PERSONS NON GRATA (2019) – Cassandra Khaw

Títol: Persons Non Grata
Autora: Cassandra Khaw
Traductor: Ernest Riera
Editorial: Mai Més Llibres
Any: 2019
Pàgines: 211
ISBN: 9788412057621
Valoració: ★★★

 

La col·lecció “Catxap” de l’editorial Mai Més Llibres tracta d’acostar-nos a les noves veus emergents de la literatura de gèner a través de les novel·les curtes. Amb el primer número ens portaven a la Molly Southborne, el carismàtic personatge de Tade Thompson, amb una narració curiosa i atrapant. En aquest segon número de la col·lecció ens proposen la sèrie Persons Non Grata, de Cassandra Khaw, el binomi compost per les dues novellas “Cops de martell, ossos trencats” i “Una cançó de quietud”. Amb aquests dos relats l’autora ens posa a les mans una barreja de novel·la negra i horror lovecraftià entretinguda, carismàtica i amb un estil particular.

En la primera de les dues novellas, “Cops de martell, ossos trencats”, trobem una història clàssica de detectius, amb Persons com a protagonista, que rep un encàrrec curiós: un marrec de 10 anys li demana que es desfaci del seu pare, perquè és un monstre. I el nano al·lega que si Persons és la persona adequada és, precisament, perquè el detectiu també ho és, de monstre. Així doncs, comença un relat detectivesc, no gaire original pel que fa a la trama, però molt reeixit en l’estil narratiu que, tot i ser directe en molts moments, es permet farcir-se d’imatges recarregades i suggerents.

Els personatges de la narració es troben inscrits en els cànons més clàssics de la novel·la negra: el detectiu canalla, la femme fatale, la damisel·la en problemes. Però aquests arquetips es veuran, a poc a poc, retorçats pels tentacles allargats de Lovecraft. Em sembla interessant com Khaw aparta la perspectiva còsmica del terror clàssic lovecraftià per utilitzar els seus elements en la línia del body horror, on un cop més ens ofereix unes descripcions detalladíssimes, viscerals i plenes de textures, que xipollegen i es fan vives sobre el paper, que supuren humors estranys i es filtren al nostre cervell.

El soroll es converteix en un xiuxiueig, un xiulet, una celebració, un bramul, una onada negra que es romp damunt les glaceres d’un món vell, en descomposició. Se sutura a ell mateix per formar síl·labes, fileres de sons que gairebé podria anomenar paraules si em sentís força generós.

Si bé és cert que l’argument en si no és massa sorprenent, és la construcció del món que ens proposa Khaw que atrapa i fa la història molt gaudible i entretinguda. Un adepte de Lovecraft potser hi podrà enllaçar molt millor que jo tota la mitologia que proposa, sense caure en explicacions òbvies (i que és el que fa que a les lectores menys avesades, com jo, se’ns escapin les concrecions), però és la transposició d’aquesta mitologia a la visió del món de l’autora el que fa la narració captivadora.

En la segona història, “Una cançó de quietud”, Khaw deixa enrere a Persons com a protagonista i ens presenta a Deacon James, un músic afroamericà que acaba d’enterrar el seu pare i es dirigeix a Arkham per a guanyar-se la vida fent concerts en petits locals de mala mort. El que desconeix és que la melodia hipnòtica, la inspiració divina que sent dins seu, es tracta d’una força destructiva més perillosa del que imagina.

Si “Cops de martell, ossos trencats” plantejava la persecució de dos homes des del punt de vista del perseguidor, a “Una cançó de quietud” ens posem en la pell del perseguit. James es topa amb Persons en el viatge en tren, i s’adona que aquest l’està seguint per a treure-li alguna cosa que és seva. La narració segueix aquesta fugida que va descendint cap a un malson sobrenatural, còsmic i frenètic fins a la culminació apoteòsica que marca un abans i un després en la història de la humanitat.

Les cares dels clients… es fonen lentament, a claps. El greix s’acumula a les clavícules, ronya groga calenta. Tendons que degoten, que es teixeixen al damunt d’ulls i nassos, fins que només queden boques somrients, els llavis tan tibats enrere que totes les dents surten en desfilada.

Les anades i tornades entre realitat i imaginació que experimenta James enganxen al lector i li proposen un viatge cap a la bogeria. En aquest cas ens trobem amb uns personatges menys estereotipats, més profunds, amb unes motivacions més arrelades (tot el que permeten les 100 pàgines de la novella), i fa que la narració parteixi d’una història personal i individual que va avançant i transformant-se fins a acabar sent una reflexió social i filosòfica sobre el lloc que ocupa la humanitat al món, i la seva relació amb el destí (si es que existeix una cosa així).

Encara que al final del relat es pugui destil·lar aquesta vessant més filosòfica, “Una cançó de quietud” no deixa de ser essencialment una història de terror i acció entretinguda, que va endavant a un ritme trepidant i que no permet que el lector es desenganxi fàcilment.

Així doncs, aquesta parella de novellas ens permet endinsar-nos en el món de John Persons (tot i que de moment l’autora no ha tret més llibres dins la sèrie). El primer dels relats és més clàssic argumentalment i ens permet entendre la manera en què l’autora fa servir la mitologia de Lovecraft, i el segon té un aire més psicològic i filosòfic que aprofundeix en les possibilitats narratives d’una tradició tan explotada com la lovecraftiana.

Relats continguts en aquesta antologia:
Cops de martell, ossos trencats ★★★
Una cançó de quietud ★★★★

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada