes. I el que dona unitat als relats és un estil irreverent i avantguardista, ple de picades d’ullet al lector —si és lector irreverent que hi combrega—, o de provocacions —si és un moralista europeu de mitjans del XX.

La prosa tant pot ser directa com plena de barroquisme conceptual. Sempre embolcallada amb humor, tot i que aquest pot ser àcid, absurd i desencantat a voltes, i a d’altres, càndid i ingenu. El pols de la seva escriptura pot recordar les novel·les de Jardiel Poncela, o fins i tot Gómez de la Serna: políticament incorrecte, poca-solta, fill de la seva època, retrata des de la ironia i la deformació esperpèntica la societat francesa en la qual va viure per mitjà d’uns personatges atípics, tendres i sovint estúpids. Hi ha força antiherois, perdedors i perduts.

A Boris Vian l’apassiona el jazz, la novel·la negra, les andròmines, la ciència i la ciència-ficció. Totes aquestes passions —i d’altres com l’amor, l’enveja, la por i la sorpresa—es veuen reflectides a les seves narracions.

Dels contes  que podríem incloure en el gènere fantàstic, en destaquen dos, que són els que obren i tanquen el recull.

El primer és “L’home llop”, protagonitzat per un licantrop a la inversa, o el que és el mateix: un llop que es converteix en home. Un cop adoptada la forma antropomòrfica, baixa a la ciutat a fer d’home i torna a casa en bicicleta. Una revisió del mite que serveix per posar potes enlaire la societat a la qual pertany l’autor. “El perill dels clàssics” és un conte futurista que tanca el llibre, on un inventor —Vian, a més d’enginyer també ho era— crea una màquina per acumular tot el saber enciclopèdic com si fos la Viquipèdia. Ho fa devorant llibres dels quals n’extreu el coneixement. El problema apareix quan la xicota de l’inventor li dona per a què les tasti pàgines romàntiques. La màquina embogirà d’amor.

A “El cor d’or” un assassí mata la seva víctima per arrancar-li el cor, que és d’or, i després comença una fuga absurda, divertida amb un final un xic gore que, tot i estar a anys llum pel que fa a l’estil i la frescor, em fa pensar en “La infanticida” de la Víctor Català.

“El cor d’or” és un relat a mig camí entre el fantàstic i el negre que em serveix de pont per unir aquests dos gèneres. Traductor de Raymond Chandler —el pare del detectiu Philip Marlowe i de la novel·la negra de detectius amb gavardina, whisky i femme fatale, amb permís de Dashiell Hammett,—  Vian ens ofereix algunes històries noir com “El voyeur”, “Els gossos, el desig i la mort” ambientada als USA i, fins i tot  —com l’Ian Flemming—, ens en regala un d’espies del Servei Secret d’Intel·ligència a “Marsella es començava a despertar”.

Pel que fa al món de l’ambient nocturn de la bohèmia parisina, aquest queda reflectit —sense cap mena de glamour ni màgia, per cert— a narracions com l’embogida “Suprise-party a can Leóbille”, o a les misèries d’un trompetista de jazz de segona a “M’ha trucat en Martin”.

Boris Vian havia combregat amb Sartre, però va renegar del filòsof francès quan li van voler col·locar l’etiqueta d’existencialista. A una de les narracions més divertides del recull, “El pensador”, s’acaba enfotent dels filòsofs. Un altre relat a destacar per la seva càrrega humorística seria “Els de pega”, una espècie de “El conte de la lletera” amb robatori de vehicles.

L’home llop i altres contes és una referència de la cultura i de l’avantguarda del segle passat. És un precursor del pop que respira del jazz de Duke Ellinghton,  de cert futurisme de vehicles motors, de l’absurd i de la innovació estilística. De vegades no és una lectura fàcil, però el lector, —si més no aquest que us en parla— és conscient que el que té entre mans és Literatura Important, d’aquella que és pedra de toc que des del passat marca el camí actual.